42_problemes d’identitat

publicat el divendres 26 abril 2013

Malgrat no vaig gens sobrat d’autoestima, l’altre dia, arran d’un comentari casual fet sobre la meva persona (i dit per algú que em coneix molt bé), em vaig adonar que en el fons em crec molt millor individu del que en realitat sóc. Renoi! Aquella fou una revelació inesperada i terriblement colpidora.
Però és veritat: analitzant-me amb rigor i deteniment, se m’ha fet evident que tinc un altíssim concepte sobre mi mateix que no es correspon a la realitat, ni de bon tros (sense anar més lluny, llegeixo molts menys llibres dels que tenia assumits i consumeixo més televisió de la que juraria m’empasso). Encara que, de fet, segurament tothom es creu més guapo, més simpàtic i més intel·ligent del que és en veritat (i les mares hi tenen molt a veure, en això), però jo estava del tot convençut que en el meu cas no era pas així, sinó tot el contrari. Doncs resulta que no, no pas.
Però potser aquesta errònia percepció pròpia que tinc només és tracta d’un mecanisme natural del meu cervell per evitar caure en depressions i mirar de ser feliç; o bé és una subtil estratègia innata de la meva ment per arribar a convertir-me en qui m’agradaria ser traçant-me l’objectiu a assolir. Llàstima que moltes vegades aquest mateix —i autoimposat— aire de superioritat m’indueixi a relaxar-me i creure que ja tinc la feina feta, i per tant, a no seguir esforçant-me quan encara em queda un llarg camí per recórrer. De totes maneres, no acabo d’entendre com pot ser que tingui un altíssim concepte de mi mateix i alhora la meva autoestima sempre estigui 2 metres per sota de les rajoles que trepitjo, que malgrat a vegades pugui semblar un sobrat i un prepotent, a la mínima que grates, la gran façana que em construeixo s’enfonsa irremediablement… davant l’evidencia que sóc una gran mentida! Un frau majúscul!
Està clar, es tracta d’això! “¡Madre mía del amor hermoso!”. És com si portés anys interpretant un paper, fent-me passar per qui no sóc, vivint en un estat d’autoengany permanent i projectant una imatge fictícia, inventada, irreal! Hosti tu, quin desencís més gran… Em sento sabotejat pel meu propi intel·lecte!
Però sigui voluntària o involuntàriament (no ho tinc gens clar, la veritat), no hi ha cap dubte de que m’he creat un personatge. És més: aquest, mica en mica, s’ha anat apoderant de la meva essència i s’ha convertit en la personalitat dominant del meu ego, donat que gràcies al seu tarannà resolutiu, i sobretot, al seu encant impostat, resulta molt més interessant i seductor que l’autèntic Jaume.
S’ha de dir, però, que de moment no presento el símptoma inequívoc de que el personatge se m’ha cruspit definitivament, que és quan comences a parlar de tu mateix en 3a persona. Per tant, roman la possibilitat de revertir la situació i recuperar el meu jo original…
No hi ha volta de full: he de potenciar encara més al personatge per aconseguir que es mengi d’una vegada a la persona.

Anuncis

One thought on “42_problemes d’identitat

  1. Home….ets realista, aixó, per descomptat….mes…..qui et va posar alerta…ó t’estima molt ó veritablement…et te gelosia…., tan sols una de dos….. i jo so coneixen de qui es tracta, em decanto per lo segon…..disculpa…eh!, dins de la ignorancia.
    Jo, no et conec masa….mes…per experiencia, penso que….solsamnet reconeixen qu’has fet l’acte de revisió total…..no te raó….qui es arrogant i orgullós i mes adjetius prepotens….no actua com tu.

    Anim….com sempre t’he dit….”tu vales mucho”…ó lo del cosum televisiu…”tu si que vales!!!!”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s