Tag Archives: alcohol

44_“¿y qué hay de lo mío?”

article no publicat (censurat!)

El passat divendres 26 d’abril, a quarts de dues, entro a un conegut restaurant de Vilafranca on de seguida m’entaulen i em faciliten la carta amb el menú del dia.
De 1er dubto entre carpaccio o amanida, però de 2on tinc clar que serà sushi.
S’acosta la cambrera, em pren nota i s’emporta la carta. Llavors, aixeco el cap i albiro que a l’altre punta del local, casualment emmarcat pel portal que separa els 2 menjadors que conformen l’establiment, el desgraciat del Francesc Colomé Ferré (abans, 6Q Portes i Automatismes) comparteix taula amb una parella a qui de ben segur deu estar entabanant.
El molt estafador, 6 anys enrere em va cobrar 2 vegades la mateixa factura per la reparació d’un motor —que cada cop estic més convençut que en realitat no estava pas ‘cremat’— per import de 682,08 €; idiota de mi, al mes següent d’haver-la pagat, me la va girar altre cop pel banc —se suposa que per error— i al comunicar-li la incidència (tens uns dies de marge per rebutjar un rebut), em va demanar per favor que no li retornés per tal d’evitar-li les despeses, que en un parell de dies m’ho reintegraria al meu número de compte. Multitud de trucades més tard, sempre amb la promesa que l’endemà m’arribaria la transferència, encara segueixo esperant. Total, que des de llavors li havia perdut la pista; però d’ençà uns mesos, que el torno a veure voltar per Vilafranca.
Amb evident disgust, em plantejo canviar de taula per no haver de suportar el seu perfil hitchcocknià cada cop que alci la mirada. Massa tard: la cambrera ja em serveix l’estipulada copa de vi (negre) i té el detall de deixar-me l’ampolla.
A base d’alcohol i wasabi procuro oblidar-me del miserable porc malparit de gamma extra (diria que s’ha engreixat), però a les postres estic tant encès i tant fart de que quan coincidim pel carrer em miri amb indiferència, que decideixo que d’avui no passa que li recordi el deute pendent.
Oh i tant! Si ell té ‘jeta’, jo encara més! Sí senyor: m’alçaré i l’aniré a trobar a la seva taula. Però abans, medito com procedir: a) rebentar-li una ampolla de vi a la calba; b) estampar-li una cadira a l’esquena; o c) seure al seu costat i mirar de dialogar-hi amb falsa cordialitat… abans de passar a l’acció (a+b o b+a, tant fa). Inexplicablement, en l’últim instant em decanto per la darrera opció, així que ocupo sense contemplacions la cadira lliure a tocar del grandíssim cabró, qui es deixa acorralar amb evident cara de sorpresa (també la parella que l’acompanya), però em permet que li faci memòria del nostre ‘assumpte’. Passats 2 minuts eterns, em demana la paraula per precisar: “mira, t’he vist molt decidit i t’entenc perfectament, però és que jo em dic Santi i sóc fotògraf”.
I és veritat: vaig confondre la cara mig coneguda del Santi arran d’un taller fotogràfic que a finals de l’any passat es va organitzar a Miguel Torres, amb la cara ja gairebé desconeguda del mala peça del 6Q.

Anuncis

32_delegar funcions

publicat el divendres 28 setembre 2012

A la meva època d’estudiant vaig començar a desenvolupar una tècnica per ‘evadir-me’ de mi mateix davant circumstàncies poc desitjables, com per exemple, un avaluació. Recordo que un matí, en ple examen del sr Besolí, vaig assolir un estat d’autocontemplació, allò que els místics anomenen “visió a través del 3er ull”, per tal d’evitar fer aquell examen en concret (més per mandra que per falta de coneixements matemàtics, tot sigui dit). De totes maneres, ‘algú’ l’havia de fer, és evident, així que se’m va acudir assignar-ne la realització a un jo alternatiu creat allí mateix, a qui vaig anomenar Jimbo. Així doncs, a punt d’iniciar la prova, transcendeixo del meu cos per deixar pas al tal Jimbo, a qui m’encomano a l’encoratjador crit intern de: “apa nanu, tot teu!”. Finalitzada la prova recupero la meva essència principal i, vist l’èxit, decideixo seguir aplicant la mateixa tècnica en successius exàmens. Llàstima que em van caldre 2 trimestres per adonar-me que també calia emprar-la a l’estudiar, que el pobre Jimbo —malgrat metòdic, aplicat i molt més disposat que jo a trencar-se les banyes per obtenir un bona nota— anava ben perdut.
Superat el període de ‘pràctiques’ m’adono que, a part del bo d’en Jimbo, puc derivar altres facetes de la meva vida —i segons la meva conveniència— a personalitats complementaries, que ser un mateix tot el sant dia és esgotador. Així que amb el temps he anat incorporant nous personatges, amb diferents habilitats i/o especialitats, per desenvolupar tasques que a mi no em venen de gust o bé no estic disposat a acomplir. En Jimmy, sense anar més lluny, és el meu aliat perfecte quan toca treballar de valent, en especial si la feina és monòtona, repetitiva i avorrida, que el paio té una paciència infinita. Però també delego per temes d’oci: si toca anar de festa tota la nit, sovint dono carta blanca a en Séamus (Jaume en gaèlic), a qui cedeixo el ‘lloc’ també durant l’inevitable ressaca de l’endemà, que com a bon irlandès no té gens de mesura amb l’alcohol. Igual procedeixo a l’hora d’agafar el cotxe: sempre confio amb en Jay, que és ràpid i decidit, amb un punt de temerari. I només quan és estrictament necessari, la meva vessant psicòpata l’assumeix en Jacob, impulsiu de mena i sense escrúpols. Per sort, el resolutiu ‘J’ s’encarrega de la feina bruta, és a dir, s’ocupa de fer desaparèixer amb gran eficàcia i diligència tots els ‘cadàvers’ que en jacob pot arribar a acumular. En James (o sir James, com li agrada que l’anomenin, al molt ‘senyoritu’…), és el perfecte gentleman, de modals exquisits i refinats coneixements, i per tant, el més indicat per resoldre situacions que requereixin tacte i elegància. Però és que sóc tan manta que fins i tot he arribat a crear-me un alter ego per als temes de seducció, en Jamie, més que res per poder culpar a algú dels meus fracassos… El gran problema és que el meu preferit, en Jake ‘sexmachine’, ben poques vegades pot demostrar tot el seu potencial per culpa de l’inepte d’en Jamie… Espavila babau!!

12_el nou mercat de la carn

publicat el divendres 26 febrer 2010

Avui és la nostra primera cita i estic molt nerviós. Només han passat 2 setmanes des del primer correu electrònic i encara no me’n faig a la idea. Tot ha anat tan ràpid. La trobada és un pub cèntric, fàcil de trobar i poc freqüentat a aquestes hores del vespre. Ella és de fora, se suposa que de Barcelona, i per damunt de tot busca discreció. Jo també, que a mi tampoc m’interessa que se sàpiga lo desesperat que estic. Quan apareix per la porta em reconeix de seguida perquè no hi ha ningú més a la barra, i abans de dir-me res, demana una altre aigua amb gas al barman, que remuga lleugerament per la feinada que ja ha tingut a trobar la meva. Aprofito el moment per fer-li una repassada furtiva. Mmmmhh… Finalment es presenta. Jo també. Les primeres impressions son bones, almenys les meves. Parlem tontament fins que li serveixen l’aigua amb aspecte de gin-tònic (per deformació professional del cambrer, que en realitat és l’amo) i ens desplacem a una de les taules del fons per gaudir de més intimitat. Fent-me el galant, la deixo passar al davant, així me la puc acabar de repassar. Seiem cara a cara. Ufff… M’encanta la seva mirada… I el seu escot suggerent. Amb les primeres frases de contacte me n’adono que és una noia de caràcter, decidida, segura de si mateixa, i no puc evitar que prengui la iniciativa de la conversa. En una de les meves breus possessions de micròfon li confio que ella ha estat l’única que ha respost al meu anunci, i automàticament sento que m’he precipitat, que no li hauria d’haver dit, que sóc burro; però això no sembla incomodar-la, tot el contrari. La conversa és molt més fluida del que hauria imaginat, i sense masses dificultats, les preguntes es tornen més personals i directes. Ella mostra especial interès per la meva afició a la mountain bike i valora molt positivament que no fumi. De moment, la meva devoció pel whisky, la cervesa negra i el bon vi l’he convertit en mera simpatia. Demanem una segona ronda d’aigües per a desesperació del barman, que és d’aquells que si no serveixen alcohol no se senten realitzats. Mentrestant, m’explica que és advocada en un gran bufet de la capital, un d’aquells amb clients de molta pasta, però que no ha trepitjat mai un jutjat. La seva feina és limita als temes particulars d’aquests clients, com gestionar les seves propietats, herències, etc. Em confessa que ja ha patit un parell de ‘desenganys’ i que no es pot permetre més errors, d’aquí el test inicial de compatibilitat anterior a la nostra cita. Inevitablement acabem parlant d’aquesta maleïda crisi, de les seves conseqüències i de com alguns ens hem vist obligats a arribat a solucions extremes per no perdre-ho tot. Llavors m’allarga la targeta d’una clínica privada de la capital, amb el dia i l’hora de la nostra pròxima trobada escrits a l’anvers. Si tot va bé, el seu client em pagarà 70.000 euros per un dels meus ronyons. El dret o l’esquerra, a triar.

11_un mal despertar

publicat el divendres 22 gener 2010

Uffff… Estic fatal… Però molt! Amb una ressaca impressionant, de les pitjors que recordo. És horrorós… Quin mal de cap més bestia, això és una agonia, aaaaarggh!!! Em trobo tant malament que ara mateix utilitzaria una guillotina, sense dubtar-ho. Em sento com si m’haguessin apallissat: tot el cos em fa mal. I tinc la boca seca, eixuta, àrida. Necessito beure aigua, urgentment. Uuuuhh… Amb prou feines em puc incorporar. No tornaré a tastar l’alcohol la resta de la meva vida, m’ho juro solemnement. Miro la tauleta de nit: cartera, rellotge, mòbil, petaca (buida, evidentment)… Però falten les claus del pis. L’última neurona que em queda raona que si estic a la meva habitació és que no han d’estar gaire lluny. Ja sortiran, doncs. Bé, sembla que estic de sort, els danys col·laterals són mínims, aparentment. El radio despertador marca quarts de cinc de la tarda. Bravo! Però de quin dia? Suposo que és diumenge, potser dissabte, no ho tinc clar. Tampoc de com he arribat a casa ni perquè estic en pilotes al llit si no hi ha cap noia al meu costat. Ben pensat, millor així, que la situació encara podria empitjorar. M’aixeco amb dificultats i començo a caminar, lentament. No recordo gran cosa d’ahir, una d’aquelles nits que quedes amb vells col·legues per fer un sopar de retrobament. Són les pitjors. I ara és com si un psicòpata fes zapping amb la meva ment. Sort que vaig deixar el cotxe a casa, això ho tinc clar. La resta, tot son ombres. L’última imatge nítida que m’apareix de la nit és una de jo al lavabo de la discoteca intentant encertar la tassa del vàter mentre bec a morro de la petaca fins que s’acaba: del tot memorable. Intueixo que vaig ser dels últims a sortir del local, quan tots els amics ja havien desfilat. Ahhhh… Necessito rentar-me les dents per treure’m aquest mal alè i donar-me una bona dutxa que em reactivi. De camí al bany faig una parada a la cuina per agafar una botella d‘aigua que m’acompanyarà la resta del dia. Al tornar a l’habitació m’impacta profundament el tuf a tabac, alcohol destil·lat i suor agre que abans només intuïa. Obro la finestra de bat a bat, em poso roba neta i començo a buscar les claus. Les acabo trobant al pany de la porta d’entrada, i aquesta, mig oberta. No és la primera vegada, quina vergonya. M’estic tota la tarda al sofà mirant la televisió, com un zombie, fins que m’agafa gana. Però putada, la nevera és buida. Amb un esforç majúscul baixo al carrer i m’acosto al local de pizzes per emportar. Mentre faig cua m’adono que tothom parla del mateix tema amb posat greu. Pel que sembla, aquesta matinada un brètol —o més d’un, a jutjar per la magnitud de les destrosses— s’ha despatxat a gust amb alguns carrers del barri: retrovisors arrencats, senyals tombades, vidres trencats, semàfors rebentats i un llarg etcètera. Uns carrers situats precisament a la ruta que jo hauria fet per tornar a casa des de la discoteca… Necessito pillar novia ja!