Tag Archives: acció

28_estic molt indignat!

publicat el dijous 21 abril 2011
Nota de lectura: a qui el conegui, que s’imagini el següent text amb la veu del Mohammed Jordi, personatge del programa La Competència (Rac1).

Estimats amics… Però què està passant!!?!??! Perquè la meva vida és tant insípida, avorrida i monòtona?!? Perquè no és una successió constant d’explosions, ties bones i persecucions?!? On són l’èxit i la fama que ja m’hauria d’haver guanyat? Quan m’arribarà el reconeixement i la glòria que em mereixo? (bé, si he de ser franc, em conformaria només amb l’èxit i la glòria, que la ‘visibilitat’ que comporten la fama i el reconeixement és molt empipadora). Però què ha passat amb l’espiral d’emocions i d’acció trepidant que se suposa hauria de ser el meu dia a dia?!? N’estic fart! No ho puc suportar més! Excepte per ínfims i puntuals moments de felicitat, la resta de la meva existència és una acumulació de desenganys i despropòsits!! No em passa mai res destacable o mínimament engrescador. Ningú espera que salvi el planeta cada setmana o que eviti un atemptat contra el president en només 24 hores. No sóc membre de l’MI6, no treballo per de la CIA, no sóc un agent secret del Mosad ni tampoc m’han reclutat les unitats especials de l’exèrcit. Però el més fotut de tot és que no puc sortir de casa armat amb el meu AK-47 (Kalàshnikov) per resoldre ‘petits conflictes diaris’, com ara liquidar zombies… Perquè a la meva vida no hi ha zombies!!! (bé, sí que n’hi han, però no del tipus ‘morts vivents’). Per no haver-hi, ni tant sols hi ha ninjes assassins que m’intentin matar cada dos per tres!!! (només Crisis Ninja). Però com puc suportar la meva existència amb tantes carències?!? Com puc continuar vivint així?!? Com és possible que a aquestes alçades encara segueixi compartint pis amb sis compatriotes més, quan hauria d’estar vivint jo sol en un impressionant loft de 1.500 m2 amb muntacàrregues industrial en comptes d’ascensor?!? Perquè no disposo d’un apartament a la platja i d’una casa a la muntanya? O pitjor encara, perquè cada matí quan surto al carrer no em veig assetjat per espectaculars MILF’s, imponents ebonies o sensuals barely legals amb la clara intenció d’enllitar-se amb mi? És que no tinc dret a fornicar cada dia del món?!? Qui és el malparit que s’està beneficiant les 7 dones que per estadística em pertoquen? No hi ha dret! Això és del tot intolerable!!! Les meves amigues no són strippers de moral distreta o madams d’alt standing, no vaig de vacances per ses illes en un veler ben acompanyat de noies maques, no em passo les nits rodejat de velinas en festes exclusives, no toco en una banda de jazz, no practico el paracaigudisme ni viatjo als racons més increïbles del planeta. És que no m’ho mereixo pel sol fet d’haver nascut quan ningú m’esperava? A qui ho he de reclamar tot això?!? Com a consumidor, sempre he fet tot allò que se m’ha demanat… I més! Però no n’he rebut mai la recompensa esperada. Cabrons!! Als Estats Units ja els hauria fotut una demanda “que-te-cagas”, però ara en aquest país molts jutjats no tenen pressupost ni per comprar paper on redactar sentències!!! És molt trist…

Anuncis

09_el cont(r)acte social

publicat el divendres 27 novembre 2009

I arriba un dia en que t’adones que no ets tímid, és simplement que et fan mandra les relacions humanes. No només l’acció en si de conèixer algú, que també, sinó pel compromís, la responsabilitat i la dedicació que comporten els contactes socials. Així que amb els anys, i a risc de semblar antisocial, has perfeccionat la teva habilitat per descartar-ne de nous segons la primera impressió, ja que la teva brutal honestedat no et permet fer noves amistats si desprès no les pots cultivar degudament. La majoria de vegades en tens prou d’observar el seu llenguatge corporal i la seva actitud (o la falta d’aquesta), i poques vegades t’equivoques. Ara, quan ho fas, l’error de càlcul és tant garrafal que et planteges de no prejutjar la gent mai més, un propòsit tant efímer com quan un dia de ressaca decideixes no tornar a provar l’alcohol. Afortunadament, el fet de veure’t obligat a compartir pis els últims anys ha augmentat el teu nivell d’empatia, alhora que ha disminuït el teu rebuig als humans i en concret als que no son del sexe contrari; però et continua fent mandra, especialment en situacions com quan una amiga (una ‘petarda’ per qui no fa tant havies sospirat) et vol presentar l’idiota del seu nou xicot (no cal ni que parli, que és evident, i tothom ho veu que el paio és idiota, excepte l’interessada). I és que d’entrada, una nova interacció social implica, per simple educació i malgrat una possible mala sintonia amb l’altre subjecte, l’obligació d’intercanviar salutacions cordials a partir d’aquest primer encontre, una sentencia que hauràs de complir fins a la fi dels teus dies, perdó, dels seus dies, arribant a l’extrem que a molts dels que saludes no en recordes el perquè. En el cas que l’altre individu mostri un mínim interès per tu, encara que sigui per pura conveniència, llavors el càstig s’ampliarà a mantenir també una petita conversa, molt probablement intranscendent i del tot prescindible, a cada trobada. En aquests casos és important mantenir la calma i mostrar la major desídia per l’enemic com a mètode per evitar qualsevol progrés en la relació, com seria anar a dinar junts, cosa terrible. Però més temible és quan l’altre mostra un interès irracional i desproporcionat cap a tu, és allò que en diuen caure en gràcia. Aquí estàs perdut: no es conformarà amb explicar-te la seva vida i miracles, si no que esperarà que tu li confessis algunes de les teves intimitats, amb la peresa que et fa —perquè tu ja les saps—, però és un peatge que forma part de la diversió de conèixer altres mortals. I llavors, una dia caminant pel carrer, se’t para una Mini Cooper vermell al costat i de la finestreta en surt la noia més atractiva que has vist mai per preguntar-te un carrer, i tu no pots evitar sentir la necessitat de voler-ho saber tot d’ella, incondicionalment… I és en aquest punt quan t’adones de l’enorme dificultat de ser conseqüent amb els teus principis.