Tag Archives: crisis

28_estic molt indignat!

publicat el dijous 21 abril 2011
Nota de lectura: a qui el conegui, que s’imagini el següent text amb la veu del Mohammed Jordi, personatge del programa La Competència (Rac1).

Estimats amics… Però què està passant!!?!??! Perquè la meva vida és tant insípida, avorrida i monòtona?!? Perquè no és una successió constant d’explosions, ties bones i persecucions?!? On són l’èxit i la fama que ja m’hauria d’haver guanyat? Quan m’arribarà el reconeixement i la glòria que em mereixo? (bé, si he de ser franc, em conformaria només amb l’èxit i la glòria, que la ‘visibilitat’ que comporten la fama i el reconeixement és molt empipadora). Però què ha passat amb l’espiral d’emocions i d’acció trepidant que se suposa hauria de ser el meu dia a dia?!? N’estic fart! No ho puc suportar més! Excepte per ínfims i puntuals moments de felicitat, la resta de la meva existència és una acumulació de desenganys i despropòsits!! No em passa mai res destacable o mínimament engrescador. Ningú espera que salvi el planeta cada setmana o que eviti un atemptat contra el president en només 24 hores. No sóc membre de l’MI6, no treballo per de la CIA, no sóc un agent secret del Mosad ni tampoc m’han reclutat les unitats especials de l’exèrcit. Però el més fotut de tot és que no puc sortir de casa armat amb el meu AK-47 (Kalàshnikov) per resoldre ‘petits conflictes diaris’, com ara liquidar zombies… Perquè a la meva vida no hi ha zombies!!! (bé, sí que n’hi han, però no del tipus ‘morts vivents’). Per no haver-hi, ni tant sols hi ha ninjes assassins que m’intentin matar cada dos per tres!!! (només Crisis Ninja). Però com puc suportar la meva existència amb tantes carències?!? Com puc continuar vivint així?!? Com és possible que a aquestes alçades encara segueixi compartint pis amb sis compatriotes més, quan hauria d’estar vivint jo sol en un impressionant loft de 1.500 m2 amb muntacàrregues industrial en comptes d’ascensor?!? Perquè no disposo d’un apartament a la platja i d’una casa a la muntanya? O pitjor encara, perquè cada matí quan surto al carrer no em veig assetjat per espectaculars MILF’s, imponents ebonies o sensuals barely legals amb la clara intenció d’enllitar-se amb mi? És que no tinc dret a fornicar cada dia del món?!? Qui és el malparit que s’està beneficiant les 7 dones que per estadística em pertoquen? No hi ha dret! Això és del tot intolerable!!! Les meves amigues no són strippers de moral distreta o madams d’alt standing, no vaig de vacances per ses illes en un veler ben acompanyat de noies maques, no em passo les nits rodejat de velinas en festes exclusives, no toco en una banda de jazz, no practico el paracaigudisme ni viatjo als racons més increïbles del planeta. És que no m’ho mereixo pel sol fet d’haver nascut quan ningú m’esperava? A qui ho he de reclamar tot això?!? Com a consumidor, sempre he fet tot allò que se m’ha demanat… I més! Però no n’he rebut mai la recompensa esperada. Cabrons!! Als Estats Units ja els hauria fotut una demanda “que-te-cagas”, però ara en aquest país molts jutjats no tenen pressupost ni per comprar paper on redactar sentències!!! És molt trist…

Anuncis

27_males vibracions

publicat el divendres 25 març 2011

Sempre m’ha agradat anar de restaurants (i a qui no?), encara que només sigui a fer un menú del dia. Però últimament no m’hi veuen gens; ja se sap, la crisis. A excepció de quan n’obren un de nou, com és el cas d’avui. Inaugurat fa tant sols 3 setmanes, és troba emplaçat en una masia del segle XVIII —perfectament reformada— que disposa de totes les comoditats actuals, amb múltiples menjadors i reservats de diferents mides (que abans deurien ser estances o habitacions) comunicats visualment amb la sala principal mitjançant uns grans finestrals oberts a les parets. És evident que s’ha respectat i potenciat la decoració original i, malgrat semblar una mica caòtic, és molt acollidor, amb tot de pòsters, plaques i anuncis vintage penjats a les parets, així com una multitud d’eines pretèrites, aparells obsolets i armes antigues. Malauradament, no he trobat ningú que m’hi pogués acompanyar, així que dinaré sol. Cap problema, ja hi estic avesat, però aprofitant la bona visió que tinc de gran part del local des de la discreta taula que m’ha tocat, m’entretindré observant la resta de comensals. Faig una primera llambregada general i em reconforta comprovar que no sóc l’únic que menja sol. Però realitzo una segona ullada amb més deteniment i confirmo que un d’aquests solitaris m’inquieta, el que tinc a la banda esquerra. No sabria ben bé com definir-ho, però hi ha quelcom sinistre en ell que em crida poderosament l’atenció. Malgrat em queda bastant lluny i no l’acabo de distingir bé —fot 8 mesos que m’hauria d’haver graduat les ulleres!—, l’analitzo quiet i dissimuladament. Guaita’l! Sembla un dolent de pel·lícula, però dels ‘bons’, vull dir un “malo” d’aquells freds i calculadors, refinadament educats però també una mica salvatges quan cal; dels que no alcen mai la veu ni s’esveren en situacions límit, amb un gran auto-control i plena confiança en si mateixos; d’aquells que si ha de torturar algú per fer-lo xerrar, abans li explicarà, amb tot luxe de detalls, com es desenvoluparà la situació, de tal manera que molt probablement no li caldrà emprar la violència; però en cas de veure’s obligat a utilitzar les seves ‘eines de bricolatge’, ho faria amb la màxima elegància i distinció: al compàs de música clàssica. És el típic que d’entrada et semblaria una persona inofensiva, aquell de qui arribat el dia en que es descobrís alguns dels seus crims horribles, els veïns dirien allò de “no ho hagués dit mai, era una jove ben normal”. Però jo l’he calat de seguida: és un psicòpata en potència, aparentment integrat a la societat. Clar que avui dia qualsevol sembla estar a 1 sol pas de protagonitzar el seu particular “un dia de furia”. També ho podria ser el teu comptable, probablement trastocat de tant mirar de fer quadrar els teus números, o el que tens ara mateix al costat, o fins i tot la teva parella… Però espera, ara que m’hi fixo bé, aquest individu em recorda algú… Hòstia! Però si sóc jo, reflectit en un gran mirall de peu clavat a la paret!

23_seixanta-dos euros

publicat el divendres 26 novembre 2010

Odio els caps de setmana: no sé què fer i m’avorreixo soberanament. S’haurien de prohibir, s’haurien d’eliminar. Prefereixo mil vegades els dies laborables, que sempre estàs ocupat. Fins i tot m’agraden els maleïts dilluns. Però els dissabtes i diumenges no els suporto. Són terribles! En el millor dels casos me’ls passo dormint o vagant per casa en pijama, com una ànima amb pena, ja que normalment acostumo a quedar-me sol al pis; els altres companys sí tenen activitats o llocs on anar. Excepte jo, bàsicament per falta de pressupost. A més, les poques coses que m’agradaria realitzar, com serien un menú de migdia o anar al cinema, els caps de setmana són més cares. Quins collons! Així que millor quedar-se a casa, que total, vagis on vagis ho trobés tot a rebentar de gent, ple a vessar malgrat la crisis, saturat de persones que —com jo— tampoc saben què fer però que s’autoimposen sortir de casa. Doncs a mi no em dona la gana ser un més de la massa popular que crema els dissabtes a l’Ikea o al centre comercial de torn. És horrorós! Ni tant sols pots anar al super a fer la compra setmanal sense trobar-hi mig poble fent cua a les caixes. Però encara són pitjors els dissabtes nit: jo els odio especialment perquè tothom surt, qualsevol s’anima, tu! Resultat: els restaurants plens, els pubs ‘a tope’ i les discoteques de moda a petar d’individus (sempre les mateixes cares) que només volen exhibir-se. Cada cop m’interessa menys el món de l’oci nocturn: l’única cosa que en pots treure es un magnífica ressaca per l’endemà. Si de cas, molt millor practicar-lo entre setmana (paradoxalment, si vols sortir a sopar o anar de copes un diumenge per la nit, et faràs un fart de donar tombs fins a trobar algun lloc obert; és lamentable el panorama de comarques). I els diumenges què? Si els dissabtes te’n vas a dormir d’hora per aprofitar-los, llavors et fot un mal temps de la hòstia; però si et lleves tard, resulta que ha fet un dia esplèndid. És fantàstic… A sobre, no practico cap hobby ni afició, no sóc membre de cap grup social, ni seguidor ni practicant d’un esport concret. És a dir, no tinc res especial a fer. Com a molt aniria al gimnàs, però és tancat. Bé, podria sortir amb la mountain-bike a fer un tomb, però què? Al cap d’una hora ja en tinc prou o ja m’he cansat, i amb tot aquest esforç ni tant sols ompliria el matí. A part, ara comença a fer fred de debò i no ve tant de gust. I què dir de les apassionants tardes dominicals? Si tens sort, faran un bon partit de futbol per la tv, però es clar, si a casa no pagues satèl·lit o cable, hauràs d’anar al bar de baix a mirar-lo. I si alguna cosa m’empipa de veritat és tornar a casa amb pudor a tabac. O pitjor, a ‘fritanga’. Així que em quedo al pis i l’escolto per la radio mentre llegeixo el diari, com fa 3 setmanes, quan se’m va presentar un agent de la policia local a entregar-me una citació per acudir de 2on vocal a la mesa electoral de l’escola Dolors Piera, aquest proper 28N. Però què es pensen aquests del Govern? Que no tinc res millor a fer un puto diumenge?

04_demanar calés

publicat el divendres 31 juliol 2009

No es pot anar als bancs (o caixes) a demanar diners: és un mal vici que hem agafat els últims anys. I literalment, ara tampoc te’ls deixarien. Un només hauria d’acudir a les entitats bancàries quan necessita una hipoteca. La resta —fins i tots els vehicles— s’hauria de pagar al comptat o a curt termini, i sense interessos! Ens hem acostumat a viure de crèdits, gaudint d’uns diners que encara no hem guanyat —fins a l’extrem de demanar un préstec per les vacances— i això ens ha convertit en els seus esclaus. Però no tota la culpa és nostra: a resultes de crisis anteriors, els successius governs van apostar per anar rebaixant els tipus d’interès —llavors a un 18% (!)—, fins a uns recents mínims històrics, per reactivar el consum (la base del capitalisme, no ho oblidem), però sense preveure el progressiu endeutament, també fins a nivells històrics, d’una població enlluernada pel baix preu del diner. Paral·lelament, la banca va optar per anar ampliant perillosament el nombre d’operacions creditícies —fins i tot a clients de dubtosa solvència— per compensar el menor rendiment d’aquestes i evitar una reducció dels seus beneficis (que malgrat tot, continuen publicant per trimestres donada l’obscenitat de les xifres anuals). Qualsevol amb una nòmina era apte per obtenir una hipoteca, i en molt casos, d’un import superior a la finca, empesos pel mateix banc i unes taxacions inflades. Així també és podia canviar el cotxe i anar de viatge, tot promocionat pel banc, que a part n’obtenia les pertinents assegurances de llar, vida i vehicle. Era tal la demanda de crèdit, que les mateixes entitats financeres van haver d’acudir al Banc Central Europeu i endeutar-se. De sobte, amb el diner fàcil, tothom es sentia inversor, tots érem els més llestos i ningú es volia quedar enrere, quan la realitat és que la majoria no tenim una mínima formació econòmica, amb prou feines sabem gastar i l’únic que hem aconseguit és convertir-nos en simples especuladors. Les grans inversions s’han de deixar en mans de professionals, d’experts en el tema, que tot i ser gent degudament formada, més tard o més d’hora es toparan amb el Madoff de torn que els demostrarà que l’autèntic origen d’aquesta crisi és una preocupant falta d’ètica. Ara, passats tots els excessos, els que realment necessiten líquid per sobreviure no hi poden accedir perquè la banca ha tancat l’aixeta en el pitjor moment i només es preocupa d’eixugar el seu deute. A més, sembla que ja ningú recordi el munt de milions d’euros que el govern els va injectar amb 2 objectius clars: garantir els estalvis dels ciutadans i mantenir l’accés al crèdit a particulars i empreses. Paradoxalment, avui dia només els funcionaris poden obtenir préstecs, mentre que les PIMES, qui realment fa rutllar l’economia del país i manté tots els organismes públics, ni tant sols poden renovar les pòlisses de crèdit o les línies de descompte. És lamentable.