Category Archives: THRILLER (intrigues)

79_maquiavèl·lics

publicat el divendres 7 novembre 2014

És increïble la facilitat amb la que un s’acaba convertint en allò que més detestava o en qui precisament s’havia promès que no es convertiria mai. Però aquesta inesperada, indesitjada i en aparença inevitable deriva, estic convençut que en tots els casos és fruit d’un llarg procés que té un molt concret. Doncs m’hi jugaria el què vulguis que qualsevol d’aquestes ‘víctimes’ dels seus propis pecats podria precisar l’instant exacte en que va (auto) iniciar la seva transformació; només li caldria fer una mica de memòria fins a recordar aquella primera decisió immoral que ho va canviar tot per sempre, per minsa o insignificant que llavors li pogués semblar. És a dir, aquell moment cabdal en que de forma absolutament conscient i voluntària va trair els seus propis valors i principis en favor de vés a saber quins (obscurs) propòsits. Perquè sempre hi ha un primer favor il·lícit, una primer adjudicació a dit, un primer sobre en ‘b’ o una primera requalificació fraudulenta. I per més que alguns hauran intentat esborrar-ho de les seves ments, estic segur que cap d’ells ha oblidat l’infaust dia en que van traspassar les pròpies línies vermelles mentals que s’havien marcat, diria que convençuts que allò es limitaria aquella primera i única incursió, la qual volien —o necessitaven— creure que automàticament quedaria compensada per totes les bones accions anteriors. Però no hi ha res més poderós que crear un precedent, ja que tard o d’hora aquest et donarà la justificació per reincidir. I més quan no ha comportat conseqüències immediates. Així que si ja ho has fet una vegada i no t’ha passat res, difícilment no hi tornaràs a caure. El problema és que per quan te n’adones, ja és massa tard per intentar rectificar o tornar enrere; aquell fet extraordinari s’ha convertit en rutina, en el pa de cada dia, en la norma que regeix les seves vides. Perquè llavors ja no saben viure d’altra manera. Per tant, la trajectòria de tota aquesta colla de malparits no té res d’inexplicable. És senzillament el resultat de plantejar-te només allò que vols aconseguir, sense parar-te ni un moment a pensar en quin tipus de persona et vols acabar convertint. O serà que tots els corruptes ho són perquè, a diferència de la gran majoria de mortals, ells sí tenen objectius clars i ben definits?

73_bourbon sol

publicat el divendres 1 agost 2014

Ho he comentat amb diferents persones i tots coincidim en que la primera vegada que el tastes és sens dubte una de les millors vivències que pots gaudir a la teva vida, que poques llepolies et poden fer tan i tan feliç. En el meu cas, confesso que més d’una vegada hi he anat a dinar només per triar-lo al final de l’àpat, doncs és intrínsec del menú diari d’ençà van inaugurar. De fet, no tinc clar que el puguis demanar a la carta, doncs sospito que se’l reserven exclusivament per als migdies laborables, com a tret distintiu del restaurant. Jo, per fer l’experiència encara més intensa, procuro anar-hi sol, que no vull pas que ningú em distregui quan m’arriba a taula, que aquest és un d’aquells petits plaers que prefereixo gaudir en serena solitud. Però abans de clavar-li la primera cullerada amb decisió, sempre dedico uns instants a contemplar la seva esplendorosa forma oval, d’una simetria i precisió que t’encisa, i recoberta per una fina capa de xocolata calenta que de seguida s’escampa pel plat; harmònica composició que queda potenciada gràcies a la suau il·luminació del local, la qual li confereix una aspecte encara més temptador, talment com si es tractés d’una gran joia exposada. Llavors, davant d’aquesta obra d’art culinària que començaria a endrapar sense mesura, per a mi el gran repte és precisament procurar arribar a l’últim mos encara amb una mica de xocolata desfeta, que m’encanta anar dosificant-la amb cada nova cullerada, repetint aquest ritual fins a deixar el plat lluint únicament un sembrat de llargues cullerades que n’han manllevat alegrement el contingut; si ho aconsegueixo, em sento profundament realitzat. Però em costa molt, sobretot perquè quan tinc a tocar dels llavis aquell petit primer mos que em transportarà a un món millor, se’m fa la boca aigua només d’olorar la seva equilibrada quantitat de cacau respecte al pa de pessic. I de seguida que te’l poses a la boca, t’adones que les proporcions dels ingredients son les ideals per aconseguir que no resulti ni sec ni empallegós, amb el punt just de cocció que li confereix la textura perfecte i la consistència idònia: ni massa flonjo ni massa ferm. L’únic inconvenient és que cada vegada he d’implorar que me’l serveixin sense el puto ‘cagallonet’ de nata de pot (!) que li posen d’acompanyament.

68_fomentant el comerç local

no publicat (inèdit!)

Aviat farà una setmana, i com cada tarda d’ençà principis d’any, m’arribo a l’oficina compartida —on disposo d’un escriptori a mitja jornada per 120 € mensuals, serveis inclosos— i em trobo al coworker Andreu al seu lloc habitual, absort rere el seu portàtil Vaio. Abans de res, i força intrigat, li pregunto si eren seves les claus de cotxe que ahir al vespre un veí va trobar en un dels empits dels dos grans finestrals que conformen la façana del despatx, un a cada banda de la porta d’entrada, doncs hi acostuma a seure sovint per fumar-se una cigarreta i va coincidir que quan el veí me’n va alertar jo estava sol i ell havia sortit a donar un tomb, del qual encara no n’havia tornat quan vaig marxar cap a casa. De seguida em confirma que sí, que moltes gràcies, però el pitjor de tot és que al retornar a l’oficina i trobar la meva nota amb les claus —les quals fins llavors no havia trobat a faltar—, es va adonar que tampoc duia el mòbil a sobre. Immediatament agafa el telèfon fix del despatx i es truca a sí mateix amb l’esperança que algú contesti. Però res, ningú l’agafa, així que 4 trucades més tard ho deixa estar. Angoixat, recapitula què ha fet i on ha anat l’última mitja hora, i s’adona que només ha fet una única parada a comprar queviures en un ‘badulaque’ regentat per magrebins o pakistanesos, no ho sabria precisar. Sense perdre temps, surt disparat del despatx i segueix exactament la mateixa ruta fins al mencionat establiment. Un cop allà, s’adona que disposen de càmeres de seguretat, així que a part de comentar-li a l’encarregat que ha perdut el seu smartphone Samsung Galaxy Note II amb una funda rígida a joc, pel qual en va pagar 500 €, també li demana de revisar les gravacions per comprovar si se l’ha deixat allí. Molt amablement, l’home recupera en pantalla l’instant de la seva compra, però en cap moment es veu que dugui l’aparell a sobre. Preocupat per la pèrdua del seu client, li ofereix el seu mòbil per trucar al telèfon extraviat, però altre cop sense resposta. Capcot, l’Andreu li agraeix el seu interès i torna al despatx convençut de que ja no li resta altre opció que anar als Mossos d’Esquadra a posar la denuncia pertinent. Però abans fa una última i desesperada trucada des del fix, i llavors sí, li contesta una dona d’avançada edat que feinada té a despenjar. No sense esforç, el cas és que al final va aconseguir recuperar-lo, doncs aquesta senyora també era una veïna que al passar per davant l’oficina s’havia trobat l’aparell oblidat a l’empit, el qual s’havia endut cap a casa seva a l’espera que algú el reclamés (curiosament, no s’havia fixat en les claus de cotxe que hi deuria haver just al costat). Però quan l’Andreu pensava que la seva odissea havia arribat a la fi, la dona li etziba amb posat greu: “però aquest telèfon no és teu, que ja m’ha trucar un tal ‘Moha’ per reclamar-lo i hem quedat que demà li portaré a la seva botiga”.

66_vida privada

no publicat (inèdit!)

Només al cap dels anys vaig arribar a comprendre l’actitud aparentment dèspota i bel·ligerant que el Joan Vilà gastava amb el seu personal —i jo entre ells—. Però a l’entrar de delineant a la seva empresa de fabricació i restauració de maquinaria per a l’industria paperera, certament m’intimidava molt aquell home menut i carregat de tics nerviosos. Amb l’ajuda del seu germà petit, l’afable i cordial Josep Maria, governava amb mà de ferro la companyia, ubicada a tocar d’Igualada, que constava d’una gran nau allargada amb les oficines elevades en un dels seus extrems, adjacents a l’antiga casa senyorial que dominava la parcel·la.
La veritat és que mai hauria dit que aquell parell fossin germans: a part que tenien caràcters ben oposats, físicament s’assemblaven com un ou a una castanya. El primer, el líder natural i viatger incansable, era un solter empedreït i un ‘puteru’ de cal ample que encara vivia amb sa mare, ja anciana, mentre que l’altre era un fidel i convençut home de família, casat de feia anys i amb tres criatures al seu càrrec. També a l’hora de dirigir l’empresa eren antagònics: el Joan treballava de portes enfora, mentre que el Josep Maria ho feia de portes endins. És a dir, el gran s’ocupava de les relacions externes amb els clients (tant nacionals com internacionals, que d’ençà uns anys s’havia autoimposat obrir mercat a l’estranger), i el petit era l’encarregat del taller i els seus operaris. També s’havien repartit el personal d’oficina, disposant d’un enginyer cadascú, però compartint la secretaria (la Lluïsa). Aquesta última tenia despatx propi i la resta ens distribuíem en enormes taules —situades en bateria— al gran espai diàfan que conformava l’oficina tècnica. Al fons, el Josep Maria; davant seu, el llepaculs del Just, el seu home de confiança; a continuació, l’Andreu, el sofert ‘esclau’ personal del Joan i l’únic enginyer superior de la sala, qui no suportava que el trepa del Just tingués més autoritat que ell pel sol fet de portar més temps a l’empresa; i finalment, jo, que exercia d’assistent de l’Andreu en la que fou la meva primera feina de despatx pròpiament dit, un cop finalitzats els meus estudis universitaris. En quant al Joan, solia ocupar la taula de reunions, des d’on ens tenia a tots controlats i en dansa, que ell només vivia per treballar; i molt probablement, havia assumit que els seus subordinats també, doncs malgrat feia tres anys que la majoria amb prou feines gaudia d’una setmana de vacances a l’any i a sobre fent hores extres cada dia, ningú es queixava. D’aquí que tothom al·lucinés quan, als pocs mesos de treballar allí, un dijous li demanés festa l’endemà per poder seguir el Rally de Catalunya amb un amic i ell em respongués amb un sincer “Oh i tant, cap problema!”, visiblement content —i en certa manera, orgullós— de que jo, a diferència d’ell, sí tingués altres interessos més enllà de treballar tot el sant dia.