69_futur incert

publicat el divendres 6 juny 2014

Malgrat els meus esforços per créixer intel·lectualment i aprendre coses noves contínuament, trobo que cada dia sóc més babau i menys capaç, talment com si m’estigués tornant idiota per moments. És una sensació molt frustrant i colpidora, no cal dir-ho, però l’edat no juga precisament al meu favor. Així que ja he assumit que aquest és un procés (degeneratiu) irreversible al qual m’he de resignar. Però és que la mateixa immediatesa i superficialitat que comporta la vida moderna, amb el seu flux constant de novetats i distraccions, evita que disposi de l’energia i el temps necessaris per consolidar els nous coneixements adquirits o perfeccionar els que ja posseïa, doncs un sempre va amb presses i la majoria de vegades llegeix de manera esbiaixada en vistes a una posterior lectura amb deteniment… que després no arriba mai. I ja pots intentar fer 2 o 3 coses alhora per mirar de guanyar temps (la gran fal·làcia del multitasking), que l’únic que aconsegueixes és disminuir la teva capacitat de concentració i fer-la més vulnerable a les incessants interrupcions de l’era digital (sempre hi ha alguna pantelleta que et reclama l’atenció). També sento que em falla la memòria, donat que cada cop necessito escriure més notes d’allò que vull recordar, però després resulta que masses vegades m’oblido que m’ho he apuntat en algun lloc i ho dono per perdut. A part, els 3.000 impactes publicitaris que de mitjana rebem a diari tampoc ajuden a evitar aquesta creixent dispersió de la meva ment. Per no parlar de l’inabastable complexitat d’una incessant actualitat en canvi constant que t’absorbeix un munt d’hores només per estar mínimament informat d’allò que passa al teu voltant, que avui en dia la competència en qualsevol feina és tan ferotge que no et pots relaxar ni un instant (a risc de quedar obsolet, i per tant, exclòs del món laboral). Perquè hem arribat a l’extrem de que per poder treballar necessites dominar molts més aspectes dels que serien els propis de la teva tasca, circumstància que deriva en una menor especialització i tecnificació. I després encara n’hi ha que es pregunten com és que les grans obres arquitectòniques de l’antiguitat clàssica —com el Partenó d’Atenes—, realitzades per obrers artesans que no tenien altre distracció que treballar, són tan perfectes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s