Tag Archives: Barcelona

45_porca misèria

no publicat (inèdit) [article escrit a mitjans 2011]

Amb l’objectiu d’unificar la meva formació universitària en disseny industrial amb la meva (dilatada) experiència com a gerent (i propietari) de la ja extinta Sioux Industrial sl, i per tal de millorar el meu futur laboral, a finals del 2010 se m’acut la feliç idea d’apuntar-me a la 1era edició del postgrau en Design Management (o gestió del disseny) que organitza la UPC School de Barcelona. Un cop formalitzada la matrícula pertinent, és a dir, pagats els 4.150 euros que costa la broma, ja només em resta atendre totes les classes per obtenir el títol, que donat aquest postgrau està enfocat a persones que treballen, s’imparteixen els divendres de 17 a 22h i els dissabtes de 9 a 14h. Doncs ja em veus, als 10 anys d’haver acabat la carrera, agafant altre cop el tren per anar i tornar de Barcelona, un tram de tot just 50 km que, a aquestes alçades del segle XXI, encara comporta 1 hora de viatge. És molt lamentable! Però el pitjor de tot són els múltiples despropòsits que he d’aguantar en cada trajecte i que sofreixo en 4 franges horàries ben diferents. Afortunadament, ja només resta un mes de classe, però cada dia se’m fa més difícil de suportar, això de viatjar en tren. I és que ja n’estic fart de la quantitat de gent que fot pudor i que per norma tenen la mania de seure a prop meu. Sembla mentida que no en siguin conscients de la pròpia pestilència, la qual s’incrementa a mesura que s’acosta l’estiu. Però no només la pudor a suor corrompuda se’m fa intolerable: també la de ‘fritanga’ i altres olors igualment ‘exòtiques’ em resulten especialment desagradables. I ja sigui els divendres a la nit o els dissabtes pel matí, tampoc és gaire difícil coincidir amb borratxos que en el millor dels casos s’adormen i no t’atabalen amb dissertacions filosòfiques sobre els valors de l’amistat. Però considero molt pitjors els sorollosos “pandilleros-latinos-de-tres-al-cuarto” que es creuen els putos amos del planeta, els reis del mambo, generalment acompanyats d’unes ‘petardes’ insofribles que massa sovint vesteixen com professionals de l’amor tarificat. Per no mencionar el creixent nombre de babaus que es pensen que el seu mòbil és un discoteca o les ties idiotes que no saben estar-se callades i que es passen el trajecte fent trucades a tot ‘quisiqui’ per parlar a crits de les més absolutes nimietats. Però sobretot n’estic fart dels imbècils que s’amaguen entre vagons per fumar tabac i/o maria, i que acaben deixant tot el puto vago contaminat. Per últim, esmentar la moda de posar els peus sobre el seient del davant, practicada per des de un parell de ‘pijes’ de poble que han anat tot el matí de shopping pel centre de Barcelona només per sentir-se realitzades, fins a saltimbanquis ‘pijosos’ amb gossos encara més ‘piojosos’, que els de seguretat amb prou feines es deixen veure. Doncs amb tot aquest panorama, a sobre, pretenen que pagui el bitllet? Va home vaaaa!!!

Anuncis

16_sobredosi de sucre

publicat el divendres 4 juny 2010

Tinc un molt bon amic de tota la vida que ara viu al barri de Gràcia de Barcelona amb una de les seves germanes, i quan ella desapareix un cap de setmana, jo aprofito per anar-hi d’okupa. Normalment m’hi deixo caure el dissabte al vespre, fem unes cerveses al pis, sortim a sopar, després anem una rato de festa i finalment m’hi quedo a dormir a l’habitació lliure. I així va passar el dissabte passat, l’últim de maig, i pel bon temps que feia, sembla que el primer de l’estiu. L’endemà, el diumenge, ens vam llevar tard (com és habitual) i vam ‘gaudir’ de les respectives ressaques (però aquest cop menys severes que l’habitual) fins als voltants de les 5 de la tarda, hora en que empesos per l’imminent i anunciada arribada de la germana, ens decidim a sortir de casa amb el ferm propòsit d’anar a la platja, malgrat que el cel es presentava enteranyinat. A part, calia omplir l’estomac. La millor opció per baixar a mar ens va semblar fer-ho amb bicicleta, i així va ser. Pel barri encara s’hi veia moviment, però a partir del passeig de Sant Joan la ciutat apareixia pràcticament deserta i molt tranquil·la, almenys fins a l’Arc de Triomf, on de sobte es comença a animar de gent. Per quan arribem al parc de la Cituadella allò ja era un festival, amb quantitats industrials de masses humanes somrients que amb prou feines podies esquivar, tot banyat per un sol esbiaixat que al sortir de casa començava a despuntar tímidament i ara ja picava de valent. Espectacles de pallassos per la canalla, multitud de parelletes festejant impúdicament a la gespa, tropes de turistes japonesos armats amb càmeres, quitxalla corrent amunt i avall, pares despreocupats estirats a l’ombra dels arbres, rialles exagerades per tot arreu, saltimbanquis malabaristes amb gossos petaners, música en directe, famílies senceres assegudes als bancs, fanàtics del fitness dominical suant pels caminets i turistes i més turistes descamisats prenent el sol allà on miressis. Tot semblava de postaleta, un paisatge idíl·lic, un ambient bucòlic envoltat de calma, exempt de problemes i totalment aliè de la crisis que estem patint; no ho podia suportar. Aquella bonica i ensucrada visió em resultava artificial, impostada, fins i tot obscena, i tant embafadora com seria tragar un pot sencer de pintura. La sensació d’ofec, la pressió al pit, la pressió arterial accelerada i la falta d’oxigen al cervell que em produïa observar aquella estampa només va fer que empitjorar a l’arribar al llac, amb el seu caòtic circular de barques a rem tripulades per mariners d’aigua dolça amb cares de felicitat extrema. Allò no es podia aguantar! Em mirava el meu amic i a als seus ulls hi podia llegir “i jo aquí, amb aquest, quan podria estar amb una titi… ”. Arrghh! Era horrorós! Gairebé m’entraven ganes d’agafar el meu bat de beisbol (el que sempre tinc a mà, just al costat del llit) i començar a repartir ‘dosis de realitat’.