36_el meu conte de Nadal

publicat el divendres 28 desembre 2012

Critiquem als nostres ‘estimats’ polítics i funcionaris per la seva demostrada incompetència i/o nul·la empenta, però resulta que quan realment són prou audaços i diligents com per ‘generar riquesa’ —llàstima que sigui només en benefici propi i empesos per la cobdícia—, llavors no els aplaudim, si no tot el contrari: encara els maleïm més. I mira que alguns arriben a fer uns negocis ben lucratius, amb tal nivell d’eficàcia que ni el millor empresari seria capaç d’igualar. De fet, trobo gairebé admirable l’enorme quantitat de diners que es poden ‘despistar’ amb uns recursos tan limitats com són: un càrrec públic mínimament rellevant, un mòbil i una agenda de contactes. Malgrat tot, per mi no deixen de ser una colla d’aficionats que han incomplert la regla d’or del ‘bon’ lladre: desaparèixer amb els diners. A part, sempre cometen l’altre gran error del furtador inexpert: lluir, presumir, malgastar, … En resum: fer el merda.
Vaja! Que si jo fos un d’ells, a mi això no em passaria; t’ho ben asseguro!
Suposem per un moment que descobreixo la manera de ‘desviar’ fons aliens… No sé… Generant rebuts falsos —de petits imports— contra milers i milers de comptes corrents aleatoris prèviament (t)robats… Sí! Podria funcionar… Sempre que les quantitats fossin prou minses com per passar desapercebudes, almenys fins que fos massa tard per retornar el rebut. Però es clar, per garantir un bon cop, caldria emetre’n el major nombre possible i en el menor temps possible. Així que, abans de res, hauria d’obrir-me comptes als diferents bancs i caixes existents per emetre’ls (i cobrar-los!) D’una tacada, traspassant llavors tot el líquid recaptat a un paradís fiscal (les illes salomó, per posar un exemple). Millor encara: per dur a terme l’entramat delictiu podria aprofitar l’empresa que ara fa 3 anys vaig haver de tancar i que actualment tinc sense activitat comercial.
Està clar que necessitaria molt temps i molta paciència per planificar l‘operació fins a l’últim detall, diria que mesos; però millor, així alhora també podria organitzar tranquil·lament la meva desaparició: aprofitaria per millorar el meu nivell d’anglès, aprendria la llengua del meu nou destí i em crearia una nova identitat per encarar el meu nou futur (així com una tercera identitat, a utilitzar en cas que la segona es veiés compromesa). I a diferencia de tota aquesta colla de cràpules malversadors de fons públics que de tant en tant apareixen a les portades dels diaris, jo no disposaria d’un sol euro del meu desfalc massiu fins al dia de tocar el 2. És més, faria creure a tothom que estic travessant serioses dificultats econòmiques per no cridar l’atenció en uns moments tan delicats com els actuals. Però la gran jugada seria que, arribada la gloriosa jornada de desaparèixer per sempre més d’aquest (puto) país, em permetria el luxe d’explicar-ho tot en un article publicat just aquell mateix dia al setmanari local.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s