73_bourbon sol

publicat el divendres 1 agost 2014

Ho he comentat amb diferents persones i tots coincidim en que la primera vegada que el tastes és sens dubte una de les millors vivències que pots gaudir a la teva vida, que poques llepolies et poden fer tan i tan feliç. En el meu cas, confesso que més d’una vegada hi he anat a dinar només per triar-lo al final de l’àpat, doncs és intrínsec del menú diari d’ençà van inaugurar. De fet, no tinc clar que el puguis demanar a la carta, doncs sospito que se’l reserven exclusivament per als migdies laborables, com a tret distintiu del restaurant. Jo, per fer l’experiència encara més intensa, procuro anar-hi sol, que no vull pas que ningú em distregui quan m’arriba a taula, que aquest és un d’aquells petits plaers que prefereixo gaudir en serena solitud. Però abans de clavar-li la primera cullerada amb decisió, sempre dedico uns instants a contemplar la seva esplendorosa forma oval, d’una simetria i precisió que t’encisa, i recoberta per una fina capa de xocolata calenta que de seguida s’escampa pel plat; harmònica composició que queda potenciada gràcies a la suau il·luminació del local, la qual li confereix una aspecte encara més temptador, talment com si es tractés d’una gran joia exposada. Llavors, davant d’aquesta obra d’art culinària que començaria a endrapar sense mesura, per a mi el gran repte és precisament procurar arribar a l’últim mos encara amb una mica de xocolata desfeta, que m’encanta anar dosificant-la amb cada nova cullerada, repetint aquest ritual fins a deixar el plat lluint únicament un sembrat de llargues cullerades que n’han manllevat alegrement el contingut; si ho aconsegueixo, em sento profundament realitzat. Però em costa molt, sobretot perquè quan tinc a tocar dels llavis aquell petit primer mos que em transportarà a un món millor, se’m fa la boca aigua només d’olorar la seva equilibrada quantitat de cacau respecte al pa de pessic. I de seguida que te’l poses a la boca, t’adones que les proporcions dels ingredients son les ideals per aconseguir que no resulti ni sec ni empallegós, amb el punt just de cocció que li confereix la textura perfecte i la consistència idònia: ni massa flonjo ni massa ferm. L’únic inconvenient és que cada vegada he d’implorar que me’l serveixin sense el puto ‘cagallonet’ de nata de pot (!) que li posen d’acompanyament.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s