Tag Archives: confiança

66_vida privada

no publicat (inèdit!)

Només al cap dels anys vaig arribar a comprendre l’actitud aparentment dèspota i bel·ligerant que el Joan Vilà gastava amb el seu personal —i jo entre ells—. Però a l’entrar de delineant a la seva empresa de fabricació i restauració de maquinaria per a l’industria paperera, certament m’intimidava molt aquell home menut i carregat de tics nerviosos. Amb l’ajuda del seu germà petit, l’afable i cordial Josep Maria, governava amb mà de ferro la companyia, ubicada a tocar d’Igualada, que constava d’una gran nau allargada amb les oficines elevades en un dels seus extrems, adjacents a l’antiga casa senyorial que dominava la parcel·la.
La veritat és que mai hauria dit que aquell parell fossin germans: a part que tenien caràcters ben oposats, físicament s’assemblaven com un ou a una castanya. El primer, el líder natural i viatger incansable, era un solter empedreït i un ‘puteru’ de cal ample que encara vivia amb sa mare, ja anciana, mentre que l’altre era un fidel i convençut home de família, casat de feia anys i amb tres criatures al seu càrrec. També a l’hora de dirigir l’empresa eren antagònics: el Joan treballava de portes enfora, mentre que el Josep Maria ho feia de portes endins. És a dir, el gran s’ocupava de les relacions externes amb els clients (tant nacionals com internacionals, que d’ençà uns anys s’havia autoimposat obrir mercat a l’estranger), i el petit era l’encarregat del taller i els seus operaris. També s’havien repartit el personal d’oficina, disposant d’un enginyer cadascú, però compartint la secretaria (la Lluïsa). Aquesta última tenia despatx propi i la resta ens distribuíem en enormes taules —situades en bateria— al gran espai diàfan que conformava l’oficina tècnica. Al fons, el Josep Maria; davant seu, el llepaculs del Just, el seu home de confiança; a continuació, l’Andreu, el sofert ‘esclau’ personal del Joan i l’únic enginyer superior de la sala, qui no suportava que el trepa del Just tingués més autoritat que ell pel sol fet de portar més temps a l’empresa; i finalment, jo, que exercia d’assistent de l’Andreu en la que fou la meva primera feina de despatx pròpiament dit, un cop finalitzats els meus estudis universitaris. En quant al Joan, solia ocupar la taula de reunions, des d’on ens tenia a tots controlats i en dansa, que ell només vivia per treballar; i molt probablement, havia assumit que els seus subordinats també, doncs malgrat feia tres anys que la majoria amb prou feines gaudia d’una setmana de vacances a l’any i a sobre fent hores extres cada dia, ningú es queixava. D’aquí que tothom al·lucinés quan, als pocs mesos de treballar allí, un dijous li demanés festa l’endemà per poder seguir el Rally de Catalunya amb un amic i ell em respongués amb un sincer “Oh i tant, cap problema!”, visiblement content —i en certa manera, orgullós— de que jo, a diferència d’ell, sí tingués altres interessos més enllà de treballar tot el sant dia.

29_la gateta que escombrava l’escaleta

no publicat (inèdit!) [escrit el 23 d’abril de 2010 per a una bona amiga]

Hi havia una vegada una gateta presumida i molt treballadora que servia taules en una fonda d’anomenada. Fins que un bon dia es va decidir a obrir el seu propi establiment. Com era previsible, els inicis van ser prou durs, però amb esforç i constància el seu petit restaurant amb aspiracions es va fer un nom a la comarca. I a part del bon ranxo que s’hi donava, si per algun tret en destacava de la resta, era per la bellesa i la joventut de les successives cambreres que hi anaven desfilant. Però ai, pobre gateta, quan tot semblava ben encarrilat van arribar temps difícils i ja no n’hi havia prou de fer esmorzars, menús del dia i sopars a la carta. Calia espavilar el negoci, així que de tant en tant participava en fires, feia càterings, organitzava maridatges, també tasts a cegues, sopars literaris o celebracions especials. Ho va provar tot, però el benefici que n’obtenia no era el desitjat: Encara treballava més hores. Això sí, almenys en treia un munt de contactes que tard o d’hora li serien d’utilitat. Llavors, un bon dia pel matí a l’hora del cafè, una clienta desesperada de la vida li va demanar que li organitzés una cita a cegues al seu local, preferiblement un sopar. Malgrat la inesperada proposa, la gateta li acceptà l’encàrrec. Tota nerviosa, va mirar i remirar la seva agenda fins a trobar el candidat ideal, després n’arranjà la data amb els implicats i finalment els va servir un menú de capritx. L’àpat, amb ‘ressopó’ posterior inclòs, va resultar un èxit. De sobte, una llumeta s’encengué al cap de la gateta: ho havia de repetir, però amb noies de confiança (les seves ex-cambreres) i la col·laboració dels pubs i hotels dels voltants. Primer calia trucar les gatetes i explicar-los la idea, una proposició que moltes van acceptar, tot seguit contactar amb els hotels més propers per aconseguir-ne preus especials i una comissió per cada habitació ocupada, i en acabat establir un pacte similar amb els pubs dels voltants, així ningú la podria acusar de proxenetisme. Amb prudència, va començar a informar del nou servei d’acompanyants als clients i amics de confiança, i mica en mica, gràcies a la seva habilitat en aparellar comensals, l’agenda se li anava ampliant de polítics, empresaris, futbolistes i un llarg etcètera de personatges públics de segona fila que per damunt de tot valoraven la discreció que els garantia aquell restaurant, lluny dels circuits habituals. Al cap d’un temps va deixar de servir esmorzars i dinars per dedicar-se en exclusiva als sopars, i ben aviat s’adonà que n’hi havia prou de treballar els dies laborables, que els festius i caps de setmana els seus clients potencials havien d’atendre les respectives famílies. Als 3 mesos només s’hi podia sopar prèvia reserva, i no tothom n’aconseguia aquest privilegi.
Jo aquesta nit l’aniré a veure perquè insisteix que em devia un favor: no sé com, m’ha aconseguit un sopar amb l’última Reina del Cava (Malena Costa)!

26_biturbo d’emocions

publicat el divendres 25 febrer 2011

Claus en mà, m’acosto al ‘pura sang’ amb un somriure a la cara que em delata. Fot anys que esperava aquest moment: fer unes quantes voltes amb un cotxe esportiu d’alta gamma, un autèntic “pata negra”. I tot gràcies a l’enorme generositat d’un samarità amant de la bona gastronomia. Encara no m’ho crec, és com un somni fet realitat! Atemorit, n’acaricio la xapa amb delicadesa, n’obro la porta i pujo a l’interior. Tant per fora com per dins és una preciositat. Però malgrat la ‘sobredosi d’esteroides’ que han subministrat a la carrosseria en comparació amb el model estàndard, no és un vehicle cridaner, sinó més aviat discret. I el color gris metal·litzat en reforça la elegància estètica. Amb evident nerviosisme, però sense perdre temps, miro d’habituar-me a l’habitacle abans d’engegar el motor. El dipòsit està ple —fantàstic!—, el canvi és manual de 6 velocitats i la posició de conducció resulta ideal, però cal retocar seient i volant a la meva alçada; també m’acabo d’ajustar els miralls i, ara sí, desperto la bestia mecànica que habita a l’interior. Només sentir-la bramar ja se’m posen els pèls de punta… Quin soroll més gloriós que emet el sis cilindres, tot i que m’esperava quelcom més espectacular. Però millor, que sinó atabala massa, i jo només vull aprofitar aquest moment al màxim. Així que engrano la primera, m’aferro amb força al volant i accelero amb suavitat, que 500 cavalls sota el peu dret imposen molt respecte. Uaaau!! Aquesta joia es increïble! Puja de marxes que és un ‘contentu’! I gràcies a la tracció integral, és molt més fàcil de conduir del què aparenta. Com s’aferra a l’asfalt, el malparit! Però de seguida arribem a la primer corba difícil, una a dretes molt tancada, que miro de franquejar tan ràpid com puc. Merda! M’he entusiasmat massa. “¡Vaya trompo!”. Sort que l’amplada de la via és prou generosa i no passava ningú… Recupero la bona direcció i torno a accelerar, ara de forma no tan impetuosa, encadenant diferents trams amb concentració, alegria i cada cop amb més confiança. M’adono que a partir dels 120 km/h s’aixeca part del voluminós aleró posterior per millorar l’estabilitat al conjunt. Però ara provaré que tal va de frenada… La re-hòstia!!! És impressionant com queda clavat en pocs metres! Aprofitant la paradeta, crec que ha arribat el moment d’activar el mode Sport. Per començar, provarem la sortida en parat; premo gas a fons fins que el motor arriba a les 5.000 voltes i llavors allibero el pedal del fre, sortint disparat com un míssil cap a l’horitzó. Brutal!!! per poc no trempo! Les prestacions són tan salvatges que m’he quedat clavat al seient. Gairebé diria que corre massa, tant, que em falta carretera: millor sortir de la ciutat. Així doncs, encaro la Diagonal per agafar l’autovia, que calculo encara tinc més d’una hora per cremar kilòmetres i tornar abans que el ‘mecenes’ que m’ha confós amb l’aparca-cotxes del restaurant —on ara està sopant amb la seva espectacular parella— s’adoni del seu ‘préstec’ desinteressat.

15_sí, t’enyoro

publicat el divendres 28 maig 2010

Recordo perfectament el dia que la vaig conèixer, una calorosa tarda de divendres que jo havia baixat a Vilanova per fer unes gestions, ara farà 2 anys. Tornant cap al cotxe, l’aparador d’una botiga em va atreure al seu interior sense que ho pogués evitar, i un cop dins, la vaig veure allà, al fons, quieta, de perfil. No podia deixar de mirar aquella preciositat, gairebé hagués dit que m’esperava a mi. Va ser amor a primera vista! El dependent, un paio hàbil, es va adonar del meu interès vers ella i, sense que jo li demanés res, ens va presentar de forma desinteressada i gens forçada. Va ser un primer encontre breu i molt intens, d’aquells que t’acceleren el cor, sents que la sang et bull i amb prou feines pots respirar. M’hi sentia realment atret, però com sempre, els nervis i la meva falta de decisió em van fer marxar de la tenda precipitadament. Resultat: 3 nits sense dormir pensant en ella. No me la podia treure del cap.
Si la volia tornar a veure l’única opció era retornar a aquella tenda i esperar la providència. M’hi decideixo al següent dimecres al vespre, amb la butxaca plena i disposa’t a conquistar-la. Coincidència o destí, ella també hi era, i amb la complicitat del dependent aconsegueixo emportar-me-la a fer un tomb. No feia ni 20 minuts que havíem sortit de la botiga quan em truquen els amics per anar a fer una cervesa. Hi vaig accedir, traït per les ganes de ‘fardar’, sense esmentar que hi aniria acompanyat. Tots quedaren molt sorpresos i alhora contents de veure’ns arribar junts, tant, que decidim d’anar a sopar plegats per celebrar-ho. Suposo que l’emoció i la carència d’intimitat, sumat a la meva poca experiència, va forçar que la nostra relació anés momentània i estrepitosament per terra, davant del restaurant, just abans d’entrar-hi. Quina vergonya…
Malgrat tot, la nostra història no es va acabar aquí, i l’endemà mateix vam tornar a quedar; aquest cop sols. A partir de llavors començàrem a fer petites sortides, sempre per indrets propers de la comarca, buscant la tranquil·litat de carreteres secundaries no gaire transitades. Jo al principi tenia por de córrer massa, conscient que a ella feia poc que el seu ex l’havia deixat per una altra, però mica en mica varem començar a agafar confiança i a quedar més sovint. A casa, no obstant, la nostra relació no era gaire ben vista; és més, a la mare no li agradava gens que sortís amb ella, actitud que va empitjorar el dia que la va veure. Però a mi em feia molt feliç. A les poques setmanes, les nostres trobades es van tornar més salvatges i excitants; cada cop m’hi sentia més acoblat i això ens permetia de provar coses noves. Encara recordo com, un cop calenta, ens hi podíem estar hores, ben arrapats un a l’altre. Era fantàstica i tot anava perfecte, massa… fins que un mal dia me la van fotre, innocent de mi, i no he sabut mai qui va ser. Com la trobo a faltar, com enyoro la meva Suzuki 500 cc.