Tag Archives: clients

70_reinventar-se o morir

no publicat (inèdit!)

Les agències immobiliàries són un exemple perfecte de negoci que s’ha de reinventar per adaptar-se als nous temps, doncs encara segueixen centrades en el seu producte en lloc de en els seus usuaris, que és a qui realment han d’acontentar. Sembla mentida que a aquestes alçades de la pel·lícula no hagin entès que en realitat tracten amb persones, no pas amb habitatges. Però encara avui dediquen molts més esforços a catalogar i documentar les vivendes en stock, que a mirar d’entendre i comprendre als seus (possibles) clients. Només cal que et presentis a qualsevol oficina d’aquest ram per comprovar-ho: si per exemple els demanes un àtic de lloguer expressant amb èmfasi les teves preferències per determinat barri, de seguida et volen encolomar una casa a l’altra punta de la ciutat, donant a entendre que el teu criteri és erroni; en el cas que preguntis per un pis de 2 o 3 habitacions, sol passar que immediatament t’ofereixen un apartament d’una sola estança, com insinuant que ja en tens prou i de sobres; per no esmentar l’insultant facilitat amb que et mostren habitatges tipus loft  quan des del principi els has deixat ben clar que, sobretot, vols que la cuina sigui independent (per evitar olors al cuinar). És desesperant… Però quina falta d’empatia, Mare de Déu! I quines poques ganes de treballar! Que totes funcionen segons la llei del mínim esforç, sempre maldant per tal que siguis TU el que s’adapti als habitatges que tenen en cartera en aquell moment. Que de seguida et volen ensenyar vivendes amb l’esperança que t’enamoris de la primera per així cobrar ràpid la seva comissió/mensualitat i perdre’t de vista, en comptes de dedicar el temps i l’esforç necessaris a localitzar la llar que TU realment desitges. És increïble! Vist el panorama, trobo que encara n’han sobreviscut masses a l’esclat de la bombolla immobiliària, amb l’agreujant que ni una d’elles aporta cap valor afegit respecte a les demés. Si jo fos el propietari d’una agència immobiliària ho tindria ben clar: la meva missió seria trobar sempre la vivenda adequada a les necessitats i aspiracions dels meus clients. Així que dedicaria tots els meus esforços a fer-ne un exhaustiu perfil per després localitzar-los la casa o el pis ideal. De fet, no acceptaria nous habitatges de venda o lloguer a menys que tingués en ment algú a qui realment pogués interessar. A part, comptaria amb els serveis externs d’un interiorista o decorador per adaptar-me en cada cas a les seves necessitats, oferint-los la possibilitat de redecorar, o fins i tot reformar, les vivendes a ocupar. Per tant, també establiria contactes amb empreses de decoració i mobiliari, així com amb diferents industrials d’instal·lacions i construcció. La veritat és que no puc arribar a entendre com un país que durant anys ha basat la seva economia en el totxo, encara avui no hagi aprés a vendre o llogar habitatges. Certament, no anem bé.

Anuncis

01_a trenta dies

publicat el divendres 5 juny 2009
Farà cosa d’un parell de mesos em van trucar de la UEP (la Unió Empresarial del Penedès) per fer-me una petita enquesta. Bé, de fet, constava d’una sola pregunta: com es podria resoldre la crisi actual? La meva resposta va ser immediata: que tothom pagui a 30 dies. Tan fàcil com això, i alhora tant difícil: només cal un govern valent que es decideixi a aplicar correctament la vigent normativa europea que limita el pagament a 30 dies entre clients i proveïdors. M’explico; la petita empresa o PIME (on treballen gran part dels empleats d’aquest país) paga a tots els seus proveïdors mitjançant rebut bancari, és a dir, dona un número de compte on cada final de mes li giren les factures, generalment amb un termini de pagament de 30 dies, màxim 60 i molt rarament a 90. En canvi, els clients li acostumen a liquidar els seus deutes amb pagarés, xecs o transferències bancàries amb uns terminis de pagament que no baixen, per regla general, dels 90 dies. A part del greuge comparatiu entre els terminis de pagament i cobrament, el petit empresari pateix una gran inseguretat a l’hora d’ingressar diners, ja que el client sempre pot demorar l’emissió del pagaré, el xec o la transferència, a la seva conveniència i amb la mínima excusa. Tot al contrari que el petit empresari, que per evitar la devolució dels rebuts (i nòmines, i seguretat social, irpf, impostos, …) que ha d’atendre fins a cobrar del client, es veu obligat a contractar una de les diferents modalitats de finançament que li ofereix (oferia) la banca: pòlisses de crèdit, línies de descompte, préstecs, etc., i presentant els avals corresponents, és clar. I aquí comença el drama per al petit empresari (cimentat per uns governs que durant anys i anys l’han incentivat a reinvertir tots els seus beneficis en detriment d’una política d’autofinançament), que treballa amb uns diners que encara no ha cobrat per seguir donant crèdit (com si fos un banc) als seus clients i assumint el risc de finançar tots els seus projectes com a mínim 3 mesos (90 dies), un cercle viciós que al menor impagat l’obliga a augmentar encara més el seu endeutament. Aquest és un sistema pervers, on la PIME acaba assumint un cost que no li pertoca per, simplement, poder seguir treballant, mentre les grans empreses s’estalvien despeses financeres i els bancs s’inflen a cobrar comissions. Total: que tampoc cal arribar a l’extrem de realitzar totes les operacions al comptat i sense l’ intervenció de la banca, a part que logísticament és poc viable, però igualant el termini de pagament a 30 dies per tothom, ja t’asseguro jo que s’arreglarien el 80% dels problemes actuals.