46_el dimoni que habita en mi

publicat el divendres 28 juny 2013

Massa sovint m’assalta el dubte existencial de si realment sóc un bona persona o només un malandandu que, oprimit per les normes i les pautes de convivència establertes per la societat civilitzada, evita de cometre qualsevol acció malèvola que el pugui delatar. Per norma, procuro esquivar tal diatriba interna, però a vegades, inevitablement, em sento obligat a replantejar-me seriosament la pregunta (de si sóc una mala persona o no). Llavors, al reflexionar detingudament sobre el tema, no puc evitar sentir un cert desassossec al adonar-me que no només es pot ser dolent per acció —o pitjor encara, per omissió—, sinó també de pensament, amb el consegüent perill que això comporta (ja se sap: les males idees que et ronden pel cap, tard o d’hora s’acaben portant a la pràctica). En el meu cas, tinc en ment multitud de grans projectes megalòmans de proporcions bíbliques i conseqüències catastròfiques, dignes d’un gran geni del mal; però aquests plans per conquistar i dominar el món no compten, donat que (de moment) la falta de pressupost m’impedeix de dur-los a terme. Ara, si parlem de persones en concret, llavors la cosa es complica… A l’igual que la resta de mortals, jo tampoc em puc lliurar de sentir enveja vers els altres, sobretot quan tenen èxit; però aquest és un pecat capital que mica en mica —i amb molt d’esforç— vaig transformant en sana admiració. Puix més complicat em resulta perdonar als que no s’han portat bé amb mi; però d’ençà he descobert que és infinitament més fàcil desitjar-los el bé un cop els has fet trencar les cames (per encàrrec), he guanyat en pau espiritual. De totes maneres, encara em resulta força feixuc silenciar les recurrents males pensades que tinc vers altres humans que no conec personalment però que ja d’entrada no em desperten cap mena d’empatia. Malauradament, la meva condició de catòlic no practicant (tant de moda avui en dia, per cert), em priva d’entregar-me a la pràctica setmanal del secret de confessió per purgar la meva ànima, una molt hàbil estratagema de l’Església Cristiana per netejar la (mala) consciència dels seus feligresos més devots. Per tant, només em queda fer com el protagonista de Dexter (la ficció televisiva on un psicòpata reconduït només mata persones que s’ho mereixen): aprendre a conviure millor amb ‘el meu obscur passatger’ (com ell anomena al seu dimoni interior). En qualsevol cas, crec que amb la maldat i la bondat succeeix el mateix que amb la bogeria i la lucidesa, és a dir: si arribes al punt de dubtar de la teva honradesa moral, és que no ets tan malvat com sospites, que tots aquells que temen haver embogit resulta que en realitat estan completament sans de ment, perquè només els tocats de l’ala estan convençuts de la seva bona salut racional. De totes maneres, trobo que deixar-se anar de tant en quant i protagonitzar breus episodis d’alienació mental transitòria és d’allò més saludable.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s