Tag Archives: disseny

63_un bon diagnòstic ressol mig problema

publicat el divendres 7 març 2014

Totes les persones d’aquest planeta tenim algun habilitat exclusiva que ningú més posseeix, alguna raresa que ens fa extraordinaris. Totes, sense excepcions; ara, la gran dificultat és descobrir-la (a temps). I molt més difícil encara, és treure’n un profit (econòmic). En el meu cas, he arribat a la conclusió que el meu talent inusual és una mirada escrutadora especialitzada en detectar incoherències i errors allà on vagi; una irrefrenable fixació que manifesto en tot moment —sovint, de forma inconscient— i que, a base de practicar, ja resulta gairebé infalible. Però precisament per culpa d’aquest innat afany perfeccionista que em persegueix arreu, no me’n puc estar d’analitzar-ho tot contínuament, fins a l’extrem d’obsessionar-m’hi. Així que la meva peculiar singularitat és en realitat una maledicció, ja que m’impedeix gaudir de les coses amb plenitud: sempre hi trobo alguna pega. Puc entrar a qualsevol lloc i amb uns pocs segons en tinc prou per detectar què sobra, què falta, qui fa nosa (per norma, el/la que mana) i qui és imprescindible (per norma, el/la que cobra menys). Res s’escapa al meu ull clínic, res passa per alt al meu ‘escàner’ visual; que sóc observador de mena i un maniàtic dels petits detalls reveladors, atributs que sumats a la meva memòria fotogràfica, donen també una excepcional perícia a detectar canvis, per ínfims que siguin. A més a més, una intuïció ‘educada’ i un fi olfacte em resulten d’allò més útils per confirmar certes primeres impressions. Però sens dubte, haver cursat estudis de disseny (industrial) m’ha ajudat a desenvolupar un sensibilitat especial vers tot allò que m’envolta, i sobretot, a mirar-m’ho sempre des de l’òptica del dissenyador: replantejar-s’ho tot constantment i no donar res per suposat. I bé, sempre m’ha agradat això de ‘rajar’ dels altres sense contemplacions, sovint procurant que sigui (o que sembli) una crítica constructiva, però quan no, deixant-me endur pel simple plaer de desballestar algú —o quelcom— amb cruel i sagnant eficàcia. Però tal com he dit al principi, el gran repte es treure’n un rendiment, del teu talent específic. I sí, tothom t’afirma i et reafirma que desitja millorar, però a ningú li agrada que posin en evidència les seves misèries amb brutal sinceritat, i que a sobre, li pretenguis cobrar.

58_’brand victim’

Dilluns, vora dos quarts de vuit del matí, a tot just tres setmanes del Nadal, en un apartament de luxe de 180 m2 al centre de la ciutat. L’altiva silueta de l’Enric es passeja amb aires magnànims pel seu sobri i elegant bany de disseny mentre trafica entre cremes hidratants, exfoliants i sèrums, tot un reguitzell d’envasos —a com a mínim 50 euros la unitat— que li confereixen l’aspecte d’algú uns 10 anys més jove, els quals desprès ordenarà metòdicament a l’armariet vertical a tocar del rentamans Axor dissenyat per Philippe Starck. Fidel a la seva rutina diària, s’ha alçat ben d’hora per iniciar una nova setmana que, si tot va segons el previst, ja anticipa serà tan gloriosa com l’anterior… i igualment rematada al reservat vip del seu club nocturn preferit, entre ampolles de champagne Veuve Clicquot. Mentre s’ho imagina amb lasciva, convençut que la vida li somriu a cada instant, s’aplica un generosa dosi de fixador als cabells per pentinar-los enrere i amb ratlla al mig, deixant alguns flocs desenfadats penjant pel front. Com a modern ‘home de negocis’, també llueix una manicura impecable i una dentadura perfectament blanquejada, així com una figura esvelta i tonificada malgrat ja supera els quaranta, fruit de les llargues hores de gimnàs que hi dedica cada tarda amb devoció religiosa. Un cop finalitzada la sessió de cures personals, emanant litres de perfum Versace Pour Homme i abillat només amb una enorme tovallola negra Ralph Laurent que el cobreix de cintura en avall, per no mencionar les seves caríssimes sabatilles d’anar per casa Bottega Veneta de cuir amb el seu nom brodat amb fil d’or (‘KI’ a la dreta i ‘KE’ a l’esquerra, que és així com realment es fa anomenar l’Enric, malgrat la seva família pertany a l’alta burgesia catalana des de fa 6 generacions), s’atansa a l’enorme cambra que acull el seu vestidor, a triar la indumentària per a una nova jornada al seu despatx amb fabuloses vistes al mar. Obre l’armari principal amb un gest enèrgic, de persona segura de si mateixa, i un cop mirat i remirat l’extens contingut, amb estudiada indiferència en selecciona un conjunt d’americana i pantalons Dolce & Gabbana gris fosc, que combinarà amb una camisa Valentino slim fit de blanc immaculat i d’enormes punys i coll contrastats en color rosa xiclet, també exquisidament planxada per l’assistenta filipina que té cura del seu apartament cada dimarts i divendres al matí. Per rematar el conjunt, escull una corbata estampada de Hermès, en estudiada combinació amb la bufanda Fendi de jacquard de llana de fil tenyit i seda de doble cara en tons platejats que agafarà a continuació. Abans, però, els imprescindibles boxers negres Emporio Armani i un parell de mitjons d’executiu, igualment negres, per calçar els seus habituals mocassins Prada, avui concretament els de vellut de color verd pàl·lid. Amb exasperant parsimònia, es va vestint alhora que somriu al seu magnífic mirall de peu cada vegada que s’hi veu reflectit, satisfet per la imatge de triomfador mascle alfa que li retorna. A continuació, regira entre els seus 18 cinturons perfectament ordenats al calaix pertinent; n’acaba agafant un de negre ben lluent de Roberto Cavalli, concretament el Just Cavalli, d’exuberant sivella platejada que quedarà sensacional amb el seu “peluco” TAG Heuer Mònaco 24 Calibre 36 d’esfera desproporcionadament gran i peculiar caixa quadrada, una edició limitada d’aquest model en el qual —ell diu— hi va invertir 1 sou sencer (en realitat, part dels quantiosos beneficis obtinguts arran d’una tèrbola operació financera). Llavors, impecablement vestit i empolainat, retorna al seu ampli i ben il·luminat dormitori d’austera decoració —a excepció dels 3 grans retrats en blanc i negre de sí mateix en actitud de sobrat—, i s’acosta al tocador per agafar-ne el seu smartphone, la seva bitlletera Louis Vuitton i un ínfim sobre blanc amb un parell de grams de cocaïna de la millor qualitat (comprada al seu camell de confiança). I llavors sí, enfila cap a la cuina amb pas decidit, amb aquell caminar confiat i ampul·lós de persona habituada a prendre grans decisions sense parar-se a pensar ni un instant en possibles danys col·laterals. Un cop allí, de les 5 ampolles d’aigua VOSS perfectament alineades sobre el marbre de Silestone, en tria una per prendre la seva dosi diària de 5 pastilles ‘eliminagreixos’ (tal com li recomana el seu entrenador personal, a 36 euros l’hora). Encara a peu dret, donant-li temps a la seva Nespresso a que s’escalfi per fer el primer ristretto del matí, també engoleix una barreta energètica tot donant una ullada al correu mitjançant el seu nou i flamant iPhone de carcassa daurada, anticipat auto-regal de Nadal. Per últim, passarà pel rebedor, on s’acabarà d’arreglar davant un altre mirall de generoses dimensions, però no sense abans confirmar d’una llambregada que la seva minimalista i funcional cuina, enterament de mobiliari i electrodomèstics Bulthaup, presenta el mateix aspecte de sempre: asèptica i amb res fora de lloc. Finalment, just abans de sortir per la porta, agafa l’abric negre Thomas Burberry del penja-robes i, de sobre el naïf moble de cortesia —disseny de Jaime Hayon— ubicat a l’entrada, les claus de l’apartament i les del seu estimat Maserati Ghibli.
20 minuts més tard, exactament a les 08:50h, arriba a l’alçada del quiosc de premsa ubicat a molts pocs metres d’una bocana del metro i just a la cantonada del seu edifici corporatiu. Fent una matussera maniobra que s’emporta les sonores i merescudes pitades dels altres cotxes, estaciona malament en un concorregut pas de vianants per baixar un moment a comprar el Financial Times d’ahir diumenge, el que li guarda el quiosquer (l’Antonio, de qui 6 anys més tard encara en desconeix el seu nom). Doncs resulta que el compra més per aparentar davant dels altres a l’entrar a l’oficina que per altra cosa, que ell amb prou feines sap llegir en anglès. I de fet, també es podria estalviar el teatret d’aparcar cada dilluns allí al mig del pas dels soferts usuaris del transport públic subterrani (la gran majoria, empleats seus), ja que disposa d’una exclusiva plaça de pàrquing al nivell -3 del seu bloc; i sinó, hi podria enviar l’atenta i servicial Sofia, la seva secretaria personal. Però esclar, llavors no podria lluir de Maserati davant dels seus subordinats de menor rang.
Pagat l’import de l’exemplar i amb aquest ben aferrat contra si mateix per mirar de protegir-se del vent gèlid propi d’aquestes hores del matí (amb evident error de càlcul, ha considerat que no calia agafar la jaqueta), gira cua per desfer les quatre passes fins al cotxe, quan, de sobte, s’atura uns segons per mirar al cel a l’adonar-se que comença a nevar tímidament, un breu instant que un jove espigat que tenia al costat —i en qui no s’havia pas fixat—, aprofita per encarar-lo amb un sincer “Hostia! És un Mònaco d’edició limitada!”, alhora que li assenyala el braç esquerra, on duu el mencionat rellotge, i també el diari, a l’alçada del pit; un afalac que d’entrada el posa en alerta, sobretot per l’aspecte un xic desarreglat del jove: desgastades botes grogues Panamà Jack, uns texans Levi’s massa estripats, una vella dessuadora Rams 23 i una jaqueta The North Face que ha viscut millors dies. Però a l’Enric res li agrada més que poder fardar, així que —tot ufanós— no sap reaccionar d’altra manera que estirant el braç i donant un cop de canell per deixar el fabulós TAG Heure ben visible als ulls d’ambdós. Ni tant sols quan alça la vista per mirar el rostre del desconegut admirador, fent aquell mig somriure seu de suficiència, s’adona que darrera la frondosa barba de qui li parla hi ha una antic i prometedor empleat seu a qui va despatxar per excessius escrúpols a l’hora de complir les seves ordres, tot un seguit de decisions injustes que van comportar que molta gent s’arruinès i ho perdés tot. Però ara ja tant se val, perquè amb un ràpid i precís moviment, el jove esprimatxat clava —amb força inaudita— un ganivet de cuina a l’estomac de l’Enric, qui amb un esglai considerable percep com la fulla de 20 cm s’obre camí amb facilitat entre les seves entranyes fins arribar també a perfora-li el cor, provocant-li un dolor que es torna encara més insuportable quan l’assaltant enretira el ganivet amb la mateixa ràbia que ha emprat per apunyalar-lo, moment en que la sang li comença a brollar generosament. Amb una mirada mescla d’incredulitat i d’incomprensió (no entén com els seus treballats abdominals no han oposat major resistència), i encara ignorant que la ferida és irremediablement mortal, cau de genolls mentre es prem la ferida amb les mans en un fútil intent d’aturar l’incessant hemorràgia. El seu assassí, impassible, fa mig pas enrere per gaudir millor de l’agonia de l’insofrible Kike, en clar contrast amb la resta de vianants, que ni s’immuten davant l’esgarrifosa escena i segueixen com si res. Llavors, a punt de defallir enmig d’un toll de la seva pròpia sang, i coincidint amb els últims batecs del seu cor malferit, l’Enric no pot evitar fixar-se en l’arma homicida, que ara així ajupit li queda a ben pocs centímetres davant seu, i amb horror majúscul comprova que es tracta d’un puto ganivet d’Ikea.

07_mals pensaments

publicat el divendres 23 octubre 2009

Ja fa prop de 15 minuts que m’espero per ingressar un simple taló i aquesta cua que no avança. A més, no he trobat lloc on aparcar i m’he vist obligat a deixar el cotxe a la zona de càrrega i descàrrega, que en cas de multa em sembla que és menor que en un pas zebra. Dels dos figures que atenen al públic (en falta un tercer, que deu estar esmorzant tranquil·lament al bar de la cantonada), el de la dreta és un jove inexpert i poc espavilat, mentre que l’altre, el clàssic veterà desmotivat, sembla tenir tot el temps del món. De l’observació dels 9 obstacles que em precedeixen, dedueixo que almenys 4 son els típics que encara no han descobert les múltiples funcions dels caixers automàtics. I jo, que no em puc treure del cap el meu amic l’agent motoritzat 1077 de la policia local, que en qualsevol moment em deixarà una nova demostració de la seva eficàcia al parabrises del cotxe. Miro el rellotge digital de la paret: només resten 7 minuts per les 10 del matí, hora a partir de la qual, misteris de la banca, el meu taló, tot i ser de la mateixa entitat on el diposito, comptablement no quedarà ingressat fins demà, una norma que també s’aplica als diners en efectiu. Increïble! Torno a mirar l’hora i torno a mirar la filera: està clar que no arribaré a temps. Em rendeixo.
Per distreure’m, deixo volar la imaginació plantejant possibles resolucions a la situació, i totes comencen amb un pistola a la mà. I és que no ho puc evitar, m’agraden les armes, especialment les de foc (però ara mateix amb una catana també seria molt feliç). Fins i tot em molen els seus noms: Magnum, Beretta, Smith & Wesson, Remington, Kalashnikov,… I el seu disseny, i la seva sonoritat, i el seu tacte…
De sobte, i sense més explicació, desenfundo una semiautomàtica de sota l’aixella esquerra amb un moviment ràpid i segur, com de qui ho ha fet tota la vida, per immediatament separar-me unes passes de la cua i, alçant l’arma ben amunt, miro de fer entendre als presents que és de vital importància que ingressi immediatament el meu xec. D’entrada s’hi resisteixen, fa massa estona que s’esperen com per cedir-me el torn alegrement, fins que els amenaço de disparar si no obeeixen. Aconsegueixo fer recular a tothom lluny del taulell, excepte per un idiota. Sempre n’hi ha un, precisament l’únic que encara no s’ha adonat de la gravetat de la situació. El molt inconscient insisteix a qüestionar la meva autoritat i no em deixa altra opció que *BANG!* clavar-li una tret a la cuixa, just per sobre del genoll. Es desploma entre crits de dolor i el terra es comença a tenyir de vermell (els idiotes sempre sagnen abundantment, molt més que la resta de mortals). El faig callar apuntant a l’altre cama i fent el gest de silenci amb el dit, alhora que ingresso el maleït taló, exactament a les 09:58 h. Una trucada al mòbil interromp la meva fantasia i em fa reflexionar: sort que no visc als Estats Units…