Category Archives: DRAMA (problemes)

83_hipòcrites (breu conte de Nadal)

publicat el divendres 2 gener 2015

Tothom menteix. I sempre es comença amb una senzilla i gairebé innocent mentida piadosa, una tàctica que inicialment et permet guanyar temps i defugir la crua realitat. Però tu necessites fer un canvi, passa que no t’hi veus amb cor. Així que temeràriament decideixes encadenar una mentida rere l’altre per tal d’evitar haver prendre la decisió, una manera com una altre d’amagar el cap sota l’ala. I evidentment, malgrat saps que més tard o més d’hora tot s’acabarà sabent, fas tot el possible per tal que l’engany no transcendeixi. Perquè mantenir-lo et suposa un repte que t’il·lusiona. Però quan ja portes massa temps bastint una impostura sobre l’altre, l’engany perd interès i ja no et motiva. De fet, comences a pensar que tothom és idiota per no descobrir-ho. O potser és que no estan preparats per assumir la veritat i per això no fan cap esforç per destapar-la. Però si ja has arribat fins aquí, ara no ho pots tallar de soca-rel. Has de continuar amb la gran mentida, a risc de convertir en inútil tot el treball anterior. Perquè un bon engany s’ha d’aguantar fins al final, fins a les últimes conseqüències. Així que no pots deixar de mentir. Però alhora desitges que algú et descobreixi per posar fi a l’enorme fal·làcia que has teixit, donat que agrairies molt t’alliberessin del teu propi engany. Al final, no anheles altre cosa que t’enganxin, sobretot perquè en el fons vols un reconeixement a la teva innoble tasca i que se’t valori l’habilitat d’haver estat enganyant a tot ‘quisqui’ durant tant de temps. Per això, mica en mica et tornes més confiat i descarat, com incitant a que algú se n’adoni d’una punyetera vegada. Però malgrat els teus esforços per fer saltar l’engany que a tu ja et sembla més que evident, els altres no es volen donar per al·ludits. És com si ja estiguessin habituats a l’engany. O pitjor encara, hi estan totalment conformes; doncs s’hi han construït tantes coses al seu voltant, que els implicats ja s’hi troben d’allò més còmodes. Perquè tots ho saben que els enganyes, que ningú és idiota! Però ja els està bé: així tothom pot fer el fals alegrement, sense retrets ni remordiments de consciència. Inesperadament, el teu engany inicial n’ha generat un munt de paral·lels i perpendiculars que sustenten la gran farsa en que s’ha convertit la teva vida.

Anuncis

81_crisi d’identitat

publicat el divendres 5 desembre 2014

No és gens fàcil actuar com un mateix, ser un mateix. D’entrada, perquè ja és ben feixuc arribar a entendre i assumir la pròpia essència, però sobretot, i malgrat pugui semblar contradictori, perquè lluny de limitar-se a una qüestió estrictament personal, resulta que en realitat és un problema que ateny als altres i a la seva falta de perspectiva vers un. I és que no hi ha res més difícil que assimilar els constants canvis de tot allò que ens envolta i de tots aquells amb qui tractem. Circumstància que es fa ben palesa quan et trobes algú amb qui feia temps no coincidies i t’adones que a la seva ment encara hi té ‘enregistrada’ una versió molt anterior del teu jo, una idea de tu obsoleta que ja no té res a veure amb qui t’has convertit. Problemàtica que també es fa especialment evident en els grups d’amics, on cadascú hi té un rol prèviament establert i clarament definit que, per més anys que passin, és molt complicat de canviar. Doncs tots tenen una idea fixa i preconcebuda de com són i com actuen els altres, un concepte estàtic que ben pocs es plantegen canviar o modificar (donat que costa molt acceptar que els demés evolucionen i ja no són aquella persona que un s’ha creat a la pròpia ment). Quan, de fet, està demostrat que, a cada conversa, un modifica l’estructura del seu cervell, i per tant, canvia la seva manera de ser i de veure el món. Però el pitjor de tot plegat és que, de manera inconscient, cada cop que socialitzem amb un conegut acabem ‘interpretant’ el paper que aquest algú ens ha ‘assignat’; és talment com si tinguéssim una personalitat per a cada persona que coneixem, un autèntic desdoblament de la nostra identitat que s’ajusta segons l’interlocutor. D’aquí la meva teoria de que quan decideixes trencar amb la teva parella en veritat no és perquè aquesta ja no t’atrau, sinó que ho fas perquè la visió encotillada que l’altre té de tu no et permet seguir evolucionant, i per tant, t’està limitant. D’aquí allò tan habitual que quan algú canvia de xicot/a llavors comença a desenvolupar altres hobbies i/o activitats que amb l’anterior partenaire mai s’hauria plantejat (com per exemple, cuinar cada dia). Per tot això a mi no m’agrada gens conèixer desconeguts, que és precisament quan ets més pur, perqué m’obliga a afrontar la meva autèntica identitat.

77_dues tasses

publicat el divendres 3 octubre 2014

No podria suportar tindre un bessó exactament igual que jo, un germà univitel·lí d’idèntica aparença. Déu meu, quina tortura! Doncs ja m’ha costat prou arribar a acceptar el meu aspecte físic, com per haver-ho hagut de fer ‘contemplant-me’ contínuament, convivint amb algú clavat a mi (que almenys quan no et veus reflectit en un ‘clon’, no n’ets pas tan conscient de la pròpia estampa). I és que tal com sóc, no podria evitar d’observar-lo amb deteniment a cada ocasió per ressaltar-ne mentalment tots els seus (meus) defectes, fins al punt que li agafaria mania. Pitjor encara, segur que l’acabaria detestant profundament. És a dir, que m’acabaria odiant a mi mateix, víctima d’una espiral autodestructiva i autoinfringida que no sabria com aturar. O potser sí: només caldria eliminar un dels subjectes de l’equació… En qualsevol cas, i sense entrar en el dilema —gens baldí— de determinar qui dels dos seria la copia de l’altre, se’m faria insofrible compartir amb ell el mateix ADN, ja que precisament per aquest motiu perdria la condició d’únic i irrepetible. Quin horror! El meu ego no ho aguantaria! Sentiria la meva essència irremediablement diluïda en 2. Seria com perdre la meitat de la meva personalitat. Afortunadament no és el cas, tot i que estic segur que en algun racó del planeta existeix algú fotudament clavat a mi (tal·lós i amb la mateixa cara de babau), però a aquest algú és molt probable que mai me’l trobi pel carrer. En fi, la qüestió és que no tinc massa simpatia pels bessons; veure’n de junts em provoca certa angustia pel punt sinistre de contemplar dos paios aparentment indistingibles. Això sí, al podi de les meves fantasies eròtiques sempre hi haurà lloc per a un parell de formoses siameses sensualment idèntiques, ja siguin franceses, italianes, sueques, brasileres, colombianes, etc. Mmmmhh… Una relació d’amor-odi comparable a l’aversió que em pot provocar un pèl-roig en clara contraposició a l’atracció que em pot generar una pèl-roja. Però tornant al tema dels bessons, el problema, o més ben dit la mala noticia, és que la paternitat comporta engendrar criatures que no són altra cosa que una copia (millorada) de tu mateix, malaurada circumstància a la que tard o d’hora m’hi hauré d’enfrontar, que tot arriba. L’única esperança és que surtin a sa mare.

75_les vacances són un estat mental

publicat el divendres 5 setembre 2014

Això d’anar de vacances és molt de classe obrera amb ínfules de grandesa. Perquè els que realment tenen pasta, la gent ‘important’ que es dedica a gestionar en comptes de a treballar, l’estiu se’l reserven precisament per practicar el noble art d’estiuejar (ja sigui a la seva finca de la Cerdanya o bé a la casa de la Costa Brava, però sempre allunyats dels habituals nuclis urbans saturats de turistes). I de fet, dedicar el període estival a no fotre res i a descansar com Déu mana, no deixa de ser la cosa més sensata, doncs ells tenen molt clar que els mesos de calor no són pas els més adequats per viatjar, que per això ja tenen la resta de l’any. Però entre la plebs s’ha imposat la creença de que no ets ningú si fas vacances però no vas enlloc de vacances. Doncs què vols que et digui. Per mi no té cap mena de gràcia esperar (gairebé religiosament) l’arribada de l’estiu per poder fotre el camp, i com més lluny millor —que ara que l’economia dona símptomes de que revifa, es torna a recuperar la punyetera mania d’anar cada any més lluny i/o a una destinació més exòtica—, per acabar coincidint amb una gran majoria que ha fet exactament com tu: estalviar la resta del curs per gastar-s’ho tot alegrement en un parell o tres de setmanes. I apa, tots badant davant les mateixes places i monuments, tots amuntegats a les mateixes platges i tots fent cua als mateixos bars, pubs i restaurants de preus indecents en tan concorregudes dates. I per si no fos poca tortura viatjar on tothom i en manada, s’autoimposen un ritme frenètic per veure el major nombre de coses en el mínim temps, com si fos una carrera contrarellotge on guanya el que acumula més activitats i més llocs visitats. Però resulta que en realitat la gent no viatja: senzillament es desplaça. Perquè no gaudeixen del trajecte, donat que només els interessa el destí i aquest s’ha d’assolir en el menor temps possible. Total, que al tornar llavors s’adonen que necessitarien unes bones vacances —de pau i tranquil·litat— per recuperar-se de les vacances a l’altra punta del món. A sobre, trobo que al juliol i l’agost és quan millor es treballa (hi ha la meitat de feina), sobretot si fot un estiu de merda com aquest. Ara, una cosa et dic: no hi ha res més trist que tindre vacances i quedar-se a casa, al domicili habitual.