Tag Archives: actitud

67_vivim temps mediocres

publicat el divendres 2 maig 2014

M’empipa molt això d’anar pels ‘puestus’ a gastar (alegrement) els pocs euros que guanyo i trobar-me amb un servei ineficaç i deficient —quan no, directament absent—, al qual la gran majoria de vegades has de reclamar que t’atenguin (un arribar a pensar que, de cop, s’ha tornat invisible). Sobretot em passa a bars, pubs i cafeteries, però també en certs restaurants, on et dona la sensació que al cambrer/a de torn li fas nosa. I certament, la cosa comença a agafar dimensions de plaga bíblica. És un escàndol! Però en realitat no és un tema de professionalitat, sinó (de falta) d’actitud. Potser és degut al desànim general que ho envaeix tot d’ençà finals del 2008, però jo, en gran part, ho atribueixo a l’actual intrusisme laboral, que cada cop afecta a més gremis i sectors (començant pel nostre estimat govern, que se suposa hauria d’estar en mans dels més ben preparats del país… en fi). Concretament em refereixo al fet que qualsevol es veu amb esma de servir taules o posar-se darrera la barra, com si fos la cosa més fàcil del món, quan resulta que no hi ha tasca més difícil que atendre (degudament) als clients. I tot perquè hi ha un munt de gent, i cada dia més, que treballa únicament pel sou que en rep a finals de mes, sense una mínima vocació o interès per la comesa a la qual dediquen cada dia 8 hores (o més). I sí, entenc perfectament que, tal com està el panorama, un es vegi obligat a agafar la primera feina que li surti per poder pagar factures, però això no et dona dret a treballar amb desgana o evident incompetència, fruit d’aquest mal tan contemporani anomenat “odio mi trabajo, odio mi trabajo, odio mi trabajo…”. El gran problema és que una vegada comences a fer feines que no són estrictament del teu àmbit (d’estudis o formació), està comprovat que cada cop et serà més difícil aconseguir la que en teoria et pertocaria, malaurada circumstancia que s’incrementa amb el pas del temps. Total, que al final un acaba procurant —en la mesura del possible— freqüentar locals on t’atengui directament el propietari per així estalviar-te disgustos. I al contrari del que pugui semblar, no es tracta d’una qüestió de preu, que el bon tracte no hauria d’estar condicionat a si el lloc és car o econòmic: un servei exquisit és, senzillament, que et facin sentir especial.

Anuncis

66_vida privada

no publicat (inèdit!)

Només al cap dels anys vaig arribar a comprendre l’actitud aparentment dèspota i bel·ligerant que el Joan Vilà gastava amb el seu personal —i jo entre ells—. Però a l’entrar de delineant a la seva empresa de fabricació i restauració de maquinaria per a l’industria paperera, certament m’intimidava molt aquell home menut i carregat de tics nerviosos. Amb l’ajuda del seu germà petit, l’afable i cordial Josep Maria, governava amb mà de ferro la companyia, ubicada a tocar d’Igualada, que constava d’una gran nau allargada amb les oficines elevades en un dels seus extrems, adjacents a l’antiga casa senyorial que dominava la parcel·la.
La veritat és que mai hauria dit que aquell parell fossin germans: a part que tenien caràcters ben oposats, físicament s’assemblaven com un ou a una castanya. El primer, el líder natural i viatger incansable, era un solter empedreït i un ‘puteru’ de cal ample que encara vivia amb sa mare, ja anciana, mentre que l’altre era un fidel i convençut home de família, casat de feia anys i amb tres criatures al seu càrrec. També a l’hora de dirigir l’empresa eren antagònics: el Joan treballava de portes enfora, mentre que el Josep Maria ho feia de portes endins. És a dir, el gran s’ocupava de les relacions externes amb els clients (tant nacionals com internacionals, que d’ençà uns anys s’havia autoimposat obrir mercat a l’estranger), i el petit era l’encarregat del taller i els seus operaris. També s’havien repartit el personal d’oficina, disposant d’un enginyer cadascú, però compartint la secretaria (la Lluïsa). Aquesta última tenia despatx propi i la resta ens distribuíem en enormes taules —situades en bateria— al gran espai diàfan que conformava l’oficina tècnica. Al fons, el Josep Maria; davant seu, el llepaculs del Just, el seu home de confiança; a continuació, l’Andreu, el sofert ‘esclau’ personal del Joan i l’únic enginyer superior de la sala, qui no suportava que el trepa del Just tingués més autoritat que ell pel sol fet de portar més temps a l’empresa; i finalment, jo, que exercia d’assistent de l’Andreu en la que fou la meva primera feina de despatx pròpiament dit, un cop finalitzats els meus estudis universitaris. En quant al Joan, solia ocupar la taula de reunions, des d’on ens tenia a tots controlats i en dansa, que ell només vivia per treballar; i molt probablement, havia assumit que els seus subordinats també, doncs malgrat feia tres anys que la majoria amb prou feines gaudia d’una setmana de vacances a l’any i a sobre fent hores extres cada dia, ningú es queixava. D’aquí que tothom al·lucinés quan, als pocs mesos de treballar allí, un dijous li demanés festa l’endemà per poder seguir el Rally de Catalunya amb un amic i ell em respongués amb un sincer “Oh i tant, cap problema!”, visiblement content —i en certa manera, orgullós— de que jo, a diferència d’ell, sí tingués altres interessos més enllà de treballar tot el sant dia.

43_el bon samarità

no publicat (inèdit!)

Dec tenir cara de bon jan i aspecte de persona informada, dic jo, perquè cada cop que surto al carrer algú m’acaba aturant per preguntar-me com s’arriba a tal lloc, on cau tal empresa o per on es va a tal població, com si no hi hagués ningú més passejant pel carrer a qui demanar orientació. I quan no, un dels simpàtics que forma part de tota aquesta colla que volten pel centre amb armilles corporatives, m’assalta per fer-me una enquesta o bé per demanar-me la meva ajuda econòmica per a tal o qual projecte. Hosti tu! No me’n lliuro mai de passar desapercebut; sembla que m’esperin. Però com a ciutadà modèlic i exemplar, que a banda de semblar bon ‘nanu’ també sóc bona persona, no em puc escamotejar d’atendre les seves peticions (quan em tenen acorralat). A part, sempre me’ls trobo de cara quan ja és massa tard per variar el meu rumb o agafar una ruta alternativa. Normal: com que sóc tant alt, de seguida em veuen a venir, i malgrat jo procuro fer cara d’enfeinat alhora que accelero el pas i simulo no haver-los vist, inevitablement m’acaben donant l’alto quan estic a la seva alçada, encara amb aquell somriure còmplice de quan hem creuat les mirades per primer cop, com insinuant:”vaaa, no et facis l’orni, que t’he vist!”. Doncs he de confessar que alguna vegada he intentat desempallegar-me d’ells fent veure que sóc estranger murmurant una frase en rus que he après veient vídeos a Internet (no preguntis…), però la meva inequívoca estampa de catalino no hi ajuda gaire.
Molt més complicat resulta esquivar un d’aquells esprimatxats que persegueixen als atrafegats usuaris de Sants Estació o Plaça Catalunya demanant unes monedes per poder comprar un bitllet de tren i anar a visitar la mare malalta, ingressada en un hospital de Sant Vicenç de Calders o Maçanet. Sort que en previsió d’aquests casos ja fa molts temps que vaig establir un pacte amb mi mateix que consisteix en donar almoina només als pidolaires del meu poble, que jo no vaig pas sobrat de guita com per anar finançant als ‘de fora’.
Però no només em trobo assetjat per peatons, ja siguin d’aquí o vinguts de l’estranger (com també em succeeix tot sovint); moltes vegades em criden des de cotxes o motos que s’han aturat al mig de la carretera per sol·licitar els meus serveis altruistes. I no ho entenc, perquè amb les tecnologies disponibles avui en dia, com el GPS, els smartphones (el puto iPhone i similars), Google Maps i tot la pesca, aquesta no hauria de ser una situació tant habitual. Però és més, diria que s’ha incrementat (talment sembla que, a més informació, més confusió). En qualsevol cas, jo sempre els atenc amb la millor actitud i la major cordialitat, orgullós de complir amb el meu deure cívic. Ara, sens dubte, el millor de tot plegat és quan un sincer somriure se’m dibuixa a la cara un cop els he encaminat… just en la direcció contraria a la que haurien d’haver agafat! Per indocumentats!

25_un mal dia el té qualsevol

publicat el divendres 28 gener 2011

Diuen que amb la consolidació dels e-mails s’està condemnant el correu ordinari a la seva desaparició. Doncs… Això és mentida! Tot és degut a les poques ganes de treballar del personal que atén a les oficines de correus (almenys a la meva, Vilafranca). No pot ser que t’estiguis mitja hora fent cua per comprar 4 segells, recollir un certificat (multa de trànsit, segur) o enviar un trist paquet. I tu allà, perdent el temps com un idiota, perquè només hi pots anar a les hores punta. Això sí, han ampliat horaris i han instal·lat un “su turno” a l’entrada que t’evita discussions amb els altres usuaris. Però precisament arran d’aquestes comoditats, els de finestreta encara s’ho prenen amb més calma, ben protegits darrera vidres blindats, que allò sembla un búnquer. Afortunadament, sempre hi ha un punt dèbil: la porta lateral d’accés que només obren en cas d’estricta necessitat, com quan t’han de lliurar un paquet massa voluminós per entregar-lo mitjançant el calaix giratori. És llavors quan un aprofita per increpar al funcionari de torn i fer-li constar la ineficàcia del servei. Inesperadament, en comptes d’una disculpa, reps el seu menyspreu (“¡Craso error!”), però abans que torni a tancar la porta aconsegueixes interposar-hi el peu per recriminar-li la seva actitud, que ara remata amb amenaces; així que d’una empenta obres la porta i t’encares amb ell —i els seus companys, que el defensen— en una acalorada discussió. Les paraules gruixudes van en augment, fins que, no saps ben bé com, et tornes destructiu i comences a tirar-ho tot per terra, probablement perquè fa massa temps que a la teva vida no hi passa res d’interessant i et cal una mica d’acció. I certament, de tant en tant necessites sentir-te viu, malgrat les conseqüències. Però estàs sol allà dins (la porta s’ha tancat darrera teu), així que t’apoderes d’un extintor per defensar-te i fer-los recular a tots, buidant-lo completament en uns instants. Llavors, el pànic s’apodera dels teus ‘segrestats’ quan trobes un encenedor i improvises còctels Molotov amb draps de neteja i les botelles d’alcohol d’un lot de Nadal oblidat. No ho tenies pas planejat, però veient les seves cares de terror, encara et diverteixes més incendiant el local i provocant una orgia de destrucció que no puts aturar, que no vols aturar: ja fa estona que has delegat el teu poc senderi a la massa entusiasmada que t’aclama des de l’altre banda dels vidres, on alguns espontanis s’han apuntat a la teva iniciativa i també estan destrossant el local. Et sents pletòric, embriagat de poder, gairebé realitzat… Fins que t’adones que al carrer t’hi esperen 3 dotacions de mossos d’esquadra, un parell de patrulles de la policia local i 4 camions de bombers; també mitja dotzena d’ambulàncies que atenen als múltiples ferits que has causat. Però amb tot el caos, i gràcies a la desinteressada col·laboració dels teus ‘seguidors’, aconsegueixes sortir d’allà sense ser identificat… Però, realment va passar? No ho tinc clar, potser tot és fruit de la meva ment perversa. Però hi estan fent reformes…