Tag Archives: dipòsit

26_biturbo d’emocions

publicat el divendres 25 febrer 2011

Claus en mà, m’acosto al ‘pura sang’ amb un somriure a la cara que em delata. Fot anys que esperava aquest moment: fer unes quantes voltes amb un cotxe esportiu d’alta gamma, un autèntic “pata negra”. I tot gràcies a l’enorme generositat d’un samarità amant de la bona gastronomia. Encara no m’ho crec, és com un somni fet realitat! Atemorit, n’acaricio la xapa amb delicadesa, n’obro la porta i pujo a l’interior. Tant per fora com per dins és una preciositat. Però malgrat la ‘sobredosi d’esteroides’ que han subministrat a la carrosseria en comparació amb el model estàndard, no és un vehicle cridaner, sinó més aviat discret. I el color gris metal·litzat en reforça la elegància estètica. Amb evident nerviosisme, però sense perdre temps, miro d’habituar-me a l’habitacle abans d’engegar el motor. El dipòsit està ple —fantàstic!—, el canvi és manual de 6 velocitats i la posició de conducció resulta ideal, però cal retocar seient i volant a la meva alçada; també m’acabo d’ajustar els miralls i, ara sí, desperto la bestia mecànica que habita a l’interior. Només sentir-la bramar ja se’m posen els pèls de punta… Quin soroll més gloriós que emet el sis cilindres, tot i que m’esperava quelcom més espectacular. Però millor, que sinó atabala massa, i jo només vull aprofitar aquest moment al màxim. Així que engrano la primera, m’aferro amb força al volant i accelero amb suavitat, que 500 cavalls sota el peu dret imposen molt respecte. Uaaau!! Aquesta joia es increïble! Puja de marxes que és un ‘contentu’! I gràcies a la tracció integral, és molt més fàcil de conduir del què aparenta. Com s’aferra a l’asfalt, el malparit! Però de seguida arribem a la primer corba difícil, una a dretes molt tancada, que miro de franquejar tan ràpid com puc. Merda! M’he entusiasmat massa. “¡Vaya trompo!”. Sort que l’amplada de la via és prou generosa i no passava ningú… Recupero la bona direcció i torno a accelerar, ara de forma no tan impetuosa, encadenant diferents trams amb concentració, alegria i cada cop amb més confiança. M’adono que a partir dels 120 km/h s’aixeca part del voluminós aleró posterior per millorar l’estabilitat al conjunt. Però ara provaré que tal va de frenada… La re-hòstia!!! És impressionant com queda clavat en pocs metres! Aprofitant la paradeta, crec que ha arribat el moment d’activar el mode Sport. Per començar, provarem la sortida en parat; premo gas a fons fins que el motor arriba a les 5.000 voltes i llavors allibero el pedal del fre, sortint disparat com un míssil cap a l’horitzó. Brutal!!! per poc no trempo! Les prestacions són tan salvatges que m’he quedat clavat al seient. Gairebé diria que corre massa, tant, que em falta carretera: millor sortir de la ciutat. Així doncs, encaro la Diagonal per agafar l’autovia, que calculo encara tinc més d’una hora per cremar kilòmetres i tornar abans que el ‘mecenes’ que m’ha confós amb l’aparca-cotxes del restaurant —on ara està sopant amb la seva espectacular parella— s’adoni del seu ‘préstec’ desinteressat.

Anuncis

18_el noi que somiava amb…

publicat el divendres 23 juliol 2010

Quan m’avorreixo molt, per distreure’m una mica i alhora com a repte personal, a vegades senzillament pujo al cotxe i condueixo sense rumb per carreteres comarcals, fins que s’acaba la poca gasolina que acostumo a dur al dipòsit. Llavors, com que el mòbil i els papers de l’assegurança m’obligo a deixar-los a casa, m’he d’espavilar a buscar ajuda establint nous contactes socials, alguns de força interessants. Doncs diumenge passat era un d’aquests dies. Bé, en realitat la meva intenció era anar a passar el matí a la platja, però al veure’m incapaç de trobar-hi aparcament sense haver de pagar, vaig decidir continuar tombant per aquelles revirades carreteres de costa. En una d’aquestes es va parar el meu Audi, afortunadament a pocs metres del que semblava una antiga masia de pagès restaurada —amb molt bon gust— com a 2a residencia de luxe. Com que la via era molt estreta no em va quedar més opció que empènyer el cotxe fins a la gran esplanada de l’entrada abans de poder trucar al timbre. Al cap d’una bona estona en surt una jove mulata amb poca roba i aspecte d’acabar-se de llevar, fet que em sorprèn gratament. Veient la seva cara de ‘guiri’ jo ja em presento en anglès i miro d’explicar-li el motiu de la meva inesperada visita, però ella simplement m’invita a passar cap a dins. Continuo parlant mentre la segueixo embadalit a través de la mansió, travessant diferents sales i menjadors fins arribar a la cuina, on em serveix un vermut blanc que accepto encantat. Acte seguit em guia fins a la gran porxada de la façana posterior i descobreixo que no està sola: 4 noies més de pell blanqueta prenen el sol en gandules a tocar de l’aigua d’una piscina. Resulta que totes son universitàries holandeses que han vingut a passar un mes de vacances i em comenten que estan molt avorrides. I jo penso: què m’heu d’explicar a mi… De seguida m’hi faig amic, sembla que els he caigut en gràcia, i al 3er Martini ja m’he posat el banyador i jugo a pilota dins la piscina. amb les 4 rosses en topless, mentre la mulata prepara el dinar. Quan ens crida a taula procuro ser l’últim a sortir de l’aigua, que un no és de pedra. Mengem i bevem amb alegria fins a mitja tarda, quan 3 d’elles es retiren a dormir una becaina. Als 20 minuts l’amfitriona i l’altra rossa em proposen d’anar a fer una ‘migdiada’ junts. La hòstia! Avui és el meu dia de sort! Un cop a l’habitació, i a punt d’entrar en matèria, m’informen a traïció que aquest és el 3er estiu que lloguen la casa per guanyar diners fent d’acompanyants de luxe i així pagar-se la universitat. També que la tarifa bàsica son 500 euros, però que m’ofereixen quedar-m’hi a un 2×1. Tant a prop i alhora tant lluny: a l’únic bitllet que tinc a la cartera només li faltaria un maleït zero. Abans d’acomiadar-me almenys em van deixar trucar al RACC, que mitja hora més tard em feia arribar un bidó de benzina. Si arribo a tenir una caixa de llumins…