Category Archives: COMÈDIA (rialles)

57_algú ho havia de dir

no publicat (inèdit!)

Ras i curt: ser mare està molt sobrevalorat. Però no em refereixo al fet en sí de ser mami, vull dir a donar a llum a una nova vida, sinó al fet d’actuar com a tal; que no és pas tan complicat. A més, total, això de portar una criatura al món només són 6 mesos d’embaràs —que els 3 primers no compten, ja que amb prou feines els noten— més un part que, gràcies a l’epidural, s’ha convertit en un mer tràmit. No com abans, que es paria a casa i amb l’única ajuda d’una esforçada llevadora, quatre tovalloles i una palangana d’aigua calenta. Però escolta tu, les mares d’avui et parlen com si elles fossin les primeres de la història que han tingut fills, donant-li una transcendència d’allò més exagerada. Hi ho dic amb coneixement de causa, que des de fa 3 anys les parelles dels meus amics de tota la vida estan immerses en un autèntic baby boom, del qual algunes ja van per la segona ronda, i del que, com sempre, els 3 ‘perles’ de la colla —de moment— en quedem al marge. Però tornant al que et deia, trobo que les mares primerenques no paren de posar-se medalles, convençudes que sense elles el pare no se’n sortiria pas. Però alhora es passen el dia queixant-se de que “ho han de fer tot” i de que no els queda temps per a res més, ni tan sols per a elles mateixes. Perquè de seguida que han parit, totes es lamenten que és molt dur ser mare, que cuidar al nadó és una gran responsabilitat i que la seva vida personal —per no parlar de la vida de parella— queda totalment monopolitzada pel nounat. Però si aquest es passa el dia dormint! I quan no, tenen a mitja família disposada a quedar-se amb ell tot un vespre per tal que puguin sortir a fer un mica de vida social. A més, disposen d’una llarga baixa maternal per poder-s’hi dedicar en cos i ànima, que al cap i a la fi és el seu fill, que a vegades en parlen com si fos un càstig diví. I jo em pregunto: com s’ho feien les mares d’abans, que tenien camades de com a mínim 7 fills? Doncs tot és qüestió d’organització i de mantenir la calma, que sinó els teus nervis s’acaben transmeten al bebè. I sí que els primers mesos del recent nascut poden arribar a ser terribles, amb anades i vingudes a l’hospital per còlics, excursions a la farmàcia de torn i nits en blanc, però un cop superat l’any, tot es pendent avall. Així que ja n’hi ha prou de victimisme (i sinó, com diu l’amic Monsarro, haver-ho pensat abans!), que amamantar-lo és l’única cosa que l’home no pot fer. Però sempre hi ha madrones disposades a oferir un bon parell de pits; i en cas de necessitat, també al sofert pare. Perquè de fet, el gran damnificat és ell, que de la nit al dia es veu relegat per darrera del nouvingut en quan a prioritats de la mare. Per tant, per mi el gran mèrit s’hauria d’atribuir al pare, que igualment ha de ‘patir’ a la criatura en qüestió, però que a més a més, ha d’aguantar estoicament a la histèrica de la mare en plena depressió postpart.

Anuncis

53_”el caballero de la triste figura”

no publicat (escrit a finals del 2009)

Tinc una amiga que s’ha proposat fer de mi una persona més sociable, ves quina cosa. Diu que em passo el dia queixant-me i que només sé criticar (als altres). Vaja, que sóc un paio d’allò més pessimista. I que sobretot, hauria de canviar la meva actitud: no he de remugar ni he de maleir tan sovint, sinó procurar ser més positiu i més alegre, que sempre porto com una mena de neguit a sobre que em fa semblar una persona molt distant… Però si jo sóc “la alegria de la huerta”!! El problema són els altres, que em posen de mala llet. Que jo no la suporto gens, la hipocresia imperant en la nostra societat. Que aquí tothom predica una cosa i desprès en fa una altre, sense remordiments ni sentiments de culpabilitat, i sovint forçant aquell somriure fals que tan em rebenta. I jo penso: «perquè collons haig de fer l’esforç d’intentar socialitzar amb tota aquesta trepa d’arribistes i interessats?» Que a mi la seva vida no m’importa gens ni mica. Però alhora no puc evitar que m’afecti, perquè és precisament la seva falta d’ètica i de moral la que m’indigna i em treu de polleguera. I el més fotut de tot plegat, és que sembla una tendència clarament a l’alça, “que todo lo malo se pega”. Talment diria que aquesta globalització —que tan es predica— només serveix per socialitzar les coses dolents i/o negatives. Però esclar, la meva amiga, que és una d’aquelles persones de tarannà despreocupat i feliç de mena, insisteix en que m’hi he d’esforçar, que sóc jo el que ha de fer un pas endavant i el que ha de donar abans de rebre, que en aquesta vida s’ha de ser generós. En definitiva, que primer s’ha de cultivar abans de collir. Sí, molt fàcil de dir (i de manar!), però complicadíssim de dur a terme.
El cas és que la tal amiga va al mateix gimnàs que jo, un de relativament nou, equipat amb piscina, jacuzzi i un parell de saunes (la de vapor i la seca), a part de les habituals sales de tonificació i fitness. Doncs resulta que una tarda, tot xerrant fent bicicleta estàtica un al costat de l’altre, de cop se li va il·luminar la cara —com quan tens una gran idea— i em va proposar un repte. O més ben dit, una penitència (vist des del meu punt de vista). Segons ella, aprofitant que almenys un cop per setmana faig piscines, m’aniria molt bé obligar-me a mi mateix a fer una sessió de sauna setmanal amb l’autoimposada condició de no sortir-ne fins a tindre un bon pensament (vers els altres, s’entén). La qüestió és que li he fet cas, no sense abans oposar un certa reticència inicial, i ara ja fot unes 3 setmanes que practico aquesta (sàdica) rutina. I certament, cada vegada m’hi he d’esforçar molt, que si un no hi està gens avesat, costa trobar arguments positius vers la resta d’integrants de la raça humana. De fet, l’últim dimarts vaig necessitar més de mitja hora per generar una pensament positiu. Molt em temo que, a aquest pas, qualsevol dia m’hi quedo “pajarito”, allà dins…

49_apatia estival

no publicat (inèdit!)

Porto setmanes donant-li tombs a un nou article del que únicament tinc molt clar que començaria amb un contundent “La gent és idiota…”. Sí, ja sé que és una gran obvietat, un recurs fàcil per captar l’atenció i l’empatia del lector potencial, el qual de seguida se sentiria identificat amb el meu neguit vers l’elevat i preocupant nivell d’estupidesa regnant —encara!— en ple segle XXI (una situació que lluny de minvar, malauradament, sembla agreujar-se per moments). A continuació, seguint el fil de la premissa plantejada, donaria un parell o tres d’exemples recents —dels 4 milions i mig que se m’acudeixen ‘a-bote-pronto’— per refermar la meva hipòtesis i alhora establir una connexió emocional amb el lector, qui pel sol fet d’estar llegint el meu article, d’immediat assumiria que ell no pertany pas a aquest nombrós grup d’indesitjables (els idiotes sempre són els altres, mai nosaltres). Evidentment, però, el redactat hauria de ser prou curós per no ferir sensibilitats escrupoloses ni tampoc la dels possibles al·ludits —que algun n’hi hauria, t’ho ben asseguro—, en especial aquells de nul·la autoestima i querella fàcil (em refereixo als que a la mínima t’interposen una demanda judicial ‘de cal ample’). Així doncs, amb tacte però també amb decisió, miraria de teixir una trama in crescendo fins assolir tal enteniment amb el lector, que aquest gairebé estigués disposat a sortir al carrer per impartir justícia (divina) contra la idiotesa a cops de destral —o del que sigui— a la menor insinuació meva. Però llavors, arribats al clímax de l’autocomplaença i del ”endiosamiento”, li donaria un inesperat tomb a la meva disertació i començaria a bastir una breu però elaborada argumentació per demostrar —i sobretot, convèncer-me a mi mateix— que la frase inicial no deixa de ser un tòpic fraudulent que, a base de repetir-se, s’ha convertit en falsa veritat, procurant desmuntar en unes poques línies la suposada certesa irrefutable que se li atribueix a tal afirmació. I aquí rau el gran repte: aconseguir capgirar el desenvolupament de l’article, que tan ben travat i encarrilat semblava, i com ja és habitual en mi, rematar-lo amb una última frase magistral que faci adonar al lector que la gent en realitat no és idiota, que sap veure més enllà del seu nas, que és capaç de pensar a llarg termini, amb actitud positiva i gens influenciada per rancúnies o velles disputes, perquè ja hem après a construir el futur buscant els punts d’unió més que els de separació.
Doncs no sé si és per les poques ganes que un té de fotre res en plena canícula, però la veritat és que tot plegat em fot molta mandra i no hi ha manera que trobi el moment de posar-m’hi (a escriure’l, vull dir), suposo que perquè malgrat les bones intencions i les milers d’hores de reflexió que he dedicat al tema, sé perfectament, irremediablement, com conclouria l’article en qüestió: recuperant la frase inicial.

48_viure del ‘cuentu’

publicat el divendres 26 juliol 2013

A vegades ho penso detingudament, i la veritat és que no m’importaria gens ser un “mantenido”. Però no del tipus que predomina entre el sexe femení, aquell que podríem anomenar ‘lagarta’-que-ha-fotut-un-bon-‘braguetasu’-per-viure-com-una-reina-la-resta-dels-seus-dies (encara que no em faria res caure en gràcia a una jove i guapa pubilla de casa bona per tindre la vida solucionada); jo senzillament em conformo amb no haver de treballar per poder dedicar aquestes hores lliures a les meves aficions i a cuidar-me. Però no és per egoisme o perquè sigui un manta, sinó per que així desprès disposaria de l’esma i el temps necessaris per donar a la meva xicota tot l’amor que es mereix. Vaja, que ho faig per ella. I és que he arribat a la irrefutable conclusió que, per mantenir una llarga i sòlida relació amorosa amb la parella, l’únic secret és procurar-li la màxima dedicació. Perquè al cap i a la fi, per complaure una dona —pren bona nota— només cal donar-li: ‘carinyu’, comprensió, respecte, devoció, valoració i seguretat. Per tant, és inútil que els homes seguim treballant com uns rucs per guanyar més i més diners per mirar de complaure-les, ja que elles únicament necessiten atenció constant. O dit d’una altra manera: quantes més hores treballis major possibilitat que ella et sigui infidel. És a dir, que fot més de 6 mil·lennis que ho tenim mal enfocat, això de la vida en parella, i que ha arribat el moment d’invertir els rols habituals, d’afrontar que —a la llarga— els mascles estem condemnats a desaparèixer i que el futur és femení. De fet, elles, exigint una suposada igualtat per guanyar en autonomia i llibertat, ja fot anys que van fer el primer pas accedint al mercat laboral. Ara, només cal l’última empenteta per acabar d’intercanviar els papers, que els homes som competitius i egocèntrics per naturalesa, mentre que les dones són d’allò més sensates i col·laboratives, una sensibilitat especialment útil a l’hora de crear un món millor.
Jo, per la meva part, fa dies que he assumit que el canvi de paradigma és imminent, inevitable!, i a partir d’aquest mes d’agost —aprofitant les vacances— ho començaré a posar en pràctica amb la màxima naturalitat. Sí senyor, he d’assimilar com més aviat millor que no necessito guanyar un sou per feliç a la meva novia, la Cristina. I estic segur que ella ho entendrà i que recolzarà rotundament la meva decisió, conscient que en realitat ho realitzo per ella, que em sacrifico per ella.
No hi ha volta enrere, és l’hora fer el salt definitiu en l’evolució de l’espècie humana i deixar que elles agafin totes les responsabilitats i ens mantinguin, inaugurant un nou escenari —molt similar al de fa 50 anys, però a l’inversa— on els homes gaudiríem de tot el temps del món per dedicar-lo a la família, als amics i a la nostra estimada. Clar que, arribats a aquest punt, quin home es conformaria a complaure només a una sola dona/amant?