Tag Archives: babau

77_dues tasses

publicat el divendres 3 octubre 2014

No podria suportar tindre un bessó exactament igual que jo, un germà univitel·lí d’idèntica aparença. Déu meu, quina tortura! Doncs ja m’ha costat prou arribar a acceptar el meu aspecte físic, com per haver-ho hagut de fer ‘contemplant-me’ contínuament, convivint amb algú clavat a mi (que almenys quan no et veus reflectit en un ‘clon’, no n’ets pas tan conscient de la pròpia estampa). I és que tal com sóc, no podria evitar d’observar-lo amb deteniment a cada ocasió per ressaltar-ne mentalment tots els seus (meus) defectes, fins al punt que li agafaria mania. Pitjor encara, segur que l’acabaria detestant profundament. És a dir, que m’acabaria odiant a mi mateix, víctima d’una espiral autodestructiva i autoinfringida que no sabria com aturar. O potser sí: només caldria eliminar un dels subjectes de l’equació… En qualsevol cas, i sense entrar en el dilema —gens baldí— de determinar qui dels dos seria la copia de l’altre, se’m faria insofrible compartir amb ell el mateix ADN, ja que precisament per aquest motiu perdria la condició d’únic i irrepetible. Quin horror! El meu ego no ho aguantaria! Sentiria la meva essència irremediablement diluïda en 2. Seria com perdre la meitat de la meva personalitat. Afortunadament no és el cas, tot i que estic segur que en algun racó del planeta existeix algú fotudament clavat a mi (tal·lós i amb la mateixa cara de babau), però a aquest algú és molt probable que mai me’l trobi pel carrer. En fi, la qüestió és que no tinc massa simpatia pels bessons; veure’n de junts em provoca certa angustia pel punt sinistre de contemplar dos paios aparentment indistingibles. Això sí, al podi de les meves fantasies eròtiques sempre hi haurà lloc per a un parell de formoses siameses sensualment idèntiques, ja siguin franceses, italianes, sueques, brasileres, colombianes, etc. Mmmmhh… Una relació d’amor-odi comparable a l’aversió que em pot provocar un pèl-roig en clara contraposició a l’atracció que em pot generar una pèl-roja. Però tornant al tema dels bessons, el problema, o més ben dit la mala noticia, és que la paternitat comporta engendrar criatures que no són altra cosa que una copia (millorada) de tu mateix, malaurada circumstància a la que tard o d’hora m’hi hauré d’enfrontar, que tot arriba. L’única esperança és que surtin a sa mare.

Anuncis

69_futur incert

publicat el divendres 6 juny 2014

Malgrat els meus esforços per créixer intel·lectualment i aprendre coses noves contínuament, trobo que cada dia sóc més babau i menys capaç, talment com si m’estigués tornant idiota per moments. És una sensació molt frustrant i colpidora, no cal dir-ho, però l’edat no juga precisament al meu favor. Així que ja he assumit que aquest és un procés (degeneratiu) irreversible al qual m’he de resignar. Però és que la mateixa immediatesa i superficialitat que comporta la vida moderna, amb el seu flux constant de novetats i distraccions, evita que disposi de l’energia i el temps necessaris per consolidar els nous coneixements adquirits o perfeccionar els que ja posseïa, doncs un sempre va amb presses i la majoria de vegades llegeix de manera esbiaixada en vistes a una posterior lectura amb deteniment… que després no arriba mai. I ja pots intentar fer 2 o 3 coses alhora per mirar de guanyar temps (la gran fal·làcia del multitasking), que l’únic que aconsegueixes és disminuir la teva capacitat de concentració i fer-la més vulnerable a les incessants interrupcions de l’era digital (sempre hi ha alguna pantelleta que et reclama l’atenció). També sento que em falla la memòria, donat que cada cop necessito escriure més notes d’allò que vull recordar, però després resulta que masses vegades m’oblido que m’ho he apuntat en algun lloc i ho dono per perdut. A part, els 3.000 impactes publicitaris que de mitjana rebem a diari tampoc ajuden a evitar aquesta creixent dispersió de la meva ment. Per no parlar de l’inabastable complexitat d’una incessant actualitat en canvi constant que t’absorbeix un munt d’hores només per estar mínimament informat d’allò que passa al teu voltant, que avui en dia la competència en qualsevol feina és tan ferotge que no et pots relaxar ni un instant (a risc de quedar obsolet, i per tant, exclòs del món laboral). Perquè hem arribat a l’extrem de que per poder treballar necessites dominar molts més aspectes dels que serien els propis de la teva tasca, circumstància que deriva en una menor especialització i tecnificació. I després encara n’hi ha que es pregunten com és que les grans obres arquitectòniques de l’antiguitat clàssica —com el Partenó d’Atenes—, realitzades per obrers artesans que no tenien altre distracció que treballar, són tan perfectes.