43_el bon samarità

no publicat (inèdit!)

Dec tenir cara de bon jan i aspecte de persona informada, dic jo, perquè cada cop que surto al carrer algú m’acaba aturant per preguntar-me com s’arriba a tal lloc, on cau tal empresa o per on es va a tal població, com si no hi hagués ningú més passejant pel carrer a qui demanar orientació. I quan no, un dels simpàtics que forma part de tota aquesta colla que volten pel centre amb armilles corporatives, m’assalta per fer-me una enquesta o bé per demanar-me la meva ajuda econòmica per a tal o qual projecte. Hosti tu! No me’n lliuro mai de passar desapercebut; sembla que m’esperin. Però com a ciutadà modèlic i exemplar, que a banda de semblar bon ‘nanu’ també sóc bona persona, no em puc escamotejar d’atendre les seves peticions (quan em tenen acorralat). A part, sempre me’ls trobo de cara quan ja és massa tard per variar el meu rumb o agafar una ruta alternativa. Normal: com que sóc tant alt, de seguida em veuen a venir, i malgrat jo procuro fer cara d’enfeinat alhora que accelero el pas i simulo no haver-los vist, inevitablement m’acaben donant l’alto quan estic a la seva alçada, encara amb aquell somriure còmplice de quan hem creuat les mirades per primer cop, com insinuant:”vaaa, no et facis l’orni, que t’he vist!”. Doncs he de confessar que alguna vegada he intentat desempallegar-me d’ells fent veure que sóc estranger murmurant una frase en rus que he après veient vídeos a Internet (no preguntis…), però la meva inequívoca estampa de catalino no hi ajuda gaire.
Molt més complicat resulta esquivar un d’aquells esprimatxats que persegueixen als atrafegats usuaris de Sants Estació o Plaça Catalunya demanant unes monedes per poder comprar un bitllet de tren i anar a visitar la mare malalta, ingressada en un hospital de Sant Vicenç de Calders o Maçanet. Sort que en previsió d’aquests casos ja fa molts temps que vaig establir un pacte amb mi mateix que consisteix en donar almoina només als pidolaires del meu poble, que jo no vaig pas sobrat de guita com per anar finançant als ‘de fora’.
Però no només em trobo assetjat per peatons, ja siguin d’aquí o vinguts de l’estranger (com també em succeeix tot sovint); moltes vegades em criden des de cotxes o motos que s’han aturat al mig de la carretera per sol·licitar els meus serveis altruistes. I no ho entenc, perquè amb les tecnologies disponibles avui en dia, com el GPS, els smartphones (el puto iPhone i similars), Google Maps i tot la pesca, aquesta no hauria de ser una situació tant habitual. Però és més, diria que s’ha incrementat (talment sembla que, a més informació, més confusió). En qualsevol cas, jo sempre els atenc amb la millor actitud i la major cordialitat, orgullós de complir amb el meu deure cívic. Ara, sens dubte, el millor de tot plegat és quan un sincer somriure se’m dibuixa a la cara un cop els he encaminat… just en la direcció contraria a la que haurien d’haver agafat! Per indocumentats!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s