39_passar comptes

no publicat (inèdit!)

M’encanten aquests últims dies d‘hivern en que, després de tota una nit plovent intensament, un s’alça amb els carrers entollats i un cel amenaçador de més pluja encara, escenari que em permet sortir de casa ‘armat’ amb el meu nou paraigües. De mida compacte, és totalment negre, amb una funda a joc també de color negre, i desplegable mitjançant un botonet rodó ubicat al principi del seu mànec corbat. Com és tan nou, em sap greu utilitzar-lo, així que evito d’obrir-lo fins que no és absolutament imprescindible, encara que m’hagi de mullar una mica (una mica bastant!). De fet, ara que hi penso… encara no l’he estrenat! És més, ni tant sols l’he desenfundat, que per decidir-me a comprar-lo en vaig tenir prou de provar el model de mostra que tenien a la tenda on el vaig adquirir. Però millor així, que a mi m’agrada dur-lo perfectament plegat dins la seva funda: d’aquesta manera tinc la sensació que, per mides i aparença, a la mà dreta hi porto una pistola —amb silenciador incorporat— en comptes del mencionat paraigües negre. I sí, aquesta arma podria ser una semi-automàtica qualsevol, però jo, particularment, m’imagino que duc una Beretta 92FS de 9 mm, amb la qual m’agrada voltar pels carrers de la vila a l’espera de topar-me algú que mereixi el cost de la ‘bala’ que li reservo.
També valoro que aquests dies amb risc de més xàfecs siguin freds, així puc eixir de casa amb la meva jaqueta llarga, en pla assassí a sou que ha de realitzar un nou ‘encàrrec’, duent l’arm… vull dir el paraigües, com si fos una extensió natural de la meva mà, fortament agafat i amb el braç ben arrapat al cos, sense que es balancegi el més mínim. Però això sí, amb el dit índex estirat al llarg del ‘canó’ per evitar-ne un (impossible) tret accidental, tal com fan els bons professionals, que només palpen el gallet quan intueixen perill imminent.
Doncs aprofitant aquestes jornades de temps incert, a vegades em deixo caure pel despatx del meu gestor sense motiu aparent o causa justificada, sols com a visita de cortesia. Un cop dins, superats el parell de graons del portal, em planto davant del llarg taulell de recepció des d’on pots observar els 5 integrants de l’oficina, 3 d’ells repartits en llurs escriptoris darrera el mostrador i els altres 2 en idèntics despatxos individuals que sempre tenen les portes obertes. Llavors, un efímer somriure maliciós se’m dibuixa al rostre durant els breus instants que m’imagino emprant amb agilitat la meva ‘pistola’ per disparar-los un precís i dolorós tret a les respectives espatlles, començant pels 3 blancs fàcils que tinc just al davant, i continuant desprès amb els 2 inquilins dels cubicles laterals, sent el darrer d’ells el director i fundador de la gestoria; una esbojarrada fantasia alimentada pel ferm convenciment que, tractant-se de tal gremi, qualsevol jutge m’absoldria d’aquest (suposat) crim al considerar-lo un cas clar de defensa pròpia.

Anuncis

One thought on “39_passar comptes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s