13_desafortunats intents de seducció

publicat el divendres 26 març 2010

No se m’ha donat mai bé conèixer noies. Però mai! I començo a suposar que és pel meu excés de prudència; certament, no sóc dels que s’acosta a una xicota i li deixa anar un “nena, soy James, y ésta es tu noche de suerte”. No. La meva estratègia és com més subtil, més treballada: jo necessito una excusa per iniciar l’assalt. Al principi només m’atrevia amb les que, després de molt reflexionar-hi, reconeixia per algun motiu, per banal que fos, i quan coincidia amb ella, com aquell qui no vol la cosa, li intentava fer rememorar que tal dia a tal lloc li havia arreplegat un llibre del terra o l’havia ajudat a pujar una maleta al tren. Però es clar, el detall era tan mínim que ella era incapaç de recordar-lo, alhora que a mi em feia quedar com un obsessiu (i desprès es queixen que els homes no som ni atents ni detallistes… HA!). En fi, superada aquesta etapa vaig entendre que era millor crear les excuses al moment, així que sortia a ‘patrullar’ pels carrers de la vila amb el meu atrotinat Seat Ibiza fins que veia alguna de les xavales que tenia en perspectiva al volant del seu cotxe. Llavors la seguia de ben prop i, al primer stop o semàfor en vermell… *PATAPAM!*, mi amorrava per darrera. En teoria semblava una manera fàcil d’aconseguir el seu telèfon, però la realitat era que després del sinistre no en volien saber res més de mi, especialment l’última, que va anar amb collarí prop de 2 mesos. Calia evolucionar, doncs, creant situacions no tant forçades, i l’entorn laboral es perfilava com el més adequat, començant amb la formosa professora de natació que treballava en un gimnàs al que ràpidament em vaig apuntar. Però cagada, sense ulleres no hi guipo gens (i les lents de contacte em molesten molt), i crear complicitat amb algú que amb prou feines distingeixes és molt complicat, a part de la dificultat d’intentar lligar en banyador, amagant panxa i amb un ridícul casquet al cap. No hi vaig tenir cap possibilitat. Just després, m’encapritxo de la jove traumatòloga d’un CAP, de la que esbrinar-ne l’especialitat em va costar 3 doloroses visites al centre (la 1era fou per un esfereïdor tall al braç fet amb cúter, la 2ona per una salvatge cremada de planxa a l’altre braç i, finalment, la darrera per un parell de dits trencats). Per quan em va atendre ja m’havia guanyat la fama de ‘pertorbat-que-s’autolesiona’, i la molt cabrona no em va donar ni una oportunitat. De l’atractiva noia dels bombers millor no parlar-ne, que tot el bloc on vivia en va patir les conseqüències i encara hi ha una investigació oberta. Tampoc de la dolça ‘senyo’ de parvulari a la guarderia a tocar de la meva feina, on m’hi acostava sovint quan era l’hora del pati per observar-la. L’únic que en vaig treure és una ordre d’allunyament (500 m) arran de les denúncies presentades per alguns pares massa sensibles amb la seva canalla. Però no perdo l’esperança, que sóc un paio positiu. Això sí, la darrera que tinc en ment em suposa tot un repte: és advocada criminalista.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s