Tag Archives: disparar

39_passar comptes

no publicat (inèdit!)

M’encanten aquests últims dies d‘hivern en que, després de tota una nit plovent intensament, un s’alça amb els carrers entollats i un cel amenaçador de més pluja encara, escenari que em permet sortir de casa ‘armat’ amb el meu nou paraigües. De mida compacte, és totalment negre, amb una funda a joc també de color negre, i desplegable mitjançant un botonet rodó ubicat al principi del seu mànec corbat. Com és tan nou, em sap greu utilitzar-lo, així que evito d’obrir-lo fins que no és absolutament imprescindible, encara que m’hagi de mullar una mica (una mica bastant!). De fet, ara que hi penso… encara no l’he estrenat! És més, ni tant sols l’he desenfundat, que per decidir-me a comprar-lo en vaig tenir prou de provar el model de mostra que tenien a la tenda on el vaig adquirir. Però millor així, que a mi m’agrada dur-lo perfectament plegat dins la seva funda: d’aquesta manera tinc la sensació que, per mides i aparença, a la mà dreta hi porto una pistola —amb silenciador incorporat— en comptes del mencionat paraigües negre. I sí, aquesta arma podria ser una semi-automàtica qualsevol, però jo, particularment, m’imagino que duc una Beretta 92FS de 9 mm, amb la qual m’agrada voltar pels carrers de la vila a l’espera de topar-me algú que mereixi el cost de la ‘bala’ que li reservo.
També valoro que aquests dies amb risc de més xàfecs siguin freds, així puc eixir de casa amb la meva jaqueta llarga, en pla assassí a sou que ha de realitzar un nou ‘encàrrec’, duent l’arm… vull dir el paraigües, com si fos una extensió natural de la meva mà, fortament agafat i amb el braç ben arrapat al cos, sense que es balancegi el més mínim. Però això sí, amb el dit índex estirat al llarg del ‘canó’ per evitar-ne un (impossible) tret accidental, tal com fan els bons professionals, que només palpen el gallet quan intueixen perill imminent.
Doncs aprofitant aquestes jornades de temps incert, a vegades em deixo caure pel despatx del meu gestor sense motiu aparent o causa justificada, sols com a visita de cortesia. Un cop dins, superats el parell de graons del portal, em planto davant del llarg taulell de recepció des d’on pots observar els 5 integrants de l’oficina, 3 d’ells repartits en llurs escriptoris darrera el mostrador i els altres 2 en idèntics despatxos individuals que sempre tenen les portes obertes. Llavors, un efímer somriure maliciós se’m dibuixa al rostre durant els breus instants que m’imagino emprant amb agilitat la meva ‘pistola’ per disparar-los un precís i dolorós tret a les respectives espatlles, començant pels 3 blancs fàcils que tinc just al davant, i continuant desprès amb els 2 inquilins dels cubicles laterals, sent el darrer d’ells el director i fundador de la gestoria; una esbojarrada fantasia alimentada pel ferm convenciment que, tractant-se de tal gremi, qualsevol jutge m’absoldria d’aquest (suposat) crim al considerar-lo un cas clar de defensa pròpia.

Anuncis

22_ànima de franctirador

publicat el divendres 22 octubre 2010

Diuen que en èpoques de crisi toca reciclar-se, reinventar-se, però el que no m’hauria imaginat mai és que acabaria formant part d’una tropa de mercenaris, i a sobre, totalment subvencionats per l’estat. Això sí, desprès de superar amb èxit una llarga i rigorosa selecció entre centenars de candidats a la plaça, fins a quedar-ne només 15. Un grup reduït, però bastant heterogeni i multicultural, d’homes d’acció i dones guerreres (sí, també n’hi han) que compartim una mateixa —diguem-ne— ‘afició’, comandats per un ex-militar xilè de mirada severa, cap rapat i ampli historial bèl·lic a les espatlles. Iniciada fa 1 mes, la nostra formació consta d’una bona instrucció teòrica tres cops per setmana, amb constants demostracions i exercicis pràctics, més 3 o 4 ‘sortides lúdiques’ mensuals. L’objectiu final és convertir-nos en uns bons professionals; ràpids, eficaços i solvents, capacitats per acomplir qualsevol missió que ens proposin. Per aquest motiu, se’ns ensenya tant la utilització de l’arma curta en el cos a cos, com la del teleobjectiu (la meva especialitat) en dispars de precisió a llarga distancia, escollint l’arma més adequada per cada situació i calibrant-la correctament tenint en compte les circumstancies ambientals, especialment la llum, els reflexos i les ombres, controlant la respiració en tot moment per poder mantenir el pols i a saber esperar l’instant decisiu per disparar. Sobre el terreny, també dediquem especial atenció a no deixar cap rastre de les nostres accions, a esborrar qualsevol traça que ens pugui delatar, a ser metòdics i ordenats, però alhora sent creatius i sense perdre la nostre vessant més artística. I tot això, malgrat que no utilitzem l’última tecnologia ni els equips més avançats del mercat. Però tot arribarà. A mi, particularment, m’agraden les ‘sortides d’esbarjo’ que fem. Sempre s’inicien amb un reagrupament en un lloc prèviament assenyalat i a l’hora indicada, on l’instructor ens encomana les diferents tasques a realitzar en un temps limitat. Al principi eren objectius assequibles, però mica en mica les missions es van complicant i la dificultat augmenta. Normalment actuem en petits grups o de forma individual, pentinant la zona escollida, sempre sota l’atenta mirada del nostre caporal. Després de cada treball de camp repassem amb detall tots els objectius assolits, valorant la tasca dels companys i aportant noves idees o solucions. De moment encara no hem sortit del país, però ben aviat espero realitzar missions internacionals: sento que he nascut per fer aquesta apassionant feina que em fa sentir realitzat. Malauradament, en el transcurs d’aquest últim mes hem tingut 2 baixes que han minat lleugerament la moral de la tropa. Però bé, és una situació que tots teníem assumida i ens hi resignem. En fi, a finals d’any acabo la formació, i per llavors ja m’hauré convertit en un bon professional de la fotografia i el Photoshop.

07_mals pensaments

publicat el divendres 23 octubre 2009

Ja fa prop de 15 minuts que m’espero per ingressar un simple taló i aquesta cua que no avança. A més, no he trobat lloc on aparcar i m’he vist obligat a deixar el cotxe a la zona de càrrega i descàrrega, que en cas de multa em sembla que és menor que en un pas zebra. Dels dos figures que atenen al públic (en falta un tercer, que deu estar esmorzant tranquil·lament al bar de la cantonada), el de la dreta és un jove inexpert i poc espavilat, mentre que l’altre, el clàssic veterà desmotivat, sembla tenir tot el temps del món. De l’observació dels 9 obstacles que em precedeixen, dedueixo que almenys 4 son els típics que encara no han descobert les múltiples funcions dels caixers automàtics. I jo, que no em puc treure del cap el meu amic l’agent motoritzat 1077 de la policia local, que en qualsevol moment em deixarà una nova demostració de la seva eficàcia al parabrises del cotxe. Miro el rellotge digital de la paret: només resten 7 minuts per les 10 del matí, hora a partir de la qual, misteris de la banca, el meu taló, tot i ser de la mateixa entitat on el diposito, comptablement no quedarà ingressat fins demà, una norma que també s’aplica als diners en efectiu. Increïble! Torno a mirar l’hora i torno a mirar la filera: està clar que no arribaré a temps. Em rendeixo.
Per distreure’m, deixo volar la imaginació plantejant possibles resolucions a la situació, i totes comencen amb un pistola a la mà. I és que no ho puc evitar, m’agraden les armes, especialment les de foc (però ara mateix amb una catana també seria molt feliç). Fins i tot em molen els seus noms: Magnum, Beretta, Smith & Wesson, Remington, Kalashnikov,… I el seu disseny, i la seva sonoritat, i el seu tacte…
De sobte, i sense més explicació, desenfundo una semiautomàtica de sota l’aixella esquerra amb un moviment ràpid i segur, com de qui ho ha fet tota la vida, per immediatament separar-me unes passes de la cua i, alçant l’arma ben amunt, miro de fer entendre als presents que és de vital importància que ingressi immediatament el meu xec. D’entrada s’hi resisteixen, fa massa estona que s’esperen com per cedir-me el torn alegrement, fins que els amenaço de disparar si no obeeixen. Aconsegueixo fer recular a tothom lluny del taulell, excepte per un idiota. Sempre n’hi ha un, precisament l’únic que encara no s’ha adonat de la gravetat de la situació. El molt inconscient insisteix a qüestionar la meva autoritat i no em deixa altra opció que *BANG!* clavar-li una tret a la cuixa, just per sobre del genoll. Es desploma entre crits de dolor i el terra es comença a tenyir de vermell (els idiotes sempre sagnen abundantment, molt més que la resta de mortals). El faig callar apuntant a l’altre cama i fent el gest de silenci amb el dit, alhora que ingresso el maleït taló, exactament a les 09:58 h. Una trucada al mòbil interromp la meva fantasia i em fa reflexionar: sort que no visc als Estats Units…