Tag Archives: design management

65_James Moriarty

publicat el divendres 4 abril 2014

Si és veritat que «el valor d’un home es valora pel seu nombre d’enemics» (segons cita que s’atribueix al filòsof Arthur Schopenhauer), això vol dir que no jo sóc ningú; perquè, que sàpiga, ara mateix no en tinc cap, d’enemic. Ni un! Però com pot ser que, amb gairebé 7.500 milions d’habitants al puto planeta, ni un de sol m’odiï amb totes les seves forces? És horrible! És increïble!… Està clar que, si no tens enemics, és que no li importes a ningú o bé ets del tot inofensiu; per tant, ningú et considera un rival. I això és molt frustrant! Gairebé indignant, insuportable!!! De fet, ni tan sols tinc algun conflicte irreconciliable amb cap membre de la meva família! I mira que som colla (uns 30 només en el cercle més proper). És més, a data d’avui, fins i tot em parlo amb totes les meves ‘ex’ (que tot sigui dit, no són gaires). Pitjor encara: resulta que qui em va clavar “la paliza de mi vida” continua sent un dels meus millors amics. Tampoc en l’àmbit laboral —com a professional del design management— tinc rival; pel què sembla, sóc l’únic consultor de disseny freelance que opera al Gran Penedès. I això em representa un greuge enorme! Doncs com puc transcendir sense un rival digne? Perquè només per comparació, a un li reconeixen el valor i el talent. És com les ties bones, que surten de festa amb l’amiga menys agraciada del grup per tal de captar encara més l’atenció dels nois. Per tant, s’ha de realçar i cal elogiar el paper dels enemics. Benvinguts siguin! Que són ells els que t’obliguen a rendir al màxim i a superar-te. Així que quants més enemics millor. De fet, el mateix els passa als superherois; sense cap contrincant a qui enfrontar-se, no tindrien necessitat d’actuar com a tals. Perquè els bons només sorgeixen quan han lluitar contra el mal, i d’aquí el paper fonamental de les grans ments criminals. Deu ser per aquest motiu que els trobo molt més interessants als supermalvats: solen ésser personatges turmentats, obsessionats i alimentats per alguna rancúnia del passat o bé per l’enorme frustració de no sentir-se prou valorats. Doncs a la llum de tot l’argumentari exposat, potser m’hauria de replantejar a la inversa la qüestió dels enemics i dedicar els meus esforços a convertir-me en un geni del mal, que llavors ja em sorgirà el Sherlock Holmes de torn.

52_design management

publicat el divendres 27 setembre 2013

A tu no t’agradaria poder assistir al teu propi funeral? A mi sí; i no tant per comprovar qui hi assisteix i qui no (que també), sinó per escoltar què en diuen de mi —en el cas que fos una cerimònia d’aquelles on tothom hi vol dir la seva— els amics, els familiars i els companys de feina. Evidentment, tinc ben assumit que, al tractar-se d’un enterrament, les opinions vers la meva persona serien molt més benèvoles i suaus que l’habitual, ja que un cop mort sembla que ningú recordi els teus (nombrosos) defectes ni vulgui parlar malament de tu (almenys en públic), i per tant, se suposa que cap dels presents es posaria a ‘rajar’ sense escrúpols. De totes maneres, tinc la sospita que més d’un aprofitaria l’avinentesa per passar comptes després de tants anys aguantant els meus comentaris insolents i patint les meves crítiques descarnades… però constructives!
Sovint, passa que un té una opinió sobre si mateix que no acostuma a coincidir gaire amb la visió que els altres tenen de tu, perquè és evident que per molt que t’hi esforcis, mai aconseguiràs ser imparcial amb tu mateix. Cal, doncs, desconfiar dels suposats guies espirituals que prediquen la meditació transcendental per arribar al complet autoconeixement; en la meva humil opinió, l’únic que s’aconsegueix és fugir d’un mateix, que mitjançant la introspecció amb prou feines arribaràs a la superfície del problema. Perquè tu ets qui ets en relació a un context, i les teves reaccions envers aquest entorn són les que en veritat et defineixen. A més, el propi cervell és especialista a ‘enganyar-nos’, adaptant i condicionant el món que ens envolta segons la nostra experiència. En aquest sentit, sempre et caldrà una visió externa que t’ajudi a (re)descobrir-te, algú que des de fora et reflecteixi el teu autèntic jo (i per a major imparcialitat, molt millor si no et coneix de res).
Si apliquem aquest plantejament al món empresarial, sobretot a les petites i mitjanes empreses (les PIMES), que les grans corporacions ja disposen de prous recursos per ‘estar al dia’, estic segur que hi ha un munt d’empresaris que desitjarien rebre aquesta visió (global) externa per entendre millor el seu negoci.
I aquí és on entra en joc la disciplina del design management, la qual resulta imprescindible per diagnosticar la veritable situació actual de l’empresa respecte el seu mercat i així poder anticipar escenaris de futur (que en temps de crisis encara més, es tendeix a la immobilitat per no saber exactament què fer o cap a on anar). Doncs precisament aquesta és la meva tasca professional com a consultor de disseny o design manager: redefinir empreses per millorar-ne els seus resultats. Perquè ara mateix, més que dedicar recursos (temps, diners i energies) a crear noves empreses, crec que és millor —i més sostenible— redreçar els ja existents per evitar que desapareguin.

http://jaumemitjans.com/

45_porca misèria

no publicat (inèdit) [article escrit a mitjans 2011]

Amb l’objectiu d’unificar la meva formació universitària en disseny industrial amb la meva (dilatada) experiència com a gerent (i propietari) de la ja extinta Sioux Industrial sl, i per tal de millorar el meu futur laboral, a finals del 2010 se m’acut la feliç idea d’apuntar-me a la 1era edició del postgrau en Design Management (o gestió del disseny) que organitza la UPC School de Barcelona. Un cop formalitzada la matrícula pertinent, és a dir, pagats els 4.150 euros que costa la broma, ja només em resta atendre totes les classes per obtenir el títol, que donat aquest postgrau està enfocat a persones que treballen, s’imparteixen els divendres de 17 a 22h i els dissabtes de 9 a 14h. Doncs ja em veus, als 10 anys d’haver acabat la carrera, agafant altre cop el tren per anar i tornar de Barcelona, un tram de tot just 50 km que, a aquestes alçades del segle XXI, encara comporta 1 hora de viatge. És molt lamentable! Però el pitjor de tot són els múltiples despropòsits que he d’aguantar en cada trajecte i que sofreixo en 4 franges horàries ben diferents. Afortunadament, ja només resta un mes de classe, però cada dia se’m fa més difícil de suportar, això de viatjar en tren. I és que ja n’estic fart de la quantitat de gent que fot pudor i que per norma tenen la mania de seure a prop meu. Sembla mentida que no en siguin conscients de la pròpia pestilència, la qual s’incrementa a mesura que s’acosta l’estiu. Però no només la pudor a suor corrompuda se’m fa intolerable: també la de ‘fritanga’ i altres olors igualment ‘exòtiques’ em resulten especialment desagradables. I ja sigui els divendres a la nit o els dissabtes pel matí, tampoc és gaire difícil coincidir amb borratxos que en el millor dels casos s’adormen i no t’atabalen amb dissertacions filosòfiques sobre els valors de l’amistat. Però considero molt pitjors els sorollosos “pandilleros-latinos-de-tres-al-cuarto” que es creuen els putos amos del planeta, els reis del mambo, generalment acompanyats d’unes ‘petardes’ insofribles que massa sovint vesteixen com professionals de l’amor tarificat. Per no mencionar el creixent nombre de babaus que es pensen que el seu mòbil és un discoteca o les ties idiotes que no saben estar-se callades i que es passen el trajecte fent trucades a tot ‘quisiqui’ per parlar a crits de les més absolutes nimietats. Però sobretot n’estic fart dels imbècils que s’amaguen entre vagons per fumar tabac i/o maria, i que acaben deixant tot el puto vago contaminat. Per últim, esmentar la moda de posar els peus sobre el seient del davant, practicada per des de un parell de ‘pijes’ de poble que han anat tot el matí de shopping pel centre de Barcelona només per sentir-se realitzades, fins a saltimbanquis ‘pijosos’ amb gossos encara més ‘piojosos’, que els de seguretat amb prou feines es deixen veure. Doncs amb tot aquest panorama, a sobre, pretenen que pagui el bitllet? Va home vaaaa!!!