Tag Archives: cigarreta

68_fomentant el comerç local

no publicat (inèdit!)

Aviat farà una setmana, i com cada tarda d’ençà principis d’any, m’arribo a l’oficina compartida —on disposo d’un escriptori a mitja jornada per 120 € mensuals, serveis inclosos— i em trobo al coworker Andreu al seu lloc habitual, absort rere el seu portàtil Vaio. Abans de res, i força intrigat, li pregunto si eren seves les claus de cotxe que ahir al vespre un veí va trobar en un dels empits dels dos grans finestrals que conformen la façana del despatx, un a cada banda de la porta d’entrada, doncs hi acostuma a seure sovint per fumar-se una cigarreta i va coincidir que quan el veí me’n va alertar jo estava sol i ell havia sortit a donar un tomb, del qual encara no n’havia tornat quan vaig marxar cap a casa. De seguida em confirma que sí, que moltes gràcies, però el pitjor de tot és que al retornar a l’oficina i trobar la meva nota amb les claus —les quals fins llavors no havia trobat a faltar—, es va adonar que tampoc duia el mòbil a sobre. Immediatament agafa el telèfon fix del despatx i es truca a sí mateix amb l’esperança que algú contesti. Però res, ningú l’agafa, així que 4 trucades més tard ho deixa estar. Angoixat, recapitula què ha fet i on ha anat l’última mitja hora, i s’adona que només ha fet una única parada a comprar queviures en un ‘badulaque’ regentat per magrebins o pakistanesos, no ho sabria precisar. Sense perdre temps, surt disparat del despatx i segueix exactament la mateixa ruta fins al mencionat establiment. Un cop allà, s’adona que disposen de càmeres de seguretat, així que a part de comentar-li a l’encarregat que ha perdut el seu smartphone Samsung Galaxy Note II amb una funda rígida a joc, pel qual en va pagar 500 €, també li demana de revisar les gravacions per comprovar si se l’ha deixat allí. Molt amablement, l’home recupera en pantalla l’instant de la seva compra, però en cap moment es veu que dugui l’aparell a sobre. Preocupat per la pèrdua del seu client, li ofereix el seu mòbil per trucar al telèfon extraviat, però altre cop sense resposta. Capcot, l’Andreu li agraeix el seu interès i torna al despatx convençut de que ja no li resta altre opció que anar als Mossos d’Esquadra a posar la denuncia pertinent. Però abans fa una última i desesperada trucada des del fix, i llavors sí, li contesta una dona d’avançada edat que feinada té a despenjar. No sense esforç, el cas és que al final va aconseguir recuperar-lo, doncs aquesta senyora també era una veïna que al passar per davant l’oficina s’havia trobat l’aparell oblidat a l’empit, el qual s’havia endut cap a casa seva a l’espera que algú el reclamés (curiosament, no s’havia fixat en les claus de cotxe que hi deuria haver just al costat). Però quan l’Andreu pensava que la seva odissea havia arribat a la fi, la dona li etziba amb posat greu: “però aquest telèfon no és teu, que ja m’ha trucar un tal ‘Moha’ per reclamar-lo i hem quedat que demà li portaré a la seva botiga”.

54_un mal hàbit

publicat el divendres 25 d’octubre 2013

Cada dia els suporto menys, als fumadors. I mira que durant anys he sigut un sofert i estoic fumador passiu, donat que fins no fa pas gaire tots els meus amics ho eren. Però precisament d’ençà la llei que prohibeix fumar als recintes públics, ara em molesta d’allò més aguantar el seu fum. Sobretot, m’emprenya que quan els invites al teu piset, s’indignen perquè han de sortir a fumar a la terrassa… quan ells a casa seva fan l’esforç d’abstenir-se’n!!! A sobre, tenen la punyetera costum de posar-se just davant la porta i deixant aquesta entreoberta, amb la frustrant conseqüència que el corrent d’aire sempre empeny el fum cap dins. Almenys quan era legal fumar a tot arreu, encara hi havia qui tenia el detall de demanar-te permís. Però avui ja ningú es preocupa de si et pot molestar. Per no parlar de l’arrogància i la desídia amb la que solen desprendre’s de les burilles, que per norma acaben al terra malgrat tinguin un cendrer al costat. De fet, molts ni tan sols es dignen a apagar-les: senzillament les tiren lluny —amb força estil, s’ha de reconèixer— emprant els dits a mode de catapulta. Però especialment lamentables són l’altiva actitud que tenen a l’encetar un nou paquet, llançant precinte i ‘forro’ al terra com si fos la cosa més normal, o les manies particulars de cadascú, com colpejar amb força el paquet contra un dels palmells de la mà per tal de compactar el contingut de les 20 cigarretes. Suposo que el fet que jo mai hagi fumat influeix molt en que no els tingui cap mena de simpatia; però francament, ho trobo d’allò més estúpid. A sobre, és car (pels abusius impostos). Tot i així, encara n’hi ha que cometen l’estupidesa de comprar el tabac a la maquina del bar en comptes d’adquirir-lo per cartrons a l’estanc. Però quan els ho comentes, sovint et repliquen que sinó encara en consumirien més. I ja els pots advertir que fumar no en té res de saludable, que sempre et surten amb la boutade ‘d’alguna-cosa-s’ha-de-morir’. Com si lluitar 2 anys contra un càncer que t’acabarà portant a la tomba fos una bona manera d’abandonar aquest món. És més: amb totes les nefastes conseqüències que ara en coneixem, no entenc com les noves generacions segueixen fumant compulsivament; sobretot les noies, de qui no puc evitar pensar: “nena, per més que fumis, no resultaràs més interessant”, que petonejar un mossa d’aquestes és com amorrar-se a un cendrer ple. Sí, és gairebé tan desagradable com quan parles cara a cara amb algú que tot just ha fet una cigarreta i que l’única precaució que ha tingut, abans de posar-se a conversar amb tu, ha sigut aquell gest tan característic —com inútil— d’expirar amb força la darrera calada alhora que n’ha ventat lleugerament el fum amb la mà oberta. Però el més trist de tot plegat és que si algun dia vull arribar a cobrar la meva (minsa) pensió, necessito —jo, però sobretot l’Estat— que tota aquesta colla segueixi fumant a diari.