Tag Archives: aficions

48_viure del ‘cuentu’

publicat el divendres 26 juliol 2013

A vegades ho penso detingudament, i la veritat és que no m’importaria gens ser un “mantenido”. Però no del tipus que predomina entre el sexe femení, aquell que podríem anomenar ‘lagarta’-que-ha-fotut-un-bon-‘braguetasu’-per-viure-com-una-reina-la-resta-dels-seus-dies (encara que no em faria res caure en gràcia a una jove i guapa pubilla de casa bona per tindre la vida solucionada); jo senzillament em conformo amb no haver de treballar per poder dedicar aquestes hores lliures a les meves aficions i a cuidar-me. Però no és per egoisme o perquè sigui un manta, sinó per que així desprès disposaria de l’esma i el temps necessaris per donar a la meva xicota tot l’amor que es mereix. Vaja, que ho faig per ella. I és que he arribat a la irrefutable conclusió que, per mantenir una llarga i sòlida relació amorosa amb la parella, l’únic secret és procurar-li la màxima dedicació. Perquè al cap i a la fi, per complaure una dona —pren bona nota— només cal donar-li: ‘carinyu’, comprensió, respecte, devoció, valoració i seguretat. Per tant, és inútil que els homes seguim treballant com uns rucs per guanyar més i més diners per mirar de complaure-les, ja que elles únicament necessiten atenció constant. O dit d’una altra manera: quantes més hores treballis major possibilitat que ella et sigui infidel. És a dir, que fot més de 6 mil·lennis que ho tenim mal enfocat, això de la vida en parella, i que ha arribat el moment d’invertir els rols habituals, d’afrontar que —a la llarga— els mascles estem condemnats a desaparèixer i que el futur és femení. De fet, elles, exigint una suposada igualtat per guanyar en autonomia i llibertat, ja fot anys que van fer el primer pas accedint al mercat laboral. Ara, només cal l’última empenteta per acabar d’intercanviar els papers, que els homes som competitius i egocèntrics per naturalesa, mentre que les dones són d’allò més sensates i col·laboratives, una sensibilitat especialment útil a l’hora de crear un món millor.
Jo, per la meva part, fa dies que he assumit que el canvi de paradigma és imminent, inevitable!, i a partir d’aquest mes d’agost —aprofitant les vacances— ho començaré a posar en pràctica amb la màxima naturalitat. Sí senyor, he d’assimilar com més aviat millor que no necessito guanyar un sou per feliç a la meva novia, la Cristina. I estic segur que ella ho entendrà i que recolzarà rotundament la meva decisió, conscient que en realitat ho realitzo per ella, que em sacrifico per ella.
No hi ha volta enrere, és l’hora fer el salt definitiu en l’evolució de l’espècie humana i deixar que elles agafin totes les responsabilitats i ens mantinguin, inaugurant un nou escenari —molt similar al de fa 50 anys, però a l’inversa— on els homes gaudiríem de tot el temps del món per dedicar-lo a la família, als amics i a la nostra estimada. Clar que, arribats a aquest punt, quin home es conformaria a complaure només a una sola dona/amant?

Anuncis

10_el ‘cuentu’ del Nadal

publicat el divendres 24 desembre 2009

Ja hi tornem a ser, altre cop Nadal. I com cada any, l’obligació de comprar regals (per la família, els amics, la parella, els companys de feina, etc…) i sobretot, el drama de rebre’n, fet que em provoca un estrés considerable. Sí, perquè quan un servidor fa un regal, a diferencia dels altres, sempre procura que sigui l’adequat a la persona que el rep, i això comporta un gran esforç. S’ha de tenir en compte els gustos d’aquest algú, el seu estil, les seves necessitats, les seves preferències, les seves obsessions, els seus hobbies, les seves aficions, els seus vicis i les seves inclinacions polítiques, així com quina talla gasta, si és religiós (i de quina fe), com va de salut, si practica algun esport i un munt de detalls més. En definitiva, t’has d’informar molt bé d’aquest algú abans de rumiar el seu regal, abans de començar a mirar i remirar per diferents botigues buscant aquell objecte que no sigui ni massa car ni massa econòmic, i procurant també que sigui un regal útil. A part, un cop ho tens clar, t’has d’informar de si ja el té, s’hi s’ho pensa comprar o si algú altre li vol regalar. És esgotador. Però què passa quan arriba el moment d’intercanviar regals? Doncs que a mi em corresponen tota aquesta dedicació amb el típic regal de compromís, un que molt probablement han comprat a l’híper aprofitant que feien la compra setmanal. I jo, per més que ho intenti, no puc evitar de fer mala cara pel pèssim obsequi que m’han fet, malgrat totes les virtuts i bondats que ells li troben i que evidentment no té. Però a la que insinuo obertament el meu disgust per la caca de regal que m’ha tocat, automàticament se’m titlla de desagraït i a sobre em surten amb la clàssica excusa de que ho han fet amb la millor intenció i que això és el que importa. I a mesura que començo a alçar la veu exigint responsabilitats per la merda de regal que s’han marcat, llavors m’acusen de fer-ne un grà massa, de ser un exagerat i de no saber valorar les coses. Als meus primers improperis vers la cagada de regal que m’han perpetrat, m’he de sentir dir barbaritats com que estic muntant una escena per un simple amic invisible de 5 euros, que no tinc esperit nadalenc, que sóc un insensible i un dèspota. I és clar, quan s’ha trencat el bon ambient de la vetllada, quan la família s’ha dividit i discuteix a crits, quan la parella plora desconsoladament per no sé quina tonteria dels seus sentiments, o quan la majoria dels companys de feina i/o dels amics han desaparegut, llavors és molt fàcil assenyalar-me com el culpable del mal rotllo, tothom s’apunta a dir que el Jaume és una mala persona, tots clamen que el problema sóc jo. Però la realitat és que ningú és prou valent per acceptar el seu error, ningú en pren nota i ningú és disculpa per l’ofensa de regal que m’han donat. I com cada any, ja m’ensumo que aquest també és repetirà la tragèdia.
[somriure maligne] Com ho espero…