Tag Archives: avió

20_oh! Europa

publicat el divendres 27 agost 2010

El meu vol, el darrer del dia, ha arribat amb força retard sobre l’hora prevista i m’ha fet perdre l’últim bus a la ciutat, així que no he tingut més remei que agafar un taxi fins al centre, a un cost de gairebé la meitat del bitllet de l’avió que m’acaba de deixar en aquest racó d’Europa. Això em passa per viatjar amb dubtoses companyies de baix cost; però no em puc queixar, almenys aquesta vegada no m’han perdut l’equipatge. Arribo a l’hotel a quarts de dues de la matinada i efectuo el check-in amb la parsimònia que imposa el recepcionista. Aprofitant l’ambient distès li pregunto pel meus ‘veïns’, argumentant que he vingut a passar uns dies de tranquil·litat. M’adverteix que no em preocupi, que a una banda hi tinc l’escala d’emergència i a l’altre una parella de jubilats que encara si quedarà un dia més que jo. D’acord. S’acosta el grum per acompanyar-me a la meva habitació, però de camí a l’ascensor, i alhora que li allargo la targeta d’accés amb un bitllet de sotamà, li demano si seria tan amable de pujar-hi sol amb les meves maletes i ordenar-ne al contingut a l’armari, que jo abans d’anar a dormir prendré una copa al bar de l’hotel. Cap problema, amb un ràpid gest es guarda el bitllet a la butxaca de l’armilla i m’informa que deixarà la tarja a recepció. Accedeixo pausadament al lounge bar, fent una llarga mirada a la solemne decoració que impera al local, observant a la resta de parroquians sota una tènue il·luminació de tons ocres, fins que arribo a l’enorme barra. Encara no m’he assentat al tamboret que l’atent barman ja m’hi espera amb un posa gots a la mà i amb aquell gest de celles com indicant: què prendrà el senyor? Sense dubtar, li demano un got generós del tercer whisky més car que tingui. Mentre me’l serveix aprofito per tornar a repassar la fauna del lloc, majoritàriament femenina i solitària. Abans que li pregunti res, el barman m’avisa que no son professionals, només son noies maques que esperen que algú els pagui una copa que amb els seus sous no es poden permetre. Perfecte, just el que necessito. Després d’analitzar-les detingudament, em decideixo per la quarta més atractiva, que a la meva insinuació s’apropa amb caminar insegur fins a seure al meu costat. Ella es demana un Cosmopolitan i jo un segon Malta, que junt amb l’anterior, carrego a l’habitació dels jubilats. Superades les presentacions i els dubtes inicials, la noia resulta d’allò més agradable i amb un nivell d’anglès suficient per fer-li entendre la meva proposta: no hi vull sexe, simplement la necessito uns dies com a guia de la ciutat però simulant al mateix temps ser la meva xicota… a canvi d’una compensació econòmica, és clar. Accepta encantada i ens acomiadem fins l’endemà a l’hora de dinar.
I pensar que tot aquest muntatge és tant sols per, d’aquí a 5 dies, poder tornar a casa amb un grapat de boniques fotos per penjar al puto Facebook.

Anuncis

03_la caixa negra

publicat el divendres 3 juliol 2009

Sempre que s’estavella un avió i es parla de les famoses caixes negres (que en realitat són de color taronja), em recordo d’un petit projecte personal per al que mai trobo temps. La idea és crear-me una mena de caixa negra pròpia, amb tot d’instruccions i les dades necessàries, a utilitzar en cas que mori d’accident sobtat. No és que m’obsessioni el tema de la mort, però ja és prou complicat dur les teves coses al dia en vida, com per esperar que d’altres se’n facin càrrec correctament quan ja has traspassat. Trobo del tot assenyat prendre’m aquestes molèsties. Particularment em preocupa la cerimònia de l’enterrament: hi ha un munt de detalls que no m’agradaria deixar al criteri d’altres. Qui parla (important), qui calla (més important), on es fa, la música, la frase lapidaria, les últimes paraules… Uf! Son molts temes a deixar resolts, però sens dubte, els més importants son els oficials, com assegurances, testament, voluntats, comptes bancaris, escriptures, subscripcions, drets d’autor, bons, accions, participacions, …, més copies de les claus de la vivenda habitual, també segones residencies, pàrquings, trasters i de tots els vehicles (cotxes, motos, iots, …); una llarga llista que es multiplica si entrem al terreny laboral. Entre els extra oficials, i a criteri personal, tindríem: fills il·legítims, crims no confessats, amants, amors fingits, amors pendents, etc. A part, fora interessant facilitar els codis d’accés als e-mails i comunitats virtuals (facebook i similars), o del contrari, tots els amics-web no sabrien de la meva mort fins passats uns mesos, això si ho arriben a saber algun dia. Seria molt trist. Al mateix temps, em plantejo la realització d’aquesta caixa negra com un exercici de síntesi vital, l’epíleg previ que em pot ajudar a afrontar el passat, entendre el present i enfocar millor el futur, sempre que el resultat no m’acabi deprimint. En resum, que sí, que és una feinada, i precisament per això no trobo mai el moment de començar, però si algun dia m’hi poso de debò i l’acabo, llavors, el gran dubte és a qui donar aquesta caixa (que lògicament no puc guardar jo mateix, a risc que no la trobin). D’entrada penso en un bon amic, però, i si ell palma abans que jo? O pitjor encara, i si morim alhora? En el mateix accident avió, per exemple. L’opció d’un familiar directe també sembla adequada, sempre que sigui més jove; encara que tampoc és garantia de res. L’altre gran problemàtica és que aquesta caixa s’haurà d’anar actualitzant, almenys cada 6 mesos. Ben mirat, sembla una bona oportunitat de negoci: crear una empresa especialitzada en l’elaboració i custodia de caixes negres per a mortals. A part dels serveis bàsics al futur difunt a dalt esmentats, també podria oferir l’escriptura d’unes memòries, la creació d’àlbums de fotos i la realització de vídeos personals, uns complements ideals per a deixar-ho tot lligat i ben lligat.