Category Archives: ACCIÓ (violència)

46_el dimoni que habita en mi

publicat el divendres 28 juny 2013

Massa sovint m’assalta el dubte existencial de si realment sóc un bona persona o només un malandandu que, oprimit per les normes i les pautes de convivència establertes per la societat civilitzada, evita de cometre qualsevol acció malèvola que el pugui delatar. Per norma, procuro esquivar tal diatriba interna, però a vegades, inevitablement, em sento obligat a replantejar-me seriosament la pregunta (de si sóc una mala persona o no). Llavors, al reflexionar detingudament sobre el tema, no puc evitar sentir un cert desassossec al adonar-me que no només es pot ser dolent per acció —o pitjor encara, per omissió—, sinó també de pensament, amb el consegüent perill que això comporta (ja se sap: les males idees que et ronden pel cap, tard o d’hora s’acaben portant a la pràctica). En el meu cas, tinc en ment multitud de grans projectes megalòmans de proporcions bíbliques i conseqüències catastròfiques, dignes d’un gran geni del mal; però aquests plans per conquistar i dominar el món no compten, donat que (de moment) la falta de pressupost m’impedeix de dur-los a terme. Ara, si parlem de persones en concret, llavors la cosa es complica… A l’igual que la resta de mortals, jo tampoc em puc lliurar de sentir enveja vers els altres, sobretot quan tenen èxit; però aquest és un pecat capital que mica en mica —i amb molt d’esforç— vaig transformant en sana admiració. Puix més complicat em resulta perdonar als que no s’han portat bé amb mi; però d’ençà he descobert que és infinitament més fàcil desitjar-los el bé un cop els has fet trencar les cames (per encàrrec), he guanyat en pau espiritual. De totes maneres, encara em resulta força feixuc silenciar les recurrents males pensades que tinc vers altres humans que no conec personalment però que ja d’entrada no em desperten cap mena d’empatia. Malauradament, la meva condició de catòlic no practicant (tant de moda avui en dia, per cert), em priva d’entregar-me a la pràctica setmanal del secret de confessió per purgar la meva ànima, una molt hàbil estratagema de l’Església Cristiana per netejar la (mala) consciència dels seus feligresos més devots. Per tant, només em queda fer com el protagonista de Dexter (la ficció televisiva on un psicòpata reconduït només mata persones que s’ho mereixen): aprendre a conviure millor amb ‘el meu obscur passatger’ (com ell anomena al seu dimoni interior). En qualsevol cas, crec que amb la maldat i la bondat succeeix el mateix que amb la bogeria i la lucidesa, és a dir: si arribes al punt de dubtar de la teva honradesa moral, és que no ets tan malvat com sospites, que tots aquells que temen haver embogit resulta que en realitat estan completament sans de ment, perquè només els tocats de l’ala estan convençuts de la seva bona salut racional. De totes maneres, trobo que deixar-se anar de tant en quant i protagonitzar breus episodis d’alienació mental transitòria és d’allò més saludable.

Anuncis

44_“¿y qué hay de lo mío?”

article no publicat (censurat!)

El passat divendres 26 d’abril, a quarts de dues, entro a un conegut restaurant de Vilafranca on de seguida m’entaulen i em faciliten la carta amb el menú del dia.
De 1er dubto entre carpaccio o amanida, però de 2on tinc clar que serà sushi.
S’acosta la cambrera, em pren nota i s’emporta la carta. Llavors, aixeco el cap i albiro que a l’altre punta del local, casualment emmarcat pel portal que separa els 2 menjadors que conformen l’establiment, el desgraciat del Francesc Colomé Ferré (abans, 6Q Portes i Automatismes) comparteix taula amb una parella a qui de ben segur deu estar entabanant.
El molt estafador, 6 anys enrere em va cobrar 2 vegades la mateixa factura per la reparació d’un motor —que cada cop estic més convençut que en realitat no estava pas ‘cremat’— per import de 682,08 €; idiota de mi, al mes següent d’haver-la pagat, me la va girar altre cop pel banc —se suposa que per error— i al comunicar-li la incidència (tens uns dies de marge per rebutjar un rebut), em va demanar per favor que no li retornés per tal d’evitar-li les despeses, que en un parell de dies m’ho reintegraria al meu número de compte. Multitud de trucades més tard, sempre amb la promesa que l’endemà m’arribaria la transferència, encara segueixo esperant. Total, que des de llavors li havia perdut la pista; però d’ençà uns mesos, que el torno a veure voltar per Vilafranca.
Amb evident disgust, em plantejo canviar de taula per no haver de suportar el seu perfil hitchcocknià cada cop que alci la mirada. Massa tard: la cambrera ja em serveix l’estipulada copa de vi (negre) i té el detall de deixar-me l’ampolla.
A base d’alcohol i wasabi procuro oblidar-me del miserable porc malparit de gamma extra (diria que s’ha engreixat), però a les postres estic tant encès i tant fart de que quan coincidim pel carrer em miri amb indiferència, que decideixo que d’avui no passa que li recordi el deute pendent.
Oh i tant! Si ell té ‘jeta’, jo encara més! Sí senyor: m’alçaré i l’aniré a trobar a la seva taula. Però abans, medito com procedir: a) rebentar-li una ampolla de vi a la calba; b) estampar-li una cadira a l’esquena; o c) seure al seu costat i mirar de dialogar-hi amb falsa cordialitat… abans de passar a l’acció (a+b o b+a, tant fa). Inexplicablement, en l’últim instant em decanto per la darrera opció, així que ocupo sense contemplacions la cadira lliure a tocar del grandíssim cabró, qui es deixa acorralar amb evident cara de sorpresa (també la parella que l’acompanya), però em permet que li faci memòria del nostre ‘assumpte’. Passats 2 minuts eterns, em demana la paraula per precisar: “mira, t’he vist molt decidit i t’entenc perfectament, però és que jo em dic Santi i sóc fotògraf”.
I és veritat: vaig confondre la cara mig coneguda del Santi arran d’un taller fotogràfic que a finals de l’any passat es va organitzar a Miguel Torres, amb la cara ja gairebé desconeguda del mala peça del 6Q.

39_passar comptes

no publicat (inèdit!)

M’encanten aquests últims dies d‘hivern en que, després de tota una nit plovent intensament, un s’alça amb els carrers entollats i un cel amenaçador de més pluja encara, escenari que em permet sortir de casa ‘armat’ amb el meu nou paraigües. De mida compacte, és totalment negre, amb una funda a joc també de color negre, i desplegable mitjançant un botonet rodó ubicat al principi del seu mànec corbat. Com és tan nou, em sap greu utilitzar-lo, així que evito d’obrir-lo fins que no és absolutament imprescindible, encara que m’hagi de mullar una mica (una mica bastant!). De fet, ara que hi penso… encara no l’he estrenat! És més, ni tant sols l’he desenfundat, que per decidir-me a comprar-lo en vaig tenir prou de provar el model de mostra que tenien a la tenda on el vaig adquirir. Però millor així, que a mi m’agrada dur-lo perfectament plegat dins la seva funda: d’aquesta manera tinc la sensació que, per mides i aparença, a la mà dreta hi porto una pistola —amb silenciador incorporat— en comptes del mencionat paraigües negre. I sí, aquesta arma podria ser una semi-automàtica qualsevol, però jo, particularment, m’imagino que duc una Beretta 92FS de 9 mm, amb la qual m’agrada voltar pels carrers de la vila a l’espera de topar-me algú que mereixi el cost de la ‘bala’ que li reservo.
També valoro que aquests dies amb risc de més xàfecs siguin freds, així puc eixir de casa amb la meva jaqueta llarga, en pla assassí a sou que ha de realitzar un nou ‘encàrrec’, duent l’arm… vull dir el paraigües, com si fos una extensió natural de la meva mà, fortament agafat i amb el braç ben arrapat al cos, sense que es balancegi el més mínim. Però això sí, amb el dit índex estirat al llarg del ‘canó’ per evitar-ne un (impossible) tret accidental, tal com fan els bons professionals, que només palpen el gallet quan intueixen perill imminent.
Doncs aprofitant aquestes jornades de temps incert, a vegades em deixo caure pel despatx del meu gestor sense motiu aparent o causa justificada, sols com a visita de cortesia. Un cop dins, superats el parell de graons del portal, em planto davant del llarg taulell de recepció des d’on pots observar els 5 integrants de l’oficina, 3 d’ells repartits en llurs escriptoris darrera el mostrador i els altres 2 en idèntics despatxos individuals que sempre tenen les portes obertes. Llavors, un efímer somriure maliciós se’m dibuixa al rostre durant els breus instants que m’imagino emprant amb agilitat la meva ‘pistola’ per disparar-los un precís i dolorós tret a les respectives espatlles, començant pels 3 blancs fàcils que tinc just al davant, i continuant desprès amb els 2 inquilins dels cubicles laterals, sent el darrer d’ells el director i fundador de la gestoria; una esbojarrada fantasia alimentada pel ferm convenciment que, tractant-se de tal gremi, qualsevol jutge m’absoldria d’aquest (suposat) crim al considerar-lo un cas clar de defensa pròpia.

34_més mals pensaments

publicat el divendres 26 octubre 2012

Potser no t’ho han dit mai tan descarnadament, però en realitat, TU no ets TU: el teu cervell és TU. La resta, és senzillament pura aparença física (més o menys ‘còmode d’observar’). Perquè tot allò que et defineix com a persona i ésser humà es concentra en aquesta massa ‘muscular’ d’uns 1.400 grams de pes. I per molt que t’hi esforcis, no l’arribaràs a controlar mai del tot, perquè està comprovat científicament que ell s’anticipa als teus moviments unes dècimes de segon abans que TU els vulguis realitzar. També a l’hora d’expressar-te verbalment, que per quan ho dius, el teu cervell ja fa estona que ho ha pensat. Sí, és molt fotut d’acceptar, però ell sempre va un pas per davant teu i sempre sap què passarà a continuació, quan TU ni tant sols t’ho has plantejat.
Anant més lluny encara, hi ha qui creu que el nostre cervell inclou tot el coneixement universal —gràcies a una energia còsmica que el propaga arreu—, únicament que no el sabem recordar o hem oblidat com fer-ho.
Així doncs, dic jo, no és estrany que a vegades m’assaltin (mals) pensaments que m’incomoden i que sento com si no fossin meus, diria que provinents d’algú o quelcom aliè a mi que m’intenta manipular, a mode d’ombres més o menys nítides d’aquesta ‘saviesa’ que teòricament ja ve de sèrie al meu cervell.
Podria ser així, qui sap, però jo tinc la teoria que aquestes (males) idees en veritat provenen d’un alter ego —físicament idèntic a mi però psicològicament oposat a mi— que habita en una realitat paral·lela, en un món alternatiu. I que d’alguna manera, aquest nèmesi particular que representa el revers tenebrós de la meva personalitat —que jo sóc de cor pur i naturalesa bondadosa—, a nivell neuronal està connectat a mi —en un pla superior— i en certes ocasions les seves (terribles) elucubracions m’acaben arribant en forma de visions mentals que em trasbalsen d’allò més. Al mateix temps, suposo que a ell també li sobrevenen els meus sentiments (sans, benèvols i altruistes), els quals l’inciten a realitzar accions que no vol realitzar, tal com em succeeix a mi quan percebo les seves (males) intencions. Afortunadament, tinc un gran autocontrol de mi mateix i fins avui sempre he aconseguit reprimir o anular aquests (mals) pensaments que sovint em tempten de realitzar actes innobles (bé, el cert és que no els he dut mai a terme per falta de recursos o, senzillament, per mandra… Però el que compte és que no els he arribat a cometre!).
El problema d’aquesta teoria del meu jo maligne és que el desig irrefrenable que últimament tinc de segrestar i torturar (lenta i dolorosament) al director de la meva oficina bancària, el sento absolutament provinent del meu intel·lecte, que ja n’estic fart d’haver de fer 2 hores de cua cada cop que vull fer un ingrés per evitar que em tallin el telèfon o per liquidar una nova lletra del puto crèdit personal que és l’únic motiu que ara mateix m’impedeix tancar el meu compte corrent allí. Sort (per a ell) que ja només em queden 3 mensualitats per pagar…