30_perdre el temps

publicat el divendres 27 juliol 2012

M’empipa molt anar al cinema a veure una pel·lícula que m’han recomanat i que abans de la primera mitja hora de metratge arribi a la conclusió que estic perdent el temps. Per mi és una sensació molt frustrant, gairebé humiliant, que afortunadament no em passa gaire sovint (bàsicament perquè no hi vaig gaire, al cinema, darrerament). Però és clar, llavors ja n’he pagat l’entrada, i com a bon català em nego a abandonar la sala, per molt dolenta que sigui la peli, quan el cert és que els diners ja els has perdut, tant si t’agrada com si no. Així que almenys has de procurar no malgastar el teu preuat temps i sortir de la sala com més aviat millor. Sí, t’ho has de plantejar d’aquesta manera, tal com l’altre dia m’ho va fer entendre un bon amic.
I qui diu una pel·lícula, diu una sèrie de televisió, fet que encara pot ser més dramàtic si tenim en compte que consten de diferents episodis que en total sumen un minutatge molt superior al de qualsevol pel·lícula. I ja no et dic res si aquesta té més d’una temporada, un fet molt habitual.
D’altres vegades em passa que començo a llegir un llibre que, malgrat tothom en parla molt bé, ben aviat m’adono que no m’agrada pas massa, ja sigui perquè la història és més aviat fluixa i previsible o perquè la capacitat narrativa de l’autor és realment minsa. Llavors, què haig de fer? Acabar-lo forçadament? Deixar-lo a mitges i oblidar-me’n? Potser llegir-ne un parell de capítols més amb l’esperança que la trama de cop guanyi interès?
La veritat és que a mi em fot molt no acabar les coses que començo. No ho sé, sóc així, no puc fer-hi més. Però no és terrible tenir aquella sensació d’estar perdent un temps preciós que mai més tornaràs a recuperar? Com pots saber amb total seguretat que no val la pena continuar llegint? A partir de quin ‘símptoma’ ineludible has d’abandonar la lectura?
A vegades és força evident que l’autor no té res destacable a explicar. O que no sap narrar d’una manera original i creativa la mateixa història de sempre, aquella que està contrastat que ens agrada escoltar una i una altra vegada. Però no sempre és tant clar. I el més fotut és quan el llibre te l’han regalat i saps que tard o d’hora et preguntaran “què tal?”, “quina valoració en fas?” o “què t’ha semblat?”.
I qui diu un llibre, diu un article en una revista, en un diari o en un setmanari, escrit per aquell autor que seguies habitualment i que de sobte va desaparèixer. Però que precisament el dia que el redescobreixes, a mida que vas avançant en la lectura del seu nou text, t’assalta la frustrant intuïció que senzillament s’està limitant a omplir l’espai assignat sense tenir un tema concret ni cap objectiu definit, ja que el molt fill de sa mare segurament havia d’entregar l’article perquè, o bé li havien pagat per anticipat (cas molt poc probable, per cert), o bé s’hi havia vist obligat per alguna raó obscura, malgrat que a aquelles alçades ja hi hagués perdut tota la motivació. No t’ha passat mai, a tu, això? No? Doncs ara sí.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s