40_mirar-se el melic

publicat el divendres 22 març 2013

Suposo que es deu al fet que m’he guanyat la —merescuda— fama de persona assenyada que sap escoltar als altres, una virtut molt poc habitual avui en dia, però trobo que últimament tothom se n’aprofita molt d’aquesta faceta meva. I és que cada cop que quedo amb algú per fer un beure i conversar una estona, massa sovint acabem parlant exclusivament d’ell/a i dels seus problemes, com si no hi haguessin més temes de conversa al món. Pitjor encara: fins al cap de mitja hora llarga de bombardejar-te amb la seves gestes i miracles, no et deixen anar un “i-tu-què-tal?”, dit només per pura cortesia, perquè no es noti massa que són uns egòlatres insensibles i curts de mira; però a la que els comences a respondre, de seguida et tallen per seguir amb les seves històries com si res, obviant fredament les teves paraules. Quins collons… A sobre, n’hi ha que després et recriminen que “ets massa reservat”, que “no dius mai res, tu” o que “ets molt tímid, saps?”. I jo penso: “la mare que et va!”.
Potser és per la creixent influència de les omnipresents xarxes socials, on qualsevol s’anima a publicar —de forma gairebé obscena— tots els detalls de la seva existència, que s’ha perdut el pudor a exposar les pròpies misèries; però senzillament, no l’acabo d’entendre aquesta dèria —cada cop més acusada— que té la gent per comentar-te les seves ‘neures’ a les primeres de canvi, encara que no vinguin al cas. És com si tinguessin una creixent necessitat d’exposar la seva vida privada i les seves intimitats al primer que passa (ja sigui torturant-te en viu i en directe o bé mitjançant blogs, perfils al Facebook, al Twitter, etc.), com esperant un reconeixement o una aprovació, potser degut a que cada cop estem més connectats però alhora en sentim més aïllats.
Però sobretot m’empipa la facilitat que tenen alguns per omplir-se la boca amb les seves —presumptes— excel·lències i bondats, parlant a tota hora de si mateixos en un desmesurat afany exhibicionista, sempre donant-se gran importància i assumint que no hi ha res més important que les seves vivències. Si, em refereixo a aquells que de seguida t’atabalen amb les seves tonteries i que a la mínima excusa es creuen ‘obligats’ a confessar-te les seves (obscures) interioritats i (mals) pensaments. I tu penses: “però que t’he preguntat pas res, jo?”. O més ben dit: “que potser tinc cara de que m’importi el més mínim?”.
I aquí volia arribar: a part que a mi em fot molta mandra això de practicar l’autobombo, trobo que és de pèssima educació centrar la conversa estrictament en un mateix. És més: no m’agrada gens —gens ni mica— xerrar sobre mi i els meus conflictes, que jo i el meu ego cabem a la mateixa sala de concerts sense cap mena de problema. Això sí, odio tan parlar de mi com m’entusiasma escriure sobre la meva persona i les meves cabòries, que no per casualitat aquesta columna d’opinió s’anomena afers interns.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s