Category Archives: presentació

85_t’estimo, ets perfecte, ja et canviaré

NO publicat el divendres 6 febrer 2015

Tot i el meu intent de defensar-ne la seva publicació al moment d’enviar-lo a redacció, aquest article (com ja alguns d’anteriors) no va agradar gens al director del setmanari i aquí s’acaben els meus 5 anys de col·laboració (no remunerada) a El 3 de Vuit. Gràcies!!

“Bona tarda,
Adjunto el meu article d’opinió. espero que ningú es senti ofès o molest pels meus comentaris suposadament masclistes vers les dones, i per tant, que pugui aparèixer publicat aquest divendres. perquè tot és pura ironia, pur ‘divertimento’. I qui no ho sàpiga veure, és que pertany a aquell tipus malsà de persones que van a veure una peli del Torrente i se la prenen seriosament, perquè no tenen sentit de l’humor. I ja se sap que la gent sense sentit de l’humor és molt perillosa. Sinó, pregunteu als de Charlie Hebdo. Moltes gràcies.
Atentament,
Jaume Mitjans”


No m’agrada generalitzar, però totes les dones fan igual: veuen al seu home com una diamant en brut que s’ha de polir, que han de polir. És inevitable, ho duen a l’ADN. Per tant, (quasi) es podria afirmar que no actuen de mala fe; és senzillament que ho fan sense adonar-se’n, de forma totalment inconscient. I potser al principi de la relació et donen cert marge de maniobra i no t’atabalen massa ni et recriminen les teves (males) accions, com si encara t’estiguessin calibrant, però creu-me, quan s’hi posen, ja no tens res a fer; són implacables. Inicien llavors un llarg, lent i dolorós procés de “acoso-y-derribo” vers la teva persona en forma de sagnants crítiques constructives sota la falsa premissa de que és per al teu bé (de fet, al poc temps, ni els cal comentar-te les coses: en tenen prou amb una mirada intimidant per fer-te entendre que vas errat). Però resulta que tu no has demanat en cap moment evolucionar com a ésser humà, que ja estàs bé com ets, a gust amb els teus defectes i mals hàbits. Però ella ha decidit per tu i no hi ha volta enrere possible. Per quan te’n adones, estàs perdut. De fer-la feliç, has passat a mirar de procurar no enfadar-la. D’aquí l’imperiosa necessitat de guanyar punts davant seu, doncs el teu ‘marcador’ sempre està en negatiu: comences pixant assegut per no haver-te de sentir dir “les gotetes…” i acabes perpetrant bons actes no perquè et surti de dins, sinó preventivament, en vistes a compensar els futurs errors que segur acabaràs cometen. Les molt manipuladores gairebé aconsegueixen que vulguis ser millor persona. Però com més ho intentes arreglar, més ho espatlles. Perquè la ment femenina, imprevisible i caòtica de mena, no respon a cap lògica ni sentit comú, així que no tens a on agafar-te. I el més fotut de tot és que mai et diuen com has d’actuar, únicament com NO has de procedir, assumint que és totalment evident allò que has de fer —quan només ho és als seus ulls!!—, així que sempre esperen que ho dedueixis tu solet, sense una mínima pista o indici. A menys que tinguis molt desenvolupat el teu costat femení, acontentar-les resulta IMPOSSIBLE. Per tant, millor no esforçar-s’hi massa, a risc de que el dia més insospitat t’etzibin un lapidari “et deixo, has canviat, ja no ets el d’abans, l’home de qui em vaig enamorar”.

Anuncis

00_hola!

Cada cop tinc més assumit que per escriure bona literatura en català, aquest (idioma) l’has d’haver mamat des de petit, l’has d’haver viscut, l’has d’haver ‘patit’. Certament, no és un idioma fàcil (només cal fixar-se en l’enorme dificultat que comporta dominar els pronoms febles), i diria que per a desenvolupar-lo correctament es requereix d’un considerable esforç intel·lectual. És més, fins i tot sospito que només els natius el podem arribar a copsar totalment, ja que malgrat semblar sec, poc expressiu i fins i tot aspre (a diferencia d’altres idiomes, com el castellà, que són més donats a les floritures, en especial al parlar-lo), en realitat conté (inconscientment) un munt de missatges subtilment amagats entre línies que s’han de saber interpretar. Al mateix temps, i pels motius abans esmentats, trobo que el català no és gens agraït per a les traduccions, tant al traduir-lo a una altra llengua com a l’inrevés, però potser més en el primer sentit. En cap cas, no és que n’estigui renegant, ni molt menys, que precisament tots aquest factors el fan tant especial, inspirador i nostrat; senzillament és una reflexió personal. Segurament, a molts altres idiomes els deu passar el mateix. O no…
Aquesta breu filosofada a mode d’introducció em serveix per presentar els meus articles, que amb una extensió limitada a 2.900 caràcters (espais inclosos), sempre intento que tractin un tema atractiu i alhora de forma interessant, procurant també que siguin fàcils i ràpids de llegir, però difícils d’oblidar. Malgrat tot, sospito que el lector que em desconegui necessitarà llegir-ne un mínim de 3 o 4 per començar a entendre i assimilar el meu peculiar estil, i per tant, no sentir-se ofès o escandalitzat pels meus comentaris, on la ironia i l’humor una mica negre acostumen a tenir-hi un pes considerable, especialment en l’últim tram de cadascun d’ells. Al mateix temps, recomano a tothom llegir-los amb molta mesura —un màxim de 2 al dia— per tal de degustar-los com es mereixen (sense presses ni pressions, gairebé com si es tractés d’un ritual), ja que del contrari es corre el risc de no pair-los bé o digerir-los precipitadament, un fet que els restaria força i eficàcia. Per últim, advertir a  tothom que ningú es prengui massa seriosament els meus articles, donat que aquests són un simple divertimento, un entreteniment, però sempre amb la il·lusió i el desig d’ajudar a fomentar el bon hàbit de la lectura. Gràcies!