Tag Archives: bars

75_les vacances són un estat mental

publicat el divendres 5 setembre 2014

Això d’anar de vacances és molt de classe obrera amb ínfules de grandesa. Perquè els que realment tenen pasta, la gent ‘important’ que es dedica a gestionar en comptes de a treballar, l’estiu se’l reserven precisament per practicar el noble art d’estiuejar (ja sigui a la seva finca de la Cerdanya o bé a la casa de la Costa Brava, però sempre allunyats dels habituals nuclis urbans saturats de turistes). I de fet, dedicar el període estival a no fotre res i a descansar com Déu mana, no deixa de ser la cosa més sensata, doncs ells tenen molt clar que els mesos de calor no són pas els més adequats per viatjar, que per això ja tenen la resta de l’any. Però entre la plebs s’ha imposat la creença de que no ets ningú si fas vacances però no vas enlloc de vacances. Doncs què vols que et digui. Per mi no té cap mena de gràcia esperar (gairebé religiosament) l’arribada de l’estiu per poder fotre el camp, i com més lluny millor —que ara que l’economia dona símptomes de que revifa, es torna a recuperar la punyetera mania d’anar cada any més lluny i/o a una destinació més exòtica—, per acabar coincidint amb una gran majoria que ha fet exactament com tu: estalviar la resta del curs per gastar-s’ho tot alegrement en un parell o tres de setmanes. I apa, tots badant davant les mateixes places i monuments, tots amuntegats a les mateixes platges i tots fent cua als mateixos bars, pubs i restaurants de preus indecents en tan concorregudes dates. I per si no fos poca tortura viatjar on tothom i en manada, s’autoimposen un ritme frenètic per veure el major nombre de coses en el mínim temps, com si fos una carrera contrarellotge on guanya el que acumula més activitats i més llocs visitats. Però resulta que en realitat la gent no viatja: senzillament es desplaça. Perquè no gaudeixen del trajecte, donat que només els interessa el destí i aquest s’ha d’assolir en el menor temps possible. Total, que al tornar llavors s’adonen que necessitarien unes bones vacances —de pau i tranquil·litat— per recuperar-se de les vacances a l’altra punta del món. A sobre, trobo que al juliol i l’agost és quan millor es treballa (hi ha la meitat de feina), sobretot si fot un estiu de merda com aquest. Ara, una cosa et dic: no hi ha res més trist que tindre vacances i quedar-se a casa, al domicili habitual.

Anuncis

67_vivim temps mediocres

publicat el divendres 2 maig 2014

M’empipa molt això d’anar pels ‘puestus’ a gastar (alegrement) els pocs euros que guanyo i trobar-me amb un servei ineficaç i deficient —quan no, directament absent—, al qual la gran majoria de vegades has de reclamar que t’atenguin (un arribar a pensar que, de cop, s’ha tornat invisible). Sobretot em passa a bars, pubs i cafeteries, però també en certs restaurants, on et dona la sensació que al cambrer/a de torn li fas nosa. I certament, la cosa comença a agafar dimensions de plaga bíblica. És un escàndol! Però en realitat no és un tema de professionalitat, sinó (de falta) d’actitud. Potser és degut al desànim general que ho envaeix tot d’ençà finals del 2008, però jo, en gran part, ho atribueixo a l’actual intrusisme laboral, que cada cop afecta a més gremis i sectors (començant pel nostre estimat govern, que se suposa hauria d’estar en mans dels més ben preparats del país… en fi). Concretament em refereixo al fet que qualsevol es veu amb esma de servir taules o posar-se darrera la barra, com si fos la cosa més fàcil del món, quan resulta que no hi ha tasca més difícil que atendre (degudament) als clients. I tot perquè hi ha un munt de gent, i cada dia més, que treballa únicament pel sou que en rep a finals de mes, sense una mínima vocació o interès per la comesa a la qual dediquen cada dia 8 hores (o més). I sí, entenc perfectament que, tal com està el panorama, un es vegi obligat a agafar la primera feina que li surti per poder pagar factures, però això no et dona dret a treballar amb desgana o evident incompetència, fruit d’aquest mal tan contemporani anomenat “odio mi trabajo, odio mi trabajo, odio mi trabajo…”. El gran problema és que una vegada comences a fer feines que no són estrictament del teu àmbit (d’estudis o formació), està comprovat que cada cop et serà més difícil aconseguir la que en teoria et pertocaria, malaurada circumstancia que s’incrementa amb el pas del temps. Total, que al final un acaba procurant —en la mesura del possible— freqüentar locals on t’atengui directament el propietari per així estalviar-te disgustos. I al contrari del que pugui semblar, no es tracta d’una qüestió de preu, que el bon tracte no hauria d’estar condicionat a si el lloc és car o econòmic: un servei exquisit és, senzillament, que et facin sentir especial.

50_recapitulant

publicat el divendres 23 agost 2013

Escriure no és fàcil; gens fàcil. Perquè si ja és complicat explicar amb claredat i precisió tot allò que et passa pel cap, convertir qualsevol pensament en un text atractiu i coherent… pot resultar un drama! Creu-me, en el trànsit d’abstracte a verbal (de conceptes mentals a paraules pronunciades), masses vegades t’adones que la teva idea no era tan brillant com et semblava; però al posar-la per escrit, sovint, es fa —cruelment— evident que ni tant solts té un mínim d’interès. Afortunadament, la motivació i la il·lusió de veure el teu article publicat i, de tant en tant, rebre el sincer afalac d’un lector agraït, t’ajuden a superar la situació.
En el meu cas, escriure és un exercici que em va molt bé per fer ‘higiene’ mental i ‘ordenar’ el cap, a mode de teràpia, que des de fa 4 anys practico amb assiduïtat i que recomano a tothom: aprens molt sobre tu mateix i t’ajuda a clarificar idees.
En paral·lel, tenim l’acte en si d’escriure. La part positiva és que amb poca infraestructura en tens prou: una taula, una cadira i un portàtil (sense connexió a Internet, molt important!). Però el principal problema és més allò que et sobra que no pas allò que necessites, ja que a excepció que disposis d’un despatxet a casa o una oficina on acudir, et veus obligat a freqüentar bars i terrasses on s’hi solen donar un excessiu nombre d’estímuls externs que dificulten enormement l’art d’escriure, principalment la contaminació acústica del fil musical (en el millor dels casos) o la televisió que funcionen tot el sant dia —a l’interior—, o l’olor del tabac i altres flaires insuportables —a l’exterior—. De fet, fa uns mesos em vaig plantejar d’escriure un article molt similar a aquest per proposar al lector bon samarità que m’apadrinés (a mi, però també a d’altres escriptors emergents sense un ‘espai de treball’ permanent), cedint-me un lloc tranquil i discret on desenvolupar amb calma el meu talent, a canvi de ser el primer a poder llegir els meus textos. Ara bé, és tan molest l’excés de soroll com el silenci sepulcral, que llavors et sents massa aïllat del món i t’acaba donant l’asfixiant sensació que estàs malgastant el teu temps, que t’estàs perdent quelcom més interessant, allà fora, i això et provoca una ansietat que et bloqueja. En fi, que a l’hora d’escriure, massa tranquil·litat tampoc és desitjable ni productiva.
El cas és que t’explico tot això perquè aquest és el meu article número 50 (alguns dels quals, inèdits), i potser ha arribat el moment d’autopublicar un llibre recopilatori amb tots ells (més alguna que altra sorpresa); seria una breu tirada —però exquisidament maquetada i editada— a vendre només sota reserva prèvia (jaumemitjans@gmail.com).
Està clar que no m’hi guanyaré pas la vida, però almenys em podria ajudar a redreçarà una mica la meva esquilada economia. I qui sap, potser sona la flauta i amb el temps es converteix en una petita obra de culte.