Tag Archives: defectes

85_t’estimo, ets perfecte, ja et canviaré

NO publicat el divendres 6 febrer 2015

Tot i el meu intent de defensar-ne la seva publicació al moment d’enviar-lo a redacció, aquest article (com ja alguns d’anteriors) no va agradar gens al director del setmanari i aquí s’acaben els meus 5 anys de col·laboració (no remunerada) a El 3 de Vuit. Gràcies!!

“Bona tarda,
Adjunto el meu article d’opinió. espero que ningú es senti ofès o molest pels meus comentaris suposadament masclistes vers les dones, i per tant, que pugui aparèixer publicat aquest divendres. perquè tot és pura ironia, pur ‘divertimento’. I qui no ho sàpiga veure, és que pertany a aquell tipus malsà de persones que van a veure una peli del Torrente i se la prenen seriosament, perquè no tenen sentit de l’humor. I ja se sap que la gent sense sentit de l’humor és molt perillosa. Sinó, pregunteu als de Charlie Hebdo. Moltes gràcies.
Atentament,
Jaume Mitjans”


No m’agrada generalitzar, però totes les dones fan igual: veuen al seu home com una diamant en brut que s’ha de polir, que han de polir. És inevitable, ho duen a l’ADN. Per tant, (quasi) es podria afirmar que no actuen de mala fe; és senzillament que ho fan sense adonar-se’n, de forma totalment inconscient. I potser al principi de la relació et donen cert marge de maniobra i no t’atabalen massa ni et recriminen les teves (males) accions, com si encara t’estiguessin calibrant, però creu-me, quan s’hi posen, ja no tens res a fer; són implacables. Inicien llavors un llarg, lent i dolorós procés de “acoso-y-derribo” vers la teva persona en forma de sagnants crítiques constructives sota la falsa premissa de que és per al teu bé (de fet, al poc temps, ni els cal comentar-te les coses: en tenen prou amb una mirada intimidant per fer-te entendre que vas errat). Però resulta que tu no has demanat en cap moment evolucionar com a ésser humà, que ja estàs bé com ets, a gust amb els teus defectes i mals hàbits. Però ella ha decidit per tu i no hi ha volta enrere possible. Per quan te’n adones, estàs perdut. De fer-la feliç, has passat a mirar de procurar no enfadar-la. D’aquí l’imperiosa necessitat de guanyar punts davant seu, doncs el teu ‘marcador’ sempre està en negatiu: comences pixant assegut per no haver-te de sentir dir “les gotetes…” i acabes perpetrant bons actes no perquè et surti de dins, sinó preventivament, en vistes a compensar els futurs errors que segur acabaràs cometen. Les molt manipuladores gairebé aconsegueixen que vulguis ser millor persona. Però com més ho intentes arreglar, més ho espatlles. Perquè la ment femenina, imprevisible i caòtica de mena, no respon a cap lògica ni sentit comú, així que no tens a on agafar-te. I el més fotut de tot és que mai et diuen com has d’actuar, únicament com NO has de procedir, assumint que és totalment evident allò que has de fer —quan només ho és als seus ulls!!—, així que sempre esperen que ho dedueixis tu solet, sense una mínima pista o indici. A menys que tinguis molt desenvolupat el teu costat femení, acontentar-les resulta IMPOSSIBLE. Per tant, millor no esforçar-s’hi massa, a risc de que el dia més insospitat t’etzibin un lapidari “et deixo, has canviat, ja no ets el d’abans, l’home de qui em vaig enamorar”.

Anuncis

77_dues tasses

publicat el divendres 3 octubre 2014

No podria suportar tindre un bessó exactament igual que jo, un germà univitel·lí d’idèntica aparença. Déu meu, quina tortura! Doncs ja m’ha costat prou arribar a acceptar el meu aspecte físic, com per haver-ho hagut de fer ‘contemplant-me’ contínuament, convivint amb algú clavat a mi (que almenys quan no et veus reflectit en un ‘clon’, no n’ets pas tan conscient de la pròpia estampa). I és que tal com sóc, no podria evitar d’observar-lo amb deteniment a cada ocasió per ressaltar-ne mentalment tots els seus (meus) defectes, fins al punt que li agafaria mania. Pitjor encara, segur que l’acabaria detestant profundament. És a dir, que m’acabaria odiant a mi mateix, víctima d’una espiral autodestructiva i autoinfringida que no sabria com aturar. O potser sí: només caldria eliminar un dels subjectes de l’equació… En qualsevol cas, i sense entrar en el dilema —gens baldí— de determinar qui dels dos seria la copia de l’altre, se’m faria insofrible compartir amb ell el mateix ADN, ja que precisament per aquest motiu perdria la condició d’únic i irrepetible. Quin horror! El meu ego no ho aguantaria! Sentiria la meva essència irremediablement diluïda en 2. Seria com perdre la meitat de la meva personalitat. Afortunadament no és el cas, tot i que estic segur que en algun racó del planeta existeix algú fotudament clavat a mi (tal·lós i amb la mateixa cara de babau), però a aquest algú és molt probable que mai me’l trobi pel carrer. En fi, la qüestió és que no tinc massa simpatia pels bessons; veure’n de junts em provoca certa angustia pel punt sinistre de contemplar dos paios aparentment indistingibles. Això sí, al podi de les meves fantasies eròtiques sempre hi haurà lloc per a un parell de formoses siameses sensualment idèntiques, ja siguin franceses, italianes, sueques, brasileres, colombianes, etc. Mmmmhh… Una relació d’amor-odi comparable a l’aversió que em pot provocar un pèl-roig en clara contraposició a l’atracció que em pot generar una pèl-roja. Però tornant al tema dels bessons, el problema, o més ben dit la mala noticia, és que la paternitat comporta engendrar criatures que no són altra cosa que una copia (millorada) de tu mateix, malaurada circumstància a la que tard o d’hora m’hi hauré d’enfrontar, que tot arriba. L’única esperança és que surtin a sa mare.