Tag Archives: cultura

71_en defensa del vi de taula

publicat el divendres 4 juliol 2014

Molt s’està parlant darrerament del dramàtic descens, al llarg dels últims 20 anys, del consum de vi a nivell estatal. Resulta que malgrat la nostra arrelada tradició com a productors, en xifres anuals bevem la meitat que a altres països europeus on, a sobre, és molt més car. Així doncs, està clar que tenim un problema, i aquest no és altre que la progressiva pèrdua de la cultura del vi. Al meu entendre, tot va començar en el moment en que es va perdre la costum d’anar al sindicat, garrafa en mà, a aprovisionar-se de vi a doll per acompanyar els àpats de cada dia, ja que d’aquest hàbit precisament sorgien els futurs consumidors. Així que hem passat d’un escenari dominat per cooperatives i les habituals quatre grans marques, a un sector clarament atomitzat en centenars de petits cellers amb propostes molt variades i engrescadores (llàstima que aquesta gran virtut de la diversitat n’és alhora el seu punt feble, donat que en dispersa la força a l’hora de lluitar contra el principal competidor: la cervesa). Evidentment, la qualitat d’aquells vins d’abans no té res a veure amb els magnífics caldos contemporanis, però, paradoxalment, s’ha arribat a tal nivell d’excel·lència en la seva elaboració, que només uns pocs escollits els saben valorar en la seva justa mesura, fet que provoca frustració en la resta, que al no estar al dia de les successives novetats i anyades, se’n sent exclosa. A més, una visió massa romàntica del negoci per part dels winemakers, amb aquell punt egocèntric i narcisista d’elaborar els vins segons els seus propis gustos i sense pensar gaire en allò que realment demanda el consumidor actual, ha provocant que el jovent actual mostri ínfim interès per aquest apassionant món. L’altre gran problema del vi és que consumir-lo en les condicions òptimes no és senzill; començant per un correcte emmagatzematge, continuant per una adequada temperatura de servei i acabant per la copa adient, que gairebé n’hi ha un tipus per a cada vi. A part de tota la litúrgia que comporta obrir l’ampolla, servir, ensumar, observar i tastar, duta a terme amb un major o menor grau d’esnobisme. Total, que tot plegat s’ha acabat complicant massa, quan la gent d’avui vol les coses fàcils i sense esforç. En canvi, la cervesa no presenta dificultats a l’hora de consumir-la: només cal que estigui ben freda (i quant més, millor). De fet, ni tan sols necessites got o copa per degustar-la, ja que te la pots veure directament del recipient. Vaja, com quan bevíem el vi amb porró.

Anuncis

56_la (p***) mania de comprar ‘baratu’

publicat el divendres 22 novembre 2013

Comences deixant-te enlluernar pels preus ridículs de volar en companyies aèries low cost —de cada cop més dubtosa fiabilitat—, encara que sigui (maltractat) en unes condicions que ni els animals, havent de sortir i/o d’arribar a l’aeroport a hores intempestives i creuant els dits perquè a la mínima no s’acabi cancel·lant el teu vol o bé et clavin una morterada per sobrepès a l’equipatge; però ho acceptes amb bona cara perquè d’aquesta manera pots conèixer racons del món on mai abans hauries pogut volar (que al cap i a la fi, a tu el que t’interessa és viatjar, no el com hi arribes). A més, així pots estalviar per al que realment t’importa, com podria ser anar de restaurants. Però també gràcies a la xarxa aconsegueixes descomptes per sortir a dinar o sopar en una bona selecció de locals, els quals segurament no tornaràs a freqüentar a menys que sigui altre cop amb una bona oferta (perquè seria d’idiotes pagar el preu sencer). I sinó, tens l’opció d’acudir a qualsevol antre o fast food —amb viandes vingudes de vés a saber on—, que mentre sigui ben econòmic ja t’està bé, que has de gastar menys. També al fer la compra de queviures setmanal, que per norma realitzes a la gran superfície, de preus molt més competitius que el petit comerç local gràcies a la marca blanca, encara que de menor qualitat. Però total, tu el que vols és omplir el carro al millor preu. Com quan necessites mobles o complements de decoració: ja saps on trobar-los a preus de saldo, malgrat l’inconvenient d’haver-los de muntar tu mateix. I de fet, igual actues davant qualsevol proposta d’oci: ni et planteges d’anar-hi sense una bona promoció que, com a mínim, t’estalviï la meitat de l’entrada. Perquè la cultura en aquest país és ‘gratuïta’ i només cal una bona connexió a Internet per descarregar-se qualsevol pel·lícula, sèrie de tv, llibre o cançó, sense pagar ni un euro; que tothom ho fa. També online pots contractar un munt de tractaments d’estètica i salut amb descomptes exclusius, així com apuntar-te a grups de compra de grans marques de moda en roba, sabates i complements, a preus d’outlet. I quan no, directament d’imitació, que malgrat de seguida es fa malbé i per tant et veus obligat a renovar vestuari cada temporada, gairebé que millor, ja que així sempre vas a la moda. Encara que sovint, la millor opció és visitar qualsevol franquícia global de roba interior, casual o esportiva, on trobaràs preus tan minsos que sembla mentida. Però tu ni et preguntes com s’ho fan (és a dir, a qui exploten), que aquest no és el teu problema; sinó, no ho vendrien. A més, t’han fet creure que les teves despeses en totes aquestes grans empreses internacionals —que ni tan sols tributen aquí per estalviar-se imposts— contribueixen a millorar l’economia nacional… Fins que un (mal) dia acabaràs cobrant un salari de merda, perquè com tu, ja ningú està disposat a assumir el cost real de les coses.