57_algú ho havia de dir

no publicat (inèdit!)

Ras i curt: ser mare està molt sobrevalorat. Però no em refereixo al fet en sí de ser mami, vull dir a donar a llum a una nova vida, sinó al fet d’actuar com a tal; que no és pas tan complicat. A més, total, això de portar una criatura al món només són 6 mesos d’embaràs —que els 3 primers no compten, ja que amb prou feines els noten— més un part que, gràcies a l’epidural, s’ha convertit en un mer tràmit. No com abans, que es paria a casa i amb l’única ajuda d’una esforçada llevadora, quatre tovalloles i una palangana d’aigua calenta. Però escolta tu, les mares d’avui et parlen com si elles fossin les primeres de la història que han tingut fills, donant-li una transcendència d’allò més exagerada. Hi ho dic amb coneixement de causa, que des de fa 3 anys les parelles dels meus amics de tota la vida estan immerses en un autèntic baby boom, del qual algunes ja van per la segona ronda, i del que, com sempre, els 3 ‘perles’ de la colla —de moment— en quedem al marge. Però tornant al que et deia, trobo que les mares primerenques no paren de posar-se medalles, convençudes que sense elles el pare no se’n sortiria pas. Però alhora es passen el dia queixant-se de que “ho han de fer tot” i de que no els queda temps per a res més, ni tan sols per a elles mateixes. Perquè de seguida que han parit, totes es lamenten que és molt dur ser mare, que cuidar al nadó és una gran responsabilitat i que la seva vida personal —per no parlar de la vida de parella— queda totalment monopolitzada pel nounat. Però si aquest es passa el dia dormint! I quan no, tenen a mitja família disposada a quedar-se amb ell tot un vespre per tal que puguin sortir a fer un mica de vida social. A més, disposen d’una llarga baixa maternal per poder-s’hi dedicar en cos i ànima, que al cap i a la fi és el seu fill, que a vegades en parlen com si fos un càstig diví. I jo em pregunto: com s’ho feien les mares d’abans, que tenien camades de com a mínim 7 fills? Doncs tot és qüestió d’organització i de mantenir la calma, que sinó els teus nervis s’acaben transmeten al bebè. I sí que els primers mesos del recent nascut poden arribar a ser terribles, amb anades i vingudes a l’hospital per còlics, excursions a la farmàcia de torn i nits en blanc, però un cop superat l’any, tot es pendent avall. Així que ja n’hi ha prou de victimisme (i sinó, com diu l’amic Monsarro, haver-ho pensat abans!), que amamantar-lo és l’única cosa que l’home no pot fer. Però sempre hi ha madrones disposades a oferir un bon parell de pits; i en cas de necessitat, també al sofert pare. Perquè de fet, el gran damnificat és ell, que de la nit al dia es veu relegat per darrera del nouvingut en quan a prioritats de la mare. Per tant, per mi el gran mèrit s’hauria d’atribuir al pare, que igualment ha de ‘patir’ a la criatura en qüestió, però que a més a més, ha d’aguantar estoicament a la histèrica de la mare en plena depressió postpart.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s