Tag Archives: carretera

62_beneït karma

no publicat, inèdit! (escrit a mitjans 2009)

Un dia feiner qualsevol, a primera hora del matí. Surto de casa, agafo l’ascensor i baixo al pàrquing. Pujo al meu Audi, introdueixo la clau al contacte i desperto els 150 cv del seu motor per dirigir-me a la rampa de sortida. Un cop allí, premo el botó del comandament a distància i espero a que s’obri la porta automatitzada. De moment, cap problema. Però a partir d’aquí, comença el drama de cada dia. Només trepitjar l’asfalt, una furgoneta mal estacionada em priva d’una bona visió per incorporar-me al trànsit i per poc no m’emporto per davant a un ciclista amb sa filla de paquet. Seguidament, un baden de dimensions grotesques m’obliga a franquejar-lo diagonalment per no rascar els baixos del meu estimat GTI. A continuació, segueixo recte fins a trobar la primera de les 72 rotondes que em resten per arribar a destí. Un cop rodejada, m’incorporo a la carretera d’accés al centre de la vila, que malgrat travessar tota la ciutat és una pèssima idea, molt pitjor resulta agafar la sobresaturada variant que no m’estalviaria gaire temps. Abans, però, he de passar per la flamant quatri-rotonda que s’han empescat els de l’Ajuntament. I ara sí, primer semàfor… i primera “L” davant meu!: una mossa que amb prou feines hi guipa per sobre el volant. Però perquè c****** s’han de fotre pel centre en hores punta, els de l’autoescola? A sobre, per culpa d’unes obres, m’he de desviar de la ruta habitual i girar cap a l’esquerra, sense més opció que seguir la “L”(erda). A 20 per hora arribem al segon semàfor, un que ara resulta del tot inútil des de que van tallar un dels carrers de l’encreuament. Però ningú amb ‘competències’ s’hi ha fixat, encara; “¡mucho suponer!”. Per sort, la nena segueix recte i em deixa via lliure per girar a mà dreta i encarar el següent semàfor, el pitjor de tot el recorregut: arran de l’última reforma que s’hi ha realitzat, els carrils —un per girar a la dreta i l’altre per fer-ho a l’esquerra— han quedat massa estrets. Com no, el ‘capullu’ que tinc al costat es pensa que porta un tràiler de 18 rodes i necessita envair gran part del meu carril per girar a l’esquerra amb la seva merdeta d’utilitari; t’asseguro que el dia que descobreixi la tómbola on reparteixen els carnets, l’hi calo foc! Continuo per la gran avinguda, ara semipeatonal i amb passos de vianants cada 50 metres, on has d’anar amb molt de comte amb les molt inconscients mares primerenques que, abans de creuar elles, primer et treuen tot el cotxet al mig de la calçada. Quan finalment enfilo la carretera comarcal que m’ha de dur al poblet on treballo, de seguida topo amb, no un, sinó dos! cotxes d’autoescola, que em priven de guanyar temps prement l’accelerador fins baix (com faig cada matí). Però un a punt d’arribar a ‘puestu’, m’adono que ells precisament m’han estalviat una de les sancions per excés de velocitat que reparteix una parella de mossos d’esquadra a peu de carretera.

Anuncis

26_biturbo d’emocions

publicat el divendres 25 febrer 2011

Claus en mà, m’acosto al ‘pura sang’ amb un somriure a la cara que em delata. Fot anys que esperava aquest moment: fer unes quantes voltes amb un cotxe esportiu d’alta gamma, un autèntic “pata negra”. I tot gràcies a l’enorme generositat d’un samarità amant de la bona gastronomia. Encara no m’ho crec, és com un somni fet realitat! Atemorit, n’acaricio la xapa amb delicadesa, n’obro la porta i pujo a l’interior. Tant per fora com per dins és una preciositat. Però malgrat la ‘sobredosi d’esteroides’ que han subministrat a la carrosseria en comparació amb el model estàndard, no és un vehicle cridaner, sinó més aviat discret. I el color gris metal·litzat en reforça la elegància estètica. Amb evident nerviosisme, però sense perdre temps, miro d’habituar-me a l’habitacle abans d’engegar el motor. El dipòsit està ple —fantàstic!—, el canvi és manual de 6 velocitats i la posició de conducció resulta ideal, però cal retocar seient i volant a la meva alçada; també m’acabo d’ajustar els miralls i, ara sí, desperto la bestia mecànica que habita a l’interior. Només sentir-la bramar ja se’m posen els pèls de punta… Quin soroll més gloriós que emet el sis cilindres, tot i que m’esperava quelcom més espectacular. Però millor, que sinó atabala massa, i jo només vull aprofitar aquest moment al màxim. Així que engrano la primera, m’aferro amb força al volant i accelero amb suavitat, que 500 cavalls sota el peu dret imposen molt respecte. Uaaau!! Aquesta joia es increïble! Puja de marxes que és un ‘contentu’! I gràcies a la tracció integral, és molt més fàcil de conduir del què aparenta. Com s’aferra a l’asfalt, el malparit! Però de seguida arribem a la primer corba difícil, una a dretes molt tancada, que miro de franquejar tan ràpid com puc. Merda! M’he entusiasmat massa. “¡Vaya trompo!”. Sort que l’amplada de la via és prou generosa i no passava ningú… Recupero la bona direcció i torno a accelerar, ara de forma no tan impetuosa, encadenant diferents trams amb concentració, alegria i cada cop amb més confiança. M’adono que a partir dels 120 km/h s’aixeca part del voluminós aleró posterior per millorar l’estabilitat al conjunt. Però ara provaré que tal va de frenada… La re-hòstia!!! És impressionant com queda clavat en pocs metres! Aprofitant la paradeta, crec que ha arribat el moment d’activar el mode Sport. Per començar, provarem la sortida en parat; premo gas a fons fins que el motor arriba a les 5.000 voltes i llavors allibero el pedal del fre, sortint disparat com un míssil cap a l’horitzó. Brutal!!! per poc no trempo! Les prestacions són tan salvatges que m’he quedat clavat al seient. Gairebé diria que corre massa, tant, que em falta carretera: millor sortir de la ciutat. Així doncs, encaro la Diagonal per agafar l’autovia, que calculo encara tinc més d’una hora per cremar kilòmetres i tornar abans que el ‘mecenes’ que m’ha confós amb l’aparca-cotxes del restaurant —on ara està sopant amb la seva espectacular parella— s’adoni del seu ‘préstec’ desinteressat.

05_apadrinaments quilomètrics

publicat el divendres 28 agost 2009

Ara fa just 1 any em van retirar el permís de conduir durant tot un mes. Afortunadament, gran part d’aquest em va coincidir amb les vacances d’estiu i la cosa no va resultar tant greu com podria haver estat per algú que necessita el cotxe a diari. Un excés de velocitat n’era la causa, a la carretera de Vilafranca a Sant Sadurní, un d’aquells dies que vas ‘ligero’ per temes de feina. Bé, com sempre, perquè negar-ho. Un radar mòbil em va caçar a l’encreuament just després del restaurant Sol i Vi. A la següent intersecció, un parell de mossos d’esquadra m’esperava per dur a terme la litúrgia habitual: indicacions d’aturar-me, salutacions cordials, explicació inicial de l’hem-parat-per-tal-i-qual, la documentació si us plau, lenta comprovació d’aquesta i, finalment, emissió de la pertinent recepta, una autèntica clatellada. Més que l’estitllada —365 euros amb la bonificació del 30%—, el que realment em va fer mal era la proposta de 6 punts a detreure (que al cap d’un temps es va confirmar) i la proposta de 3 mesos de retirada del permís de conduir (finalment només un). Va ser molt dur. Suposo que s’hi m’ho haguessin presentat d’una altra manera… No se… Més suggerent… Més atractiva… Quelcom així:
_Mosso: bona tarda, acaba vostè d’apadrinar el km 3,6 de la C-243A en sentit Sant Sadurní d’Anoia per circular a 115 km/h en un tram limitat a 60 km/h. El cinemòmetre model Multanova 6F-MR, amb número d’antena 1905, n’acaba d’immortalitzar el moment, exactament a les 15:53 hores d’avui 22 d’octubre del 2007. Moltes felicitats, aquí en té la foto commemorativa. Són 521,43 euros. Vol firmar-ne el document acreditatiu?
De segur que l’hauria pagat allà mateix, i renunciant a la bonificació! No és conya! D’aquesta manera, qui paga mana, un tindria el poder de reclamar pel deficient estat del ferm, la mala senyalització o la pèssima il·luminació del nostre/s tram/s, a part que així no ens sentiríem tant víctimes d’un impost encobert en forma de sancions de trànsit per compensar el preocupant dèficit actual d’ingressos per impostos ordinaris que pateix l’Estat. Seria fantàstic: el govern hauria de ser transparent en la gestió dels diners obtinguts per apadrinaments i podríem controlar realment on van a parar les recaptacions. Almenys per una vegada, els catalans pagaríem contents i amb el ferm convenciment de contribuir a la millora de la xarxa viaria. Tots lluiríem orgullosos els nostres certificats. És com si ho veiés… Com a complement d’una hipotètica campanya per fomentar els apadrinaments, el Servei Català de Trànsit publicaria un rànquing dels trams més subvencionats (amb la zona 80 al top ten, de ben segur) i amb una relació de tots els seus benefactors, així com un llistat dels ciutadans més participatius. Sembla estrany que amb l’actual obsessió de crear eufemismes per a substituir qualsevol paraula amb un cert significat negatiu, cap ment brillant del tripartit no hagi tingut aquesta gran idea encara.