21_cita a cegues

publicat el divendres 24 setembre 2010

Seguint les indicacions de l’amic en comú instigador del sopar en qüestió, em presento —impecable— a l’hora acordada al restaurant indicat (un de categoria, amb piano de cua a l’entrada i taules rodones amb mantells fins als peus). Travesso el hall i m’acomodo a la barra, a esperar que m’atenguin. Als pocs minuts apareix ella, radiant, espectacular, amb un vestidet curt que no deixa gaire espai a la imaginació. De seguida dedueix que sóc el seu acompanyant, però em mira estranyada. “Merda!”, penso jo, “m’havia d’haver fet l’interessant i arribar, com a mínim, 15 minuts tard”. Afortunadament, ens interromp el maître: donat que la nostra reserva és de 2on torn i encara tenen ple, ens haurem d’esperar una estoneta. “Vaja!”. Sóc tan tímid que per mirar de superar el xoc inicial em demano 2 copes de vi blanc, de les que ella me’n pren una, sense preguntar! Però callo i no li recrimino res. Tot seguit fem les presentacions pertinents i, en acabat, al no saber què més dir-li, l’abandono per anar a tocar uns temes al piano i mirar de relaxar-me. Sí, gran error deixar-la sola a la barra, malgrat que ella dissimula l’enuig prou bé, amb un somriure misteriós. Per sort, ens criden a sopar. De camí a la petita taula que tenim adjudicada m’avanço a enretirar-li la cadira on jo no vull seure, un gest egoista que ella m’agraeix amb un somriure (!). Un cop instal·lats, ens porten la carta —només una—, que jo requiso amb l’excusa que la conec molt bé (mentida! és la 2a vegada que trepitjo aquest local), “així demanaré pels dos”, li anuncio, que la nena sembla de morro fi i no vull que la broma em surti per un ull de la cara en cas que em toqui invitar. Però increïble, el meu atreviment es veu recompensat amb un altre dels seus particulars somriures. Crido al maître i li demano un entrant, dos segons i més vi blanc, que s’afanyen a servir-nos. Com que a mi encara em calen 3 copes més per adquirir facilitat de conversa, li cedeixo la paraula cordialment i em limito a escoltar amb atenció totes les seves explicacions, fent que la vetllada transcorri amb certa sintonia fins que es comença a fotre les meves patates fregides… amb els dits! Però “¡James no comparte la comida!”. Li he d’acabar picant la mà, no me’n puc aguantar, però altre cop em fa un d’aquells intrigants somriures seus. No contenta, la tia, també se’m fot la salsa del bistec, amb el dit… i mirant-me als ulls descaradament! “Que no toquis!”, li dic fluixet. “I ara què?”, penso quan noto un dels seus peus descalços que em palpa la cama, com cercant la seva sabata, primer pels turmells i desprès a l’alçada dels genolls. “Però que busques?”, li pregunto en veu baixa, per no cridar l’atenció de la resta de comensals, abans d’apartar-li el peu amb decisió. Inesperadament, em demana d’anar directes cap a casa seva, sense postres ni cafès. “Casuml’olla! Un altre fracàs!”, penso jo. Doncs no esperis que a sobre t’hi acompanyi, nena. Demano el compte, paguem a mitges i la deixo plantada allà mateix, simulant una sobtada indisposició intestinal. Aaaains… No tinc sort amb les noies.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s