Tag Archives: discoteca

55_la perversa mentalitat femenina

no publicat (inèdit!)

Cada cop em resulta més dur anar de parranda amb els col·legues. I no ho dic només per l’endemà, per la (inevitable) ressaca que comporta una nit de gresca, que per poc que et passis desprès ho acabes pagant molt car (que jo ja tinc una edat). Em refereixo a l’enorme pressió que encara em suposa lligar. Bé, intentar lligar; que malgrat ja fot anys que surto de nit, encara no el domino gens l’art de la seducció. I mira que m’hi esforço i hi poso voluntat, tu! Però he arribat a la conclusió que el meu problema es redueix a no saber interpretar les diferents variables que influeixen en la vida nocturna. De fet, tinc la impressió que la nit és com una partitura que jo no sé pas interpretar; mai en trobo el to, ni n’endevino la cadència ni tampoc n’encerto el ritme. I em costa molt intuir quan cal accelerar, quan toca fer una pausa o quan s’ha de passar pàgina.
Fent una mica d’autocrítica, és cert que sovint es comet l’error de menysprear les primeres noies que et fan cas, encara que sigui al primer bar de la ruta o encara que no t’acabin de fer el pes, per l’estúpida obsessió de voler lligar a la discoteca desprès d’haver triat i remenat una bona estona… quan resulta que les bones ja estan totes ‘adjudicades’ o dormint. Altres vegades passa que un no es creu que pugui haver lligat tan aviat i llavors s’atabala. O senzillament et venen tan d’imprevist que, quan n’ets conscient, ja han marxat fa estona.
Certament, per sortir airós d’una nit de ‘caça’ calen una sèrie d’habilitats que tot indica que jo no tinc. Perquè per reeixir en aquesta jungla d’asfalt has de dominar el contacte visual, les aproximacions, el primer contacte físic i, sobretot, les tirades de trastos (la meva gran assignatura pendent). A vegades intento tàctiques enginyoses —i aparentment infalibles— que he escoltat per la radio, com acostar-se a una noia i, només d’entrada, dir-li suau a cau d’orella un «tu, jo, unes manilles i un pot de nata; t’ho imagines?» que de moment no m’ha funcionat mai. Però no em rendeixo. En qualsevol cas, i malgrat tothom diu que en realitat són elles les que et trien, l’home sempre ha d’encetar la conversa, alhora afalagant-les i procurant caure simpàtic. Però compte, que si ets massa xerraire les pots acabar avorrint, especialment a aquelles que només volen una mica d’acció (que són moltes més de les que un suposa!). Tampoc et pots quedar massa callat, com fent-te l’interessant, que llavors ningú es fixarà en tu. I alerta també a l’hora de tocar, que si l’agafes per la cintura segur que ho fas amb l’única del local a qui li molesta. Però quan no ho fas, ràpidament perden l’interès en tu. A sobre, sempre sóc massa atrevit amb la noia excessivament tímida, però un tallat amb la que és d’allò més decidida. En fi, un seguit de despropòsits que, paradoxalment, han passat a millor vida d’ençà que tinc parella estable, com si de sobte hagués guanyat en atractiu.

45_porca misèria

no publicat (inèdit) [article escrit a mitjans 2011]

Amb l’objectiu d’unificar la meva formació universitària en disseny industrial amb la meva (dilatada) experiència com a gerent (i propietari) de la ja extinta Sioux Industrial sl, i per tal de millorar el meu futur laboral, a finals del 2010 se m’acut la feliç idea d’apuntar-me a la 1era edició del postgrau en Design Management (o gestió del disseny) que organitza la UPC School de Barcelona. Un cop formalitzada la matrícula pertinent, és a dir, pagats els 4.150 euros que costa la broma, ja només em resta atendre totes les classes per obtenir el títol, que donat aquest postgrau està enfocat a persones que treballen, s’imparteixen els divendres de 17 a 22h i els dissabtes de 9 a 14h. Doncs ja em veus, als 10 anys d’haver acabat la carrera, agafant altre cop el tren per anar i tornar de Barcelona, un tram de tot just 50 km que, a aquestes alçades del segle XXI, encara comporta 1 hora de viatge. És molt lamentable! Però el pitjor de tot són els múltiples despropòsits que he d’aguantar en cada trajecte i que sofreixo en 4 franges horàries ben diferents. Afortunadament, ja només resta un mes de classe, però cada dia se’m fa més difícil de suportar, això de viatjar en tren. I és que ja n’estic fart de la quantitat de gent que fot pudor i que per norma tenen la mania de seure a prop meu. Sembla mentida que no en siguin conscients de la pròpia pestilència, la qual s’incrementa a mesura que s’acosta l’estiu. Però no només la pudor a suor corrompuda se’m fa intolerable: també la de ‘fritanga’ i altres olors igualment ‘exòtiques’ em resulten especialment desagradables. I ja sigui els divendres a la nit o els dissabtes pel matí, tampoc és gaire difícil coincidir amb borratxos que en el millor dels casos s’adormen i no t’atabalen amb dissertacions filosòfiques sobre els valors de l’amistat. Però considero molt pitjors els sorollosos “pandilleros-latinos-de-tres-al-cuarto” que es creuen els putos amos del planeta, els reis del mambo, generalment acompanyats d’unes ‘petardes’ insofribles que massa sovint vesteixen com professionals de l’amor tarificat. Per no mencionar el creixent nombre de babaus que es pensen que el seu mòbil és un discoteca o les ties idiotes que no saben estar-se callades i que es passen el trajecte fent trucades a tot ‘quisiqui’ per parlar a crits de les més absolutes nimietats. Però sobretot n’estic fart dels imbècils que s’amaguen entre vagons per fumar tabac i/o maria, i que acaben deixant tot el puto vago contaminat. Per últim, esmentar la moda de posar els peus sobre el seient del davant, practicada per des de un parell de ‘pijes’ de poble que han anat tot el matí de shopping pel centre de Barcelona només per sentir-se realitzades, fins a saltimbanquis ‘pijosos’ amb gossos encara més ‘piojosos’, que els de seguretat amb prou feines es deixen veure. Doncs amb tot aquest panorama, a sobre, pretenen que pagui el bitllet? Va home vaaaa!!!

11_un mal despertar

publicat el divendres 22 gener 2010

Uffff… Estic fatal… Però molt! Amb una ressaca impressionant, de les pitjors que recordo. És horrorós… Quin mal de cap més bestia, això és una agonia, aaaaarggh!!! Em trobo tant malament que ara mateix utilitzaria una guillotina, sense dubtar-ho. Em sento com si m’haguessin apallissat: tot el cos em fa mal. I tinc la boca seca, eixuta, àrida. Necessito beure aigua, urgentment. Uuuuhh… Amb prou feines em puc incorporar. No tornaré a tastar l’alcohol la resta de la meva vida, m’ho juro solemnement. Miro la tauleta de nit: cartera, rellotge, mòbil, petaca (buida, evidentment)… Però falten les claus del pis. L’última neurona que em queda raona que si estic a la meva habitació és que no han d’estar gaire lluny. Ja sortiran, doncs. Bé, sembla que estic de sort, els danys col·laterals són mínims, aparentment. El radio despertador marca quarts de cinc de la tarda. Bravo! Però de quin dia? Suposo que és diumenge, potser dissabte, no ho tinc clar. Tampoc de com he arribat a casa ni perquè estic en pilotes al llit si no hi ha cap noia al meu costat. Ben pensat, millor així, que la situació encara podria empitjorar. M’aixeco amb dificultats i començo a caminar, lentament. No recordo gran cosa d’ahir, una d’aquelles nits que quedes amb vells col·legues per fer un sopar de retrobament. Són les pitjors. I ara és com si un psicòpata fes zapping amb la meva ment. Sort que vaig deixar el cotxe a casa, això ho tinc clar. La resta, tot son ombres. L’última imatge nítida que m’apareix de la nit és una de jo al lavabo de la discoteca intentant encertar la tassa del vàter mentre bec a morro de la petaca fins que s’acaba: del tot memorable. Intueixo que vaig ser dels últims a sortir del local, quan tots els amics ja havien desfilat. Ahhhh… Necessito rentar-me les dents per treure’m aquest mal alè i donar-me una bona dutxa que em reactivi. De camí al bany faig una parada a la cuina per agafar una botella d‘aigua que m’acompanyarà la resta del dia. Al tornar a l’habitació m’impacta profundament el tuf a tabac, alcohol destil·lat i suor agre que abans només intuïa. Obro la finestra de bat a bat, em poso roba neta i començo a buscar les claus. Les acabo trobant al pany de la porta d’entrada, i aquesta, mig oberta. No és la primera vegada, quina vergonya. M’estic tota la tarda al sofà mirant la televisió, com un zombie, fins que m’agafa gana. Però putada, la nevera és buida. Amb un esforç majúscul baixo al carrer i m’acosto al local de pizzes per emportar. Mentre faig cua m’adono que tothom parla del mateix tema amb posat greu. Pel que sembla, aquesta matinada un brètol —o més d’un, a jutjar per la magnitud de les destrosses— s’ha despatxat a gust amb alguns carrers del barri: retrovisors arrencats, senyals tombades, vidres trencats, semàfors rebentats i un llarg etcètera. Uns carrers situats precisament a la ruta que jo hauria fet per tornar a casa des de la discoteca… Necessito pillar novia ja!