60_any nou, vida nova

publicat el divendres 24 gener 2014

“Casumlolla!!! Tu si que vius bé!” o “quan sigui gran vull ser com tu” són dues frases que de tant en tant em deixen anar els que em coneixen bé. I certament, no els falta raó, perquè sóc d’aquelles persones que transpiren calma i serenor, com si l’habitual estrès de la vida moderna no anés amb mi. Ben poques vegades em veuràs atabalat o amb presses, que totalment aliè a les angoixes i ansietats que persegueixen i torturen als demès, jo m’ho prenc amb filosofia, sempre procurant pel meu benestar —físic i mental—. En el meu cas, diria que el secret està en que he reduït al mínim els meus nivells de responsabilitat (vers els altres, s’entén), m’he alliberat de totes les càrregues que m’amoïnaven i he liquidat tots els meus comptes bancaris. Bé, suposo que també ajuda molt el fet que amb prou feines treballo tres hores al dia, que vivint —forçadament— altre cop a casa dels pares poc salari necessito ingressar, i que aquestes bàsicament es redueixen a voltar per la comarca visitant clients fins l’hora de dinar. És a dir, que no m’hi poso abans de les 10h, que sóc d’esmorzar amb La Vanguardia i prendre el cafè fullejant el Mundo Deportivo; però això no vol dir que em llevi tard, ni molt menys, que a mi m’agrada alçar-me d’hora per anar al gimnàs de 8 a 9 (horari poc freqüentat i sense les habituals aglomeracions del vespre), que res millor que una mica d’exercici per començar el dia amb energia i alegria. Per tant, disposo de tota la tarda lliure per dedicar-la a activitats intel·lectuals com llegir, escriure i pensar. I a partir de les 20h, sessió d’afterwork prèvia al sopar, ja sigui fent un vinet, una copa de cava o una cerveseta. Però no és fàcil assolir aquest estat suprem de pau espiritual per gaudir d’una vida contemplativa amb plenitud i sense sobresalts; no gens. I més encara en els actuals temps d’incertesa. En qualsevol cas, poques persones sabrien estar ocioses i alhora actives, com jo. I més difícil encara, aprofitant el seu temps i sense gastar gaires calés (economia obliga). Perquè he après que no és que no és qüestió de tenir més, sinó de necessitar menys. Però molt em temo que aquesta bona vida se m’acabarà aviat i caldrà que comenci a treballar seriosament per guanyar un bon sou, que la meva xicota insisteix molt en que ja toca anar a viure junts.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s