Tag Archives: cotxe

18_el noi que somiava amb…

publicat el divendres 23 juliol 2010

Quan m’avorreixo molt, per distreure’m una mica i alhora com a repte personal, a vegades senzillament pujo al cotxe i condueixo sense rumb per carreteres comarcals, fins que s’acaba la poca gasolina que acostumo a dur al dipòsit. Llavors, com que el mòbil i els papers de l’assegurança m’obligo a deixar-los a casa, m’he d’espavilar a buscar ajuda establint nous contactes socials, alguns de força interessants. Doncs diumenge passat era un d’aquests dies. Bé, en realitat la meva intenció era anar a passar el matí a la platja, però al veure’m incapaç de trobar-hi aparcament sense haver de pagar, vaig decidir continuar tombant per aquelles revirades carreteres de costa. En una d’aquestes es va parar el meu Audi, afortunadament a pocs metres del que semblava una antiga masia de pagès restaurada —amb molt bon gust— com a 2a residencia de luxe. Com que la via era molt estreta no em va quedar més opció que empènyer el cotxe fins a la gran esplanada de l’entrada abans de poder trucar al timbre. Al cap d’una bona estona en surt una jove mulata amb poca roba i aspecte d’acabar-se de llevar, fet que em sorprèn gratament. Veient la seva cara de ‘guiri’ jo ja em presento en anglès i miro d’explicar-li el motiu de la meva inesperada visita, però ella simplement m’invita a passar cap a dins. Continuo parlant mentre la segueixo embadalit a través de la mansió, travessant diferents sales i menjadors fins arribar a la cuina, on em serveix un vermut blanc que accepto encantat. Acte seguit em guia fins a la gran porxada de la façana posterior i descobreixo que no està sola: 4 noies més de pell blanqueta prenen el sol en gandules a tocar de l’aigua d’una piscina. Resulta que totes son universitàries holandeses que han vingut a passar un mes de vacances i em comenten que estan molt avorrides. I jo penso: què m’heu d’explicar a mi… De seguida m’hi faig amic, sembla que els he caigut en gràcia, i al 3er Martini ja m’he posat el banyador i jugo a pilota dins la piscina. amb les 4 rosses en topless, mentre la mulata prepara el dinar. Quan ens crida a taula procuro ser l’últim a sortir de l’aigua, que un no és de pedra. Mengem i bevem amb alegria fins a mitja tarda, quan 3 d’elles es retiren a dormir una becaina. Als 20 minuts l’amfitriona i l’altra rossa em proposen d’anar a fer una ‘migdiada’ junts. La hòstia! Avui és el meu dia de sort! Un cop a l’habitació, i a punt d’entrar en matèria, m’informen a traïció que aquest és el 3er estiu que lloguen la casa per guanyar diners fent d’acompanyants de luxe i així pagar-se la universitat. També que la tarifa bàsica son 500 euros, però que m’ofereixen quedar-m’hi a un 2×1. Tant a prop i alhora tant lluny: a l’únic bitllet que tinc a la cartera només li faltaria un maleït zero. Abans d’acomiadar-me almenys em van deixar trucar al RACC, que mitja hora més tard em feia arribar un bidó de benzina. Si arribo a tenir una caixa de llumins…

07_mals pensaments

publicat el divendres 23 octubre 2009

Ja fa prop de 15 minuts que m’espero per ingressar un simple taló i aquesta cua que no avança. A més, no he trobat lloc on aparcar i m’he vist obligat a deixar el cotxe a la zona de càrrega i descàrrega, que en cas de multa em sembla que és menor que en un pas zebra. Dels dos figures que atenen al públic (en falta un tercer, que deu estar esmorzant tranquil·lament al bar de la cantonada), el de la dreta és un jove inexpert i poc espavilat, mentre que l’altre, el clàssic veterà desmotivat, sembla tenir tot el temps del món. De l’observació dels 9 obstacles que em precedeixen, dedueixo que almenys 4 son els típics que encara no han descobert les múltiples funcions dels caixers automàtics. I jo, que no em puc treure del cap el meu amic l’agent motoritzat 1077 de la policia local, que en qualsevol moment em deixarà una nova demostració de la seva eficàcia al parabrises del cotxe. Miro el rellotge digital de la paret: només resten 7 minuts per les 10 del matí, hora a partir de la qual, misteris de la banca, el meu taló, tot i ser de la mateixa entitat on el diposito, comptablement no quedarà ingressat fins demà, una norma que també s’aplica als diners en efectiu. Increïble! Torno a mirar l’hora i torno a mirar la filera: està clar que no arribaré a temps. Em rendeixo.
Per distreure’m, deixo volar la imaginació plantejant possibles resolucions a la situació, i totes comencen amb un pistola a la mà. I és que no ho puc evitar, m’agraden les armes, especialment les de foc (però ara mateix amb una catana també seria molt feliç). Fins i tot em molen els seus noms: Magnum, Beretta, Smith & Wesson, Remington, Kalashnikov,… I el seu disseny, i la seva sonoritat, i el seu tacte…
De sobte, i sense més explicació, desenfundo una semiautomàtica de sota l’aixella esquerra amb un moviment ràpid i segur, com de qui ho ha fet tota la vida, per immediatament separar-me unes passes de la cua i, alçant l’arma ben amunt, miro de fer entendre als presents que és de vital importància que ingressi immediatament el meu xec. D’entrada s’hi resisteixen, fa massa estona que s’esperen com per cedir-me el torn alegrement, fins que els amenaço de disparar si no obeeixen. Aconsegueixo fer recular a tothom lluny del taulell, excepte per un idiota. Sempre n’hi ha un, precisament l’únic que encara no s’ha adonat de la gravetat de la situació. El molt inconscient insisteix a qüestionar la meva autoritat i no em deixa altra opció que *BANG!* clavar-li una tret a la cuixa, just per sobre del genoll. Es desploma entre crits de dolor i el terra es comença a tenyir de vermell (els idiotes sempre sagnen abundantment, molt més que la resta de mortals). El faig callar apuntant a l’altre cama i fent el gest de silenci amb el dit, alhora que ingresso el maleït taló, exactament a les 09:58 h. Una trucada al mòbil interromp la meva fantasia i em fa reflexionar: sort que no visc als Estats Units…

05_apadrinaments quilomètrics

publicat el divendres 28 agost 2009

Ara fa just 1 any em van retirar el permís de conduir durant tot un mes. Afortunadament, gran part d’aquest em va coincidir amb les vacances d’estiu i la cosa no va resultar tant greu com podria haver estat per algú que necessita el cotxe a diari. Un excés de velocitat n’era la causa, a la carretera de Vilafranca a Sant Sadurní, un d’aquells dies que vas ‘ligero’ per temes de feina. Bé, com sempre, perquè negar-ho. Un radar mòbil em va caçar a l’encreuament just després del restaurant Sol i Vi. A la següent intersecció, un parell de mossos d’esquadra m’esperava per dur a terme la litúrgia habitual: indicacions d’aturar-me, salutacions cordials, explicació inicial de l’hem-parat-per-tal-i-qual, la documentació si us plau, lenta comprovació d’aquesta i, finalment, emissió de la pertinent recepta, una autèntica clatellada. Més que l’estitllada —365 euros amb la bonificació del 30%—, el que realment em va fer mal era la proposta de 6 punts a detreure (que al cap d’un temps es va confirmar) i la proposta de 3 mesos de retirada del permís de conduir (finalment només un). Va ser molt dur. Suposo que s’hi m’ho haguessin presentat d’una altra manera… No se… Més suggerent… Més atractiva… Quelcom així:
_Mosso: bona tarda, acaba vostè d’apadrinar el km 3,6 de la C-243A en sentit Sant Sadurní d’Anoia per circular a 115 km/h en un tram limitat a 60 km/h. El cinemòmetre model Multanova 6F-MR, amb número d’antena 1905, n’acaba d’immortalitzar el moment, exactament a les 15:53 hores d’avui 22 d’octubre del 2007. Moltes felicitats, aquí en té la foto commemorativa. Són 521,43 euros. Vol firmar-ne el document acreditatiu?
De segur que l’hauria pagat allà mateix, i renunciant a la bonificació! No és conya! D’aquesta manera, qui paga mana, un tindria el poder de reclamar pel deficient estat del ferm, la mala senyalització o la pèssima il·luminació del nostre/s tram/s, a part que així no ens sentiríem tant víctimes d’un impost encobert en forma de sancions de trànsit per compensar el preocupant dèficit actual d’ingressos per impostos ordinaris que pateix l’Estat. Seria fantàstic: el govern hauria de ser transparent en la gestió dels diners obtinguts per apadrinaments i podríem controlar realment on van a parar les recaptacions. Almenys per una vegada, els catalans pagaríem contents i amb el ferm convenciment de contribuir a la millora de la xarxa viaria. Tots lluiríem orgullosos els nostres certificats. És com si ho veiés… Com a complement d’una hipotètica campanya per fomentar els apadrinaments, el Servei Català de Trànsit publicaria un rànquing dels trams més subvencionats (amb la zona 80 al top ten, de ben segur) i amb una relació de tots els seus benefactors, així com un llistat dels ciutadans més participatius. Sembla estrany que amb l’actual obsessió de crear eufemismes per a substituir qualsevol paraula amb un cert significat negatiu, cap ment brillant del tripartit no hagi tingut aquesta gran idea encara.