53_”el caballero de la triste figura”

no publicat (escrit a finals del 2009)

Tinc una amiga que s’ha proposat fer de mi una persona més sociable, ves quina cosa. Diu que em passo el dia queixant-me i que només sé criticar (als altres). Vaja, que sóc un paio d’allò més pessimista. I que sobretot, hauria de canviar la meva actitud: no he de remugar ni he de maleir tan sovint, sinó procurar ser més positiu i més alegre, que sempre porto com una mena de neguit a sobre que em fa semblar una persona molt distant… Però si jo sóc “la alegria de la huerta”!! El problema són els altres, que em posen de mala llet. Que jo no la suporto gens, la hipocresia imperant en la nostra societat. Que aquí tothom predica una cosa i desprès en fa una altre, sense remordiments ni sentiments de culpabilitat, i sovint forçant aquell somriure fals que tan em rebenta. I jo penso: «perquè collons haig de fer l’esforç d’intentar socialitzar amb tota aquesta trepa d’arribistes i interessats?» Que a mi la seva vida no m’importa gens ni mica. Però alhora no puc evitar que m’afecti, perquè és precisament la seva falta d’ètica i de moral la que m’indigna i em treu de polleguera. I el més fotut de tot plegat, és que sembla una tendència clarament a l’alça, “que todo lo malo se pega”. Talment diria que aquesta globalització —que tan es predica— només serveix per socialitzar les coses dolents i/o negatives. Però esclar, la meva amiga, que és una d’aquelles persones de tarannà despreocupat i feliç de mena, insisteix en que m’hi he d’esforçar, que sóc jo el que ha de fer un pas endavant i el que ha de donar abans de rebre, que en aquesta vida s’ha de ser generós. En definitiva, que primer s’ha de cultivar abans de collir. Sí, molt fàcil de dir (i de manar!), però complicadíssim de dur a terme.
El cas és que la tal amiga va al mateix gimnàs que jo, un de relativament nou, equipat amb piscina, jacuzzi i un parell de saunes (la de vapor i la seca), a part de les habituals sales de tonificació i fitness. Doncs resulta que una tarda, tot xerrant fent bicicleta estàtica un al costat de l’altre, de cop se li va il·luminar la cara —com quan tens una gran idea— i em va proposar un repte. O més ben dit, una penitència (vist des del meu punt de vista). Segons ella, aprofitant que almenys un cop per setmana faig piscines, m’aniria molt bé obligar-me a mi mateix a fer una sessió de sauna setmanal amb l’autoimposada condició de no sortir-ne fins a tindre un bon pensament (vers els altres, s’entén). La qüestió és que li he fet cas, no sense abans oposar un certa reticència inicial, i ara ja fot unes 3 setmanes que practico aquesta (sàdica) rutina. I certament, cada vegada m’hi he d’esforçar molt, que si un no hi està gens avesat, costa trobar arguments positius vers la resta d’integrants de la raça humana. De fet, l’últim dimarts vaig necessitar més de mitja hora per generar una pensament positiu. Molt em temo que, a aquest pas, qualsevol dia m’hi quedo “pajarito”, allà dins…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s