Tag Archives: compromís

14_ com un pacte no escrit

publicat el divendres 23 abril 2010

A i J es coneixen de fa temps, de quan van cursar el batxillerat al mateix institut, però pel sol fet d’anar en classes separades no van intimar gaire en aquella etapa. És més, durant l’última dècada, en que han anat coincidint esporàdicament en diferents actes socials, el seu tracte amb prou feines ha superat la salutació. Fins avui, que es retroben per casualitat en una festa al piset d’una amiga en comú i per primer cop en tots aquests anys senten la inexplicable necessitat de parlar. Mai abans l’havien tingut, en gran part perquè J sempre s’havia comportat com un antisocial. Però aquesta nit és diferent, s’intueixen un interès recíproc que no poden —ni volen— ignorar. De sobte, es troben conversant com si fossin 2 íntims amics que s’estan posant al dia de les respectives vides, totalment alienats de la resta d’invitats. Mentre enraonen, sorpresos per la confiança i la sinceritat amb que ho fan, descobreixen que tenen més en comú del que inicialment pensaven. Tots 2 han sacrificat la vida personal en favor de la trajectòria professional: J va crear la seva pròpia empresa mentre que A va preferir marxar a viure a Alemanya per progressar en la seva especialitat. I és precisament per aquesta absoluta dedicació a l’activitat laboral que no tenen gaires oportunitats de conèixer possibles parelles. Ell perquè treballa en un món tan industrial i poc femení com el de la construcció; ella perquè exerceix en un país estranger on el contacte social fora de la feina és escàs. Però malgrat la soledat que comporta mantenir el seu estatus i la seva independència, no estan disposats a renunciar-hi per ningú, no després de tot l’esforç que l’hi han dedicat. Sens dubte, l’evident atracció que senten neix d’aquesta empatia, de la comprensió de les pròpies limitacions, del total respecte mutu, del tenir la certesa que si comencen una relació no serà un simple rotllo d’una nit, i sobretot, que en cap cas es recriminaran el fet de prioritzar la feina a la parella. Aspectes que sumats a la circumstancia que no son uns perfectes desconeguts, converteix un a l’altre en el candidat ideal per resoldre les respectives carències afectives. No ho poden evitar, s’imaginen fent l’amor apassionadament i no com un mer exercici aeròbic, gaudint de cada trobada, satisfent amb escreix una necessitat vital que feia temps que no suplien. I és que ambdós han arribat a un punt de les seves vides en que es poden permetre d’assumir una relació per pura conveniència sense l’obligació de justificar-se ni tampoc la d’adquirir un compromís. A més, la distància que els separa no seria problema, al contrari, ho simplificaria tot, ja que n’evitaria l’obligació d’un contacte constant, i a la llarga, feixuc. Així doncs, es veurien només en dates concretes i sempre de previ acord. Total, un altre deliri de la ment fantasiosa, malaltissa i perversa d’en J que es quedarà en res. O potser aquesta vegada no…

Anuncis

10_el ‘cuentu’ del Nadal

publicat el divendres 24 desembre 2009

Ja hi tornem a ser, altre cop Nadal. I com cada any, l’obligació de comprar regals (per la família, els amics, la parella, els companys de feina, etc…) i sobretot, el drama de rebre’n, fet que em provoca un estrés considerable. Sí, perquè quan un servidor fa un regal, a diferencia dels altres, sempre procura que sigui l’adequat a la persona que el rep, i això comporta un gran esforç. S’ha de tenir en compte els gustos d’aquest algú, el seu estil, les seves necessitats, les seves preferències, les seves obsessions, els seus hobbies, les seves aficions, els seus vicis i les seves inclinacions polítiques, així com quina talla gasta, si és religiós (i de quina fe), com va de salut, si practica algun esport i un munt de detalls més. En definitiva, t’has d’informar molt bé d’aquest algú abans de rumiar el seu regal, abans de començar a mirar i remirar per diferents botigues buscant aquell objecte que no sigui ni massa car ni massa econòmic, i procurant també que sigui un regal útil. A part, un cop ho tens clar, t’has d’informar de si ja el té, s’hi s’ho pensa comprar o si algú altre li vol regalar. És esgotador. Però què passa quan arriba el moment d’intercanviar regals? Doncs que a mi em corresponen tota aquesta dedicació amb el típic regal de compromís, un que molt probablement han comprat a l’híper aprofitant que feien la compra setmanal. I jo, per més que ho intenti, no puc evitar de fer mala cara pel pèssim obsequi que m’han fet, malgrat totes les virtuts i bondats que ells li troben i que evidentment no té. Però a la que insinuo obertament el meu disgust per la caca de regal que m’ha tocat, automàticament se’m titlla de desagraït i a sobre em surten amb la clàssica excusa de que ho han fet amb la millor intenció i que això és el que importa. I a mesura que començo a alçar la veu exigint responsabilitats per la merda de regal que s’han marcat, llavors m’acusen de fer-ne un grà massa, de ser un exagerat i de no saber valorar les coses. Als meus primers improperis vers la cagada de regal que m’han perpetrat, m’he de sentir dir barbaritats com que estic muntant una escena per un simple amic invisible de 5 euros, que no tinc esperit nadalenc, que sóc un insensible i un dèspota. I és clar, quan s’ha trencat el bon ambient de la vetllada, quan la família s’ha dividit i discuteix a crits, quan la parella plora desconsoladament per no sé quina tonteria dels seus sentiments, o quan la majoria dels companys de feina i/o dels amics han desaparegut, llavors és molt fàcil assenyalar-me com el culpable del mal rotllo, tothom s’apunta a dir que el Jaume és una mala persona, tots clamen que el problema sóc jo. Però la realitat és que ningú és prou valent per acceptar el seu error, ningú en pren nota i ningú és disculpa per l’ofensa de regal que m’han donat. I com cada any, ja m’ensumo que aquest també és repetirà la tragèdia.
[somriure maligne] Com ho espero…

09_el cont(r)acte social

publicat el divendres 27 novembre 2009

I arriba un dia en que t’adones que no ets tímid, és simplement que et fan mandra les relacions humanes. No només l’acció en si de conèixer algú, que també, sinó pel compromís, la responsabilitat i la dedicació que comporten els contactes socials. Així que amb els anys, i a risc de semblar antisocial, has perfeccionat la teva habilitat per descartar-ne de nous segons la primera impressió, ja que la teva brutal honestedat no et permet fer noves amistats si desprès no les pots cultivar degudament. La majoria de vegades en tens prou d’observar el seu llenguatge corporal i la seva actitud (o la falta d’aquesta), i poques vegades t’equivoques. Ara, quan ho fas, l’error de càlcul és tant garrafal que et planteges de no prejutjar la gent mai més, un propòsit tant efímer com quan un dia de ressaca decideixes no tornar a provar l’alcohol. Afortunadament, el fet de veure’t obligat a compartir pis els últims anys ha augmentat el teu nivell d’empatia, alhora que ha disminuït el teu rebuig als humans i en concret als que no son del sexe contrari; però et continua fent mandra, especialment en situacions com quan una amiga (una ‘petarda’ per qui no fa tant havies sospirat) et vol presentar l’idiota del seu nou xicot (no cal ni que parli, que és evident, i tothom ho veu que el paio és idiota, excepte l’interessada). I és que d’entrada, una nova interacció social implica, per simple educació i malgrat una possible mala sintonia amb l’altre subjecte, l’obligació d’intercanviar salutacions cordials a partir d’aquest primer encontre, una sentencia que hauràs de complir fins a la fi dels teus dies, perdó, dels seus dies, arribant a l’extrem que a molts dels que saludes no en recordes el perquè. En el cas que l’altre individu mostri un mínim interès per tu, encara que sigui per pura conveniència, llavors el càstig s’ampliarà a mantenir també una petita conversa, molt probablement intranscendent i del tot prescindible, a cada trobada. En aquests casos és important mantenir la calma i mostrar la major desídia per l’enemic com a mètode per evitar qualsevol progrés en la relació, com seria anar a dinar junts, cosa terrible. Però més temible és quan l’altre mostra un interès irracional i desproporcionat cap a tu, és allò que en diuen caure en gràcia. Aquí estàs perdut: no es conformarà amb explicar-te la seva vida i miracles, si no que esperarà que tu li confessis algunes de les teves intimitats, amb la peresa que et fa —perquè tu ja les saps—, però és un peatge que forma part de la diversió de conèixer altres mortals. I llavors, una dia caminant pel carrer, se’t para una Mini Cooper vermell al costat i de la finestreta en surt la noia més atractiva que has vist mai per preguntar-te un carrer, i tu no pots evitar sentir la necessitat de voler-ho saber tot d’ella, incondicionalment… I és en aquest punt quan t’adones de l’enorme dificultat de ser conseqüent amb els teus principis.