Tag Archives: conversa

81_crisi d’identitat

publicat el divendres 5 desembre 2014

No és gens fàcil actuar com un mateix, ser un mateix. D’entrada, perquè ja és ben feixuc arribar a entendre i assumir la pròpia essència, però sobretot, i malgrat pugui semblar contradictori, perquè lluny de limitar-se a una qüestió estrictament personal, resulta que en realitat és un problema que ateny als altres i a la seva falta de perspectiva vers un. I és que no hi ha res més difícil que assimilar els constants canvis de tot allò que ens envolta i de tots aquells amb qui tractem. Circumstància que es fa ben palesa quan et trobes algú amb qui feia temps no coincidies i t’adones que a la seva ment encara hi té ‘enregistrada’ una versió molt anterior del teu jo, una idea de tu obsoleta que ja no té res a veure amb qui t’has convertit. Problemàtica que també es fa especialment evident en els grups d’amics, on cadascú hi té un rol prèviament establert i clarament definit que, per més anys que passin, és molt complicat de canviar. Doncs tots tenen una idea fixa i preconcebuda de com són i com actuen els altres, un concepte estàtic que ben pocs es plantegen canviar o modificar (donat que costa molt acceptar que els demés evolucionen i ja no són aquella persona que un s’ha creat a la pròpia ment). Quan, de fet, està demostrat que, a cada conversa, un modifica l’estructura del seu cervell, i per tant, canvia la seva manera de ser i de veure el món. Però el pitjor de tot plegat és que, de manera inconscient, cada cop que socialitzem amb un conegut acabem ‘interpretant’ el paper que aquest algú ens ha ‘assignat’; és talment com si tinguéssim una personalitat per a cada persona que coneixem, un autèntic desdoblament de la nostra identitat que s’ajusta segons l’interlocutor. D’aquí la meva teoria de que quan decideixes trencar amb la teva parella en veritat no és perquè aquesta ja no t’atrau, sinó que ho fas perquè la visió encotillada que l’altre té de tu no et permet seguir evolucionant, i per tant, t’està limitant. D’aquí allò tan habitual que quan algú canvia de xicot/a llavors comença a desenvolupar altres hobbies i/o activitats que amb l’anterior partenaire mai s’hauria plantejat (com per exemple, cuinar cada dia). Per tot això a mi no m’agrada gens conèixer desconeguts, que és precisament quan ets més pur, perqué m’obliga a afrontar la meva autèntica identitat.

Anuncis

55_la perversa mentalitat femenina

no publicat (inèdit!)

Cada cop em resulta més dur anar de parranda amb els col·legues. I no ho dic només per l’endemà, per la (inevitable) ressaca que comporta una nit de gresca, que per poc que et passis desprès ho acabes pagant molt car (que jo ja tinc una edat). Em refereixo a l’enorme pressió que encara em suposa lligar. Bé, intentar lligar; que malgrat ja fot anys que surto de nit, encara no el domino gens l’art de la seducció. I mira que m’hi esforço i hi poso voluntat, tu! Però he arribat a la conclusió que el meu problema es redueix a no saber interpretar les diferents variables que influeixen en la vida nocturna. De fet, tinc la impressió que la nit és com una partitura que jo no sé pas interpretar; mai en trobo el to, ni n’endevino la cadència ni tampoc n’encerto el ritme. I em costa molt intuir quan cal accelerar, quan toca fer una pausa o quan s’ha de passar pàgina.
Fent una mica d’autocrítica, és cert que sovint es comet l’error de menysprear les primeres noies que et fan cas, encara que sigui al primer bar de la ruta o encara que no t’acabin de fer el pes, per l’estúpida obsessió de voler lligar a la discoteca desprès d’haver triat i remenat una bona estona… quan resulta que les bones ja estan totes ‘adjudicades’ o dormint. Altres vegades passa que un no es creu que pugui haver lligat tan aviat i llavors s’atabala. O senzillament et venen tan d’imprevist que, quan n’ets conscient, ja han marxat fa estona.
Certament, per sortir airós d’una nit de ‘caça’ calen una sèrie d’habilitats que tot indica que jo no tinc. Perquè per reeixir en aquesta jungla d’asfalt has de dominar el contacte visual, les aproximacions, el primer contacte físic i, sobretot, les tirades de trastos (la meva gran assignatura pendent). A vegades intento tàctiques enginyoses —i aparentment infalibles— que he escoltat per la radio, com acostar-se a una noia i, només d’entrada, dir-li suau a cau d’orella un «tu, jo, unes manilles i un pot de nata; t’ho imagines?» que de moment no m’ha funcionat mai. Però no em rendeixo. En qualsevol cas, i malgrat tothom diu que en realitat són elles les que et trien, l’home sempre ha d’encetar la conversa, alhora afalagant-les i procurant caure simpàtic. Però compte, que si ets massa xerraire les pots acabar avorrint, especialment a aquelles que només volen una mica d’acció (que són moltes més de les que un suposa!). Tampoc et pots quedar massa callat, com fent-te l’interessant, que llavors ningú es fixarà en tu. I alerta també a l’hora de tocar, que si l’agafes per la cintura segur que ho fas amb l’única del local a qui li molesta. Però quan no ho fas, ràpidament perden l’interès en tu. A sobre, sempre sóc massa atrevit amb la noia excessivament tímida, però un tallat amb la que és d’allò més decidida. En fi, un seguit de despropòsits que, paradoxalment, han passat a millor vida d’ençà que tinc parella estable, com si de sobte hagués guanyat en atractiu.

21_cita a cegues

publicat el divendres 24 setembre 2010

Seguint les indicacions de l’amic en comú instigador del sopar en qüestió, em presento —impecable— a l’hora acordada al restaurant indicat (un de categoria, amb piano de cua a l’entrada i taules rodones amb mantells fins als peus). Travesso el hall i m’acomodo a la barra, a esperar que m’atenguin. Als pocs minuts apareix ella, radiant, espectacular, amb un vestidet curt que no deixa gaire espai a la imaginació. De seguida dedueix que sóc el seu acompanyant, però em mira estranyada. “Merda!”, penso jo, “m’havia d’haver fet l’interessant i arribar, com a mínim, 15 minuts tard”. Afortunadament, ens interromp el maître: donat que la nostra reserva és de 2on torn i encara tenen ple, ens haurem d’esperar una estoneta. “Vaja!”. Sóc tan tímid que per mirar de superar el xoc inicial em demano 2 copes de vi blanc, de les que ella me’n pren una, sense preguntar! Però callo i no li recrimino res. Tot seguit fem les presentacions pertinents i, en acabat, al no saber què més dir-li, l’abandono per anar a tocar uns temes al piano i mirar de relaxar-me. Sí, gran error deixar-la sola a la barra, malgrat que ella dissimula l’enuig prou bé, amb un somriure misteriós. Per sort, ens criden a sopar. De camí a la petita taula que tenim adjudicada m’avanço a enretirar-li la cadira on jo no vull seure, un gest egoista que ella m’agraeix amb un somriure (!). Un cop instal·lats, ens porten la carta —només una—, que jo requiso amb l’excusa que la conec molt bé (mentida! és la 2a vegada que trepitjo aquest local), “així demanaré pels dos”, li anuncio, que la nena sembla de morro fi i no vull que la broma em surti per un ull de la cara en cas que em toqui invitar. Però increïble, el meu atreviment es veu recompensat amb un altre dels seus particulars somriures. Crido al maître i li demano un entrant, dos segons i més vi blanc, que s’afanyen a servir-nos. Com que a mi encara em calen 3 copes més per adquirir facilitat de conversa, li cedeixo la paraula cordialment i em limito a escoltar amb atenció totes les seves explicacions, fent que la vetllada transcorri amb certa sintonia fins que es comença a fotre les meves patates fregides… amb els dits! Però “¡James no comparte la comida!”. Li he d’acabar picant la mà, no me’n puc aguantar, però altre cop em fa un d’aquells intrigants somriures seus. No contenta, la tia, també se’m fot la salsa del bistec, amb el dit… i mirant-me als ulls descaradament! “Que no toquis!”, li dic fluixet. “I ara què?”, penso quan noto un dels seus peus descalços que em palpa la cama, com cercant la seva sabata, primer pels turmells i desprès a l’alçada dels genolls. “Però que busques?”, li pregunto en veu baixa, per no cridar l’atenció de la resta de comensals, abans d’apartar-li el peu amb decisió. Inesperadament, em demana d’anar directes cap a casa seva, sense postres ni cafès. “Casuml’olla! Un altre fracàs!”, penso jo. Doncs no esperis que a sobre t’hi acompanyi, nena. Demano el compte, paguem a mitges i la deixo plantada allà mateix, simulant una sobtada indisposició intestinal. Aaaains… No tinc sort amb les noies.

09_el cont(r)acte social

publicat el divendres 27 novembre 2009

I arriba un dia en que t’adones que no ets tímid, és simplement que et fan mandra les relacions humanes. No només l’acció en si de conèixer algú, que també, sinó pel compromís, la responsabilitat i la dedicació que comporten els contactes socials. Així que amb els anys, i a risc de semblar antisocial, has perfeccionat la teva habilitat per descartar-ne de nous segons la primera impressió, ja que la teva brutal honestedat no et permet fer noves amistats si desprès no les pots cultivar degudament. La majoria de vegades en tens prou d’observar el seu llenguatge corporal i la seva actitud (o la falta d’aquesta), i poques vegades t’equivoques. Ara, quan ho fas, l’error de càlcul és tant garrafal que et planteges de no prejutjar la gent mai més, un propòsit tant efímer com quan un dia de ressaca decideixes no tornar a provar l’alcohol. Afortunadament, el fet de veure’t obligat a compartir pis els últims anys ha augmentat el teu nivell d’empatia, alhora que ha disminuït el teu rebuig als humans i en concret als que no son del sexe contrari; però et continua fent mandra, especialment en situacions com quan una amiga (una ‘petarda’ per qui no fa tant havies sospirat) et vol presentar l’idiota del seu nou xicot (no cal ni que parli, que és evident, i tothom ho veu que el paio és idiota, excepte l’interessada). I és que d’entrada, una nova interacció social implica, per simple educació i malgrat una possible mala sintonia amb l’altre subjecte, l’obligació d’intercanviar salutacions cordials a partir d’aquest primer encontre, una sentencia que hauràs de complir fins a la fi dels teus dies, perdó, dels seus dies, arribant a l’extrem que a molts dels que saludes no en recordes el perquè. En el cas que l’altre individu mostri un mínim interès per tu, encara que sigui per pura conveniència, llavors el càstig s’ampliarà a mantenir també una petita conversa, molt probablement intranscendent i del tot prescindible, a cada trobada. En aquests casos és important mantenir la calma i mostrar la major desídia per l’enemic com a mètode per evitar qualsevol progrés en la relació, com seria anar a dinar junts, cosa terrible. Però més temible és quan l’altre mostra un interès irracional i desproporcionat cap a tu, és allò que en diuen caure en gràcia. Aquí estàs perdut: no es conformarà amb explicar-te la seva vida i miracles, si no que esperarà que tu li confessis algunes de les teves intimitats, amb la peresa que et fa —perquè tu ja les saps—, però és un peatge que forma part de la diversió de conèixer altres mortals. I llavors, una dia caminant pel carrer, se’t para una Mini Cooper vermell al costat i de la finestreta en surt la noia més atractiva que has vist mai per preguntar-te un carrer, i tu no pots evitar sentir la necessitat de voler-ho saber tot d’ella, incondicionalment… I és en aquest punt quan t’adones de l’enorme dificultat de ser conseqüent amb els teus principis.