Category Archives: THRILLER (intrigues)

63_un bon diagnòstic ressol mig problema

publicat el divendres 7 març 2014

Totes les persones d’aquest planeta tenim algun habilitat exclusiva que ningú més posseeix, alguna raresa que ens fa extraordinaris. Totes, sense excepcions; ara, la gran dificultat és descobrir-la (a temps). I molt més difícil encara, és treure’n un profit (econòmic). En el meu cas, he arribat a la conclusió que el meu talent inusual és una mirada escrutadora especialitzada en detectar incoherències i errors allà on vagi; una irrefrenable fixació que manifesto en tot moment —sovint, de forma inconscient— i que, a base de practicar, ja resulta gairebé infalible. Però precisament per culpa d’aquest innat afany perfeccionista que em persegueix arreu, no me’n puc estar d’analitzar-ho tot contínuament, fins a l’extrem d’obsessionar-m’hi. Així que la meva peculiar singularitat és en realitat una maledicció, ja que m’impedeix gaudir de les coses amb plenitud: sempre hi trobo alguna pega. Puc entrar a qualsevol lloc i amb uns pocs segons en tinc prou per detectar què sobra, què falta, qui fa nosa (per norma, el/la que mana) i qui és imprescindible (per norma, el/la que cobra menys). Res s’escapa al meu ull clínic, res passa per alt al meu ‘escàner’ visual; que sóc observador de mena i un maniàtic dels petits detalls reveladors, atributs que sumats a la meva memòria fotogràfica, donen també una excepcional perícia a detectar canvis, per ínfims que siguin. A més a més, una intuïció ‘educada’ i un fi olfacte em resulten d’allò més útils per confirmar certes primeres impressions. Però sens dubte, haver cursat estudis de disseny (industrial) m’ha ajudat a desenvolupar un sensibilitat especial vers tot allò que m’envolta, i sobretot, a mirar-m’ho sempre des de l’òptica del dissenyador: replantejar-s’ho tot constantment i no donar res per suposat. I bé, sempre m’ha agradat això de ‘rajar’ dels altres sense contemplacions, sovint procurant que sigui (o que sembli) una crítica constructiva, però quan no, deixant-me endur pel simple plaer de desballestar algú —o quelcom— amb cruel i sagnant eficàcia. Però tal com he dit al principi, el gran repte es treure’n un rendiment, del teu talent específic. I sí, tothom t’afirma i et reafirma que desitja millorar, però a ningú li agrada que posin en evidència les seves misèries amb brutal sinceritat, i que a sobre, li pretenguis cobrar.

Anuncis

62_beneït karma

no publicat, inèdit! (escrit a mitjans 2009)

Un dia feiner qualsevol, a primera hora del matí. Surto de casa, agafo l’ascensor i baixo al pàrquing. Pujo al meu Audi, introdueixo la clau al contacte i desperto els 150 cv del seu motor per dirigir-me a la rampa de sortida. Un cop allí, premo el botó del comandament a distància i espero a que s’obri la porta automatitzada. De moment, cap problema. Però a partir d’aquí, comença el drama de cada dia. Només trepitjar l’asfalt, una furgoneta mal estacionada em priva d’una bona visió per incorporar-me al trànsit i per poc no m’emporto per davant a un ciclista amb sa filla de paquet. Seguidament, un baden de dimensions grotesques m’obliga a franquejar-lo diagonalment per no rascar els baixos del meu estimat GTI. A continuació, segueixo recte fins a trobar la primera de les 72 rotondes que em resten per arribar a destí. Un cop rodejada, m’incorporo a la carretera d’accés al centre de la vila, que malgrat travessar tota la ciutat és una pèssima idea, molt pitjor resulta agafar la sobresaturada variant que no m’estalviaria gaire temps. Abans, però, he de passar per la flamant quatri-rotonda que s’han empescat els de l’Ajuntament. I ara sí, primer semàfor… i primera “L” davant meu!: una mossa que amb prou feines hi guipa per sobre el volant. Però perquè c****** s’han de fotre pel centre en hores punta, els de l’autoescola? A sobre, per culpa d’unes obres, m’he de desviar de la ruta habitual i girar cap a l’esquerra, sense més opció que seguir la “L”(erda). A 20 per hora arribem al segon semàfor, un que ara resulta del tot inútil des de que van tallar un dels carrers de l’encreuament. Però ningú amb ‘competències’ s’hi ha fixat, encara; “¡mucho suponer!”. Per sort, la nena segueix recte i em deixa via lliure per girar a mà dreta i encarar el següent semàfor, el pitjor de tot el recorregut: arran de l’última reforma que s’hi ha realitzat, els carrils —un per girar a la dreta i l’altre per fer-ho a l’esquerra— han quedat massa estrets. Com no, el ‘capullu’ que tinc al costat es pensa que porta un tràiler de 18 rodes i necessita envair gran part del meu carril per girar a l’esquerra amb la seva merdeta d’utilitari; t’asseguro que el dia que descobreixi la tómbola on reparteixen els carnets, l’hi calo foc! Continuo per la gran avinguda, ara semipeatonal i amb passos de vianants cada 50 metres, on has d’anar amb molt de comte amb les molt inconscients mares primerenques que, abans de creuar elles, primer et treuen tot el cotxet al mig de la calçada. Quan finalment enfilo la carretera comarcal que m’ha de dur al poblet on treballo, de seguida topo amb, no un, sinó dos! cotxes d’autoescola, que em priven de guanyar temps prement l’accelerador fins baix (com faig cada matí). Però un a punt d’arribar a ‘puestu’, m’adono que ells precisament m’han estalviat una de les sancions per excés de velocitat que reparteix una parella de mossos d’esquadra a peu de carretera.

60_any nou, vida nova

publicat el divendres 24 gener 2014

“Casumlolla!!! Tu si que vius bé!” o “quan sigui gran vull ser com tu” són dues frases que de tant en tant em deixen anar els que em coneixen bé. I certament, no els falta raó, perquè sóc d’aquelles persones que transpiren calma i serenor, com si l’habitual estrès de la vida moderna no anés amb mi. Ben poques vegades em veuràs atabalat o amb presses, que totalment aliè a les angoixes i ansietats que persegueixen i torturen als demès, jo m’ho prenc amb filosofia, sempre procurant pel meu benestar —físic i mental—. En el meu cas, diria que el secret està en que he reduït al mínim els meus nivells de responsabilitat (vers els altres, s’entén), m’he alliberat de totes les càrregues que m’amoïnaven i he liquidat tots els meus comptes bancaris. Bé, suposo que també ajuda molt el fet que amb prou feines treballo tres hores al dia, que vivint —forçadament— altre cop a casa dels pares poc salari necessito ingressar, i que aquestes bàsicament es redueixen a voltar per la comarca visitant clients fins l’hora de dinar. És a dir, que no m’hi poso abans de les 10h, que sóc d’esmorzar amb La Vanguardia i prendre el cafè fullejant el Mundo Deportivo; però això no vol dir que em llevi tard, ni molt menys, que a mi m’agrada alçar-me d’hora per anar al gimnàs de 8 a 9 (horari poc freqüentat i sense les habituals aglomeracions del vespre), que res millor que una mica d’exercici per començar el dia amb energia i alegria. Per tant, disposo de tota la tarda lliure per dedicar-la a activitats intel·lectuals com llegir, escriure i pensar. I a partir de les 20h, sessió d’afterwork prèvia al sopar, ja sigui fent un vinet, una copa de cava o una cerveseta. Però no és fàcil assolir aquest estat suprem de pau espiritual per gaudir d’una vida contemplativa amb plenitud i sense sobresalts; no gens. I més encara en els actuals temps d’incertesa. En qualsevol cas, poques persones sabrien estar ocioses i alhora actives, com jo. I més difícil encara, aprofitant el seu temps i sense gastar gaires calés (economia obliga). Perquè he après que no és que no és qüestió de tenir més, sinó de necessitar menys. Però molt em temo que aquesta bona vida se m’acabarà aviat i caldrà que comenci a treballar seriosament per guanyar un bon sou, que la meva xicota insisteix molt en que ja toca anar a viure junts.

58_’brand victim’

Dilluns, vora dos quarts de vuit del matí, a tot just tres setmanes del Nadal, en un apartament de luxe de 180 m2 al centre de la ciutat. L’altiva silueta de l’Enric es passeja amb aires magnànims pel seu sobri i elegant bany de disseny mentre trafica entre cremes hidratants, exfoliants i sèrums, tot un reguitzell d’envasos —a com a mínim 50 euros la unitat— que li confereixen l’aspecte d’algú uns 10 anys més jove, els quals desprès ordenarà metòdicament a l’armariet vertical a tocar del rentamans Axor dissenyat per Philippe Starck. Fidel a la seva rutina diària, s’ha alçat ben d’hora per iniciar una nova setmana que, si tot va segons el previst, ja anticipa serà tan gloriosa com l’anterior… i igualment rematada al reservat vip del seu club nocturn preferit, entre ampolles de champagne Veuve Clicquot. Mentre s’ho imagina amb lasciva, convençut que la vida li somriu a cada instant, s’aplica un generosa dosi de fixador als cabells per pentinar-los enrere i amb ratlla al mig, deixant alguns flocs desenfadats penjant pel front. Com a modern ‘home de negocis’, també llueix una manicura impecable i una dentadura perfectament blanquejada, així com una figura esvelta i tonificada malgrat ja supera els quaranta, fruit de les llargues hores de gimnàs que hi dedica cada tarda amb devoció religiosa. Un cop finalitzada la sessió de cures personals, emanant litres de perfum Versace Pour Homme i abillat només amb una enorme tovallola negra Ralph Laurent que el cobreix de cintura en avall, per no mencionar les seves caríssimes sabatilles d’anar per casa Bottega Veneta de cuir amb el seu nom brodat amb fil d’or (‘KI’ a la dreta i ‘KE’ a l’esquerra, que és així com realment es fa anomenar l’Enric, malgrat la seva família pertany a l’alta burgesia catalana des de fa 6 generacions), s’atansa a l’enorme cambra que acull el seu vestidor, a triar la indumentària per a una nova jornada al seu despatx amb fabuloses vistes al mar. Obre l’armari principal amb un gest enèrgic, de persona segura de si mateixa, i un cop mirat i remirat l’extens contingut, amb estudiada indiferència en selecciona un conjunt d’americana i pantalons Dolce & Gabbana gris fosc, que combinarà amb una camisa Valentino slim fit de blanc immaculat i d’enormes punys i coll contrastats en color rosa xiclet, també exquisidament planxada per l’assistenta filipina que té cura del seu apartament cada dimarts i divendres al matí. Per rematar el conjunt, escull una corbata estampada de Hermès, en estudiada combinació amb la bufanda Fendi de jacquard de llana de fil tenyit i seda de doble cara en tons platejats que agafarà a continuació. Abans, però, els imprescindibles boxers negres Emporio Armani i un parell de mitjons d’executiu, igualment negres, per calçar els seus habituals mocassins Prada, avui concretament els de vellut de color verd pàl·lid. Amb exasperant parsimònia, es va vestint alhora que somriu al seu magnífic mirall de peu cada vegada que s’hi veu reflectit, satisfet per la imatge de triomfador mascle alfa que li retorna. A continuació, regira entre els seus 18 cinturons perfectament ordenats al calaix pertinent; n’acaba agafant un de negre ben lluent de Roberto Cavalli, concretament el Just Cavalli, d’exuberant sivella platejada que quedarà sensacional amb el seu “peluco” TAG Heuer Mònaco 24 Calibre 36 d’esfera desproporcionadament gran i peculiar caixa quadrada, una edició limitada d’aquest model en el qual —ell diu— hi va invertir 1 sou sencer (en realitat, part dels quantiosos beneficis obtinguts arran d’una tèrbola operació financera). Llavors, impecablement vestit i empolainat, retorna al seu ampli i ben il·luminat dormitori d’austera decoració —a excepció dels 3 grans retrats en blanc i negre de sí mateix en actitud de sobrat—, i s’acosta al tocador per agafar-ne el seu smartphone, la seva bitlletera Louis Vuitton i un ínfim sobre blanc amb un parell de grams de cocaïna de la millor qualitat (comprada al seu camell de confiança). I llavors sí, enfila cap a la cuina amb pas decidit, amb aquell caminar confiat i ampul·lós de persona habituada a prendre grans decisions sense parar-se a pensar ni un instant en possibles danys col·laterals. Un cop allí, de les 5 ampolles d’aigua VOSS perfectament alineades sobre el marbre de Silestone, en tria una per prendre la seva dosi diària de 5 pastilles ‘eliminagreixos’ (tal com li recomana el seu entrenador personal, a 36 euros l’hora). Encara a peu dret, donant-li temps a la seva Nespresso a que s’escalfi per fer el primer ristretto del matí, també engoleix una barreta energètica tot donant una ullada al correu mitjançant el seu nou i flamant iPhone de carcassa daurada, anticipat auto-regal de Nadal. Per últim, passarà pel rebedor, on s’acabarà d’arreglar davant un altre mirall de generoses dimensions, però no sense abans confirmar d’una llambregada que la seva minimalista i funcional cuina, enterament de mobiliari i electrodomèstics Bulthaup, presenta el mateix aspecte de sempre: asèptica i amb res fora de lloc. Finalment, just abans de sortir per la porta, agafa l’abric negre Thomas Burberry del penja-robes i, de sobre el naïf moble de cortesia —disseny de Jaime Hayon— ubicat a l’entrada, les claus de l’apartament i les del seu estimat Maserati Ghibli.
20 minuts més tard, exactament a les 08:50h, arriba a l’alçada del quiosc de premsa ubicat a molts pocs metres d’una bocana del metro i just a la cantonada del seu edifici corporatiu. Fent una matussera maniobra que s’emporta les sonores i merescudes pitades dels altres cotxes, estaciona malament en un concorregut pas de vianants per baixar un moment a comprar el Financial Times d’ahir diumenge, el que li guarda el quiosquer (l’Antonio, de qui 6 anys més tard encara en desconeix el seu nom). Doncs resulta que el compra més per aparentar davant dels altres a l’entrar a l’oficina que per altra cosa, que ell amb prou feines sap llegir en anglès. I de fet, també es podria estalviar el teatret d’aparcar cada dilluns allí al mig del pas dels soferts usuaris del transport públic subterrani (la gran majoria, empleats seus), ja que disposa d’una exclusiva plaça de pàrquing al nivell -3 del seu bloc; i sinó, hi podria enviar l’atenta i servicial Sofia, la seva secretaria personal. Però esclar, llavors no podria lluir de Maserati davant dels seus subordinats de menor rang.
Pagat l’import de l’exemplar i amb aquest ben aferrat contra si mateix per mirar de protegir-se del vent gèlid propi d’aquestes hores del matí (amb evident error de càlcul, ha considerat que no calia agafar la jaqueta), gira cua per desfer les quatre passes fins al cotxe, quan, de sobte, s’atura uns segons per mirar al cel a l’adonar-se que comença a nevar tímidament, un breu instant que un jove espigat que tenia al costat —i en qui no s’havia pas fixat—, aprofita per encarar-lo amb un sincer “Hostia! És un Mònaco d’edició limitada!”, alhora que li assenyala el braç esquerra, on duu el mencionat rellotge, i també el diari, a l’alçada del pit; un afalac que d’entrada el posa en alerta, sobretot per l’aspecte un xic desarreglat del jove: desgastades botes grogues Panamà Jack, uns texans Levi’s massa estripats, una vella dessuadora Rams 23 i una jaqueta The North Face que ha viscut millors dies. Però a l’Enric res li agrada més que poder fardar, així que —tot ufanós— no sap reaccionar d’altra manera que estirant el braç i donant un cop de canell per deixar el fabulós TAG Heure ben visible als ulls d’ambdós. Ni tant sols quan alça la vista per mirar el rostre del desconegut admirador, fent aquell mig somriure seu de suficiència, s’adona que darrera la frondosa barba de qui li parla hi ha una antic i prometedor empleat seu a qui va despatxar per excessius escrúpols a l’hora de complir les seves ordres, tot un seguit de decisions injustes que van comportar que molta gent s’arruinès i ho perdés tot. Però ara ja tant se val, perquè amb un ràpid i precís moviment, el jove esprimatxat clava —amb força inaudita— un ganivet de cuina a l’estomac de l’Enric, qui amb un esglai considerable percep com la fulla de 20 cm s’obre camí amb facilitat entre les seves entranyes fins arribar també a perfora-li el cor, provocant-li un dolor que es torna encara més insuportable quan l’assaltant enretira el ganivet amb la mateixa ràbia que ha emprat per apunyalar-lo, moment en que la sang li comença a brollar generosament. Amb una mirada mescla d’incredulitat i d’incomprensió (no entén com els seus treballats abdominals no han oposat major resistència), i encara ignorant que la ferida és irremediablement mortal, cau de genolls mentre es prem la ferida amb les mans en un fútil intent d’aturar l’incessant hemorràgia. El seu assassí, impassible, fa mig pas enrere per gaudir millor de l’agonia de l’insofrible Kike, en clar contrast amb la resta de vianants, que ni s’immuten davant l’esgarrifosa escena i segueixen com si res. Llavors, a punt de defallir enmig d’un toll de la seva pròpia sang, i coincidint amb els últims batecs del seu cor malferit, l’Enric no pot evitar fixar-se en l’arma homicida, que ara així ajupit li queda a ben pocs centímetres davant seu, i amb horror majúscul comprova que es tracta d’un puto ganivet d’Ikea.