14_ com un pacte no escrit

publicat el divendres 23 abril 2010

A i J es coneixen de fa temps, de quan van cursar el batxillerat al mateix institut, però pel sol fet d’anar en classes separades no van intimar gaire en aquella etapa. És més, durant l’última dècada, en que han anat coincidint esporàdicament en diferents actes socials, el seu tracte amb prou feines ha superat la salutació. Fins avui, que es retroben per casualitat en una festa al piset d’una amiga en comú i per primer cop en tots aquests anys senten la inexplicable necessitat de parlar. Mai abans l’havien tingut, en gran part perquè J sempre s’havia comportat com un antisocial. Però aquesta nit és diferent, s’intueixen un interès recíproc que no poden —ni volen— ignorar. De sobte, es troben conversant com si fossin 2 íntims amics que s’estan posant al dia de les respectives vides, totalment alienats de la resta d’invitats. Mentre enraonen, sorpresos per la confiança i la sinceritat amb que ho fan, descobreixen que tenen més en comú del que inicialment pensaven. Tots 2 han sacrificat la vida personal en favor de la trajectòria professional: J va crear la seva pròpia empresa mentre que A va preferir marxar a viure a Alemanya per progressar en la seva especialitat. I és precisament per aquesta absoluta dedicació a l’activitat laboral que no tenen gaires oportunitats de conèixer possibles parelles. Ell perquè treballa en un món tan industrial i poc femení com el de la construcció; ella perquè exerceix en un país estranger on el contacte social fora de la feina és escàs. Però malgrat la soledat que comporta mantenir el seu estatus i la seva independència, no estan disposats a renunciar-hi per ningú, no després de tot l’esforç que l’hi han dedicat. Sens dubte, l’evident atracció que senten neix d’aquesta empatia, de la comprensió de les pròpies limitacions, del total respecte mutu, del tenir la certesa que si comencen una relació no serà un simple rotllo d’una nit, i sobretot, que en cap cas es recriminaran el fet de prioritzar la feina a la parella. Aspectes que sumats a la circumstancia que no son uns perfectes desconeguts, converteix un a l’altre en el candidat ideal per resoldre les respectives carències afectives. No ho poden evitar, s’imaginen fent l’amor apassionadament i no com un mer exercici aeròbic, gaudint de cada trobada, satisfent amb escreix una necessitat vital que feia temps que no suplien. I és que ambdós han arribat a un punt de les seves vides en que es poden permetre d’assumir una relació per pura conveniència sense l’obligació de justificar-se ni tampoc la d’adquirir un compromís. A més, la distància que els separa no seria problema, al contrari, ho simplificaria tot, ja que n’evitaria l’obligació d’un contacte constant, i a la llarga, feixuc. Així doncs, es veurien només en dates concretes i sempre de previ acord. Total, un altre deliri de la ment fantasiosa, malaltissa i perversa d’en J que es quedarà en res. O potser aquesta vegada no…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s