Tag Archives: dolorós

85_t’estimo, ets perfecte, ja et canviaré

NO publicat el divendres 6 febrer 2015

Tot i el meu intent de defensar-ne la seva publicació al moment d’enviar-lo a redacció, aquest article (com ja alguns d’anteriors) no va agradar gens al director del setmanari i aquí s’acaben els meus 5 anys de col·laboració (no remunerada) a El 3 de Vuit. Gràcies!!

“Bona tarda,
Adjunto el meu article d’opinió. espero que ningú es senti ofès o molest pels meus comentaris suposadament masclistes vers les dones, i per tant, que pugui aparèixer publicat aquest divendres. perquè tot és pura ironia, pur ‘divertimento’. I qui no ho sàpiga veure, és que pertany a aquell tipus malsà de persones que van a veure una peli del Torrente i se la prenen seriosament, perquè no tenen sentit de l’humor. I ja se sap que la gent sense sentit de l’humor és molt perillosa. Sinó, pregunteu als de Charlie Hebdo. Moltes gràcies.
Atentament,
Jaume Mitjans”


No m’agrada generalitzar, però totes les dones fan igual: veuen al seu home com una diamant en brut que s’ha de polir, que han de polir. És inevitable, ho duen a l’ADN. Per tant, (quasi) es podria afirmar que no actuen de mala fe; és senzillament que ho fan sense adonar-se’n, de forma totalment inconscient. I potser al principi de la relació et donen cert marge de maniobra i no t’atabalen massa ni et recriminen les teves (males) accions, com si encara t’estiguessin calibrant, però creu-me, quan s’hi posen, ja no tens res a fer; són implacables. Inicien llavors un llarg, lent i dolorós procés de “acoso-y-derribo” vers la teva persona en forma de sagnants crítiques constructives sota la falsa premissa de que és per al teu bé (de fet, al poc temps, ni els cal comentar-te les coses: en tenen prou amb una mirada intimidant per fer-te entendre que vas errat). Però resulta que tu no has demanat en cap moment evolucionar com a ésser humà, que ja estàs bé com ets, a gust amb els teus defectes i mals hàbits. Però ella ha decidit per tu i no hi ha volta enrere possible. Per quan te’n adones, estàs perdut. De fer-la feliç, has passat a mirar de procurar no enfadar-la. D’aquí l’imperiosa necessitat de guanyar punts davant seu, doncs el teu ‘marcador’ sempre està en negatiu: comences pixant assegut per no haver-te de sentir dir “les gotetes…” i acabes perpetrant bons actes no perquè et surti de dins, sinó preventivament, en vistes a compensar els futurs errors que segur acabaràs cometen. Les molt manipuladores gairebé aconsegueixen que vulguis ser millor persona. Però com més ho intentes arreglar, més ho espatlles. Perquè la ment femenina, imprevisible i caòtica de mena, no respon a cap lògica ni sentit comú, així que no tens a on agafar-te. I el més fotut de tot és que mai et diuen com has d’actuar, únicament com NO has de procedir, assumint que és totalment evident allò que has de fer —quan només ho és als seus ulls!!—, així que sempre esperen que ho dedueixis tu solet, sense una mínima pista o indici. A menys que tinguis molt desenvolupat el teu costat femení, acontentar-les resulta IMPOSSIBLE. Per tant, millor no esforçar-s’hi massa, a risc de que el dia més insospitat t’etzibin un lapidari “et deixo, has canviat, ja no ets el d’abans, l’home de qui em vaig enamorar”.

Anuncis

39_passar comptes

no publicat (inèdit!)

M’encanten aquests últims dies d‘hivern en que, després de tota una nit plovent intensament, un s’alça amb els carrers entollats i un cel amenaçador de més pluja encara, escenari que em permet sortir de casa ‘armat’ amb el meu nou paraigües. De mida compacte, és totalment negre, amb una funda a joc també de color negre, i desplegable mitjançant un botonet rodó ubicat al principi del seu mànec corbat. Com és tan nou, em sap greu utilitzar-lo, així que evito d’obrir-lo fins que no és absolutament imprescindible, encara que m’hagi de mullar una mica (una mica bastant!). De fet, ara que hi penso… encara no l’he estrenat! És més, ni tant sols l’he desenfundat, que per decidir-me a comprar-lo en vaig tenir prou de provar el model de mostra que tenien a la tenda on el vaig adquirir. Però millor així, que a mi m’agrada dur-lo perfectament plegat dins la seva funda: d’aquesta manera tinc la sensació que, per mides i aparença, a la mà dreta hi porto una pistola —amb silenciador incorporat— en comptes del mencionat paraigües negre. I sí, aquesta arma podria ser una semi-automàtica qualsevol, però jo, particularment, m’imagino que duc una Beretta 92FS de 9 mm, amb la qual m’agrada voltar pels carrers de la vila a l’espera de topar-me algú que mereixi el cost de la ‘bala’ que li reservo.
També valoro que aquests dies amb risc de més xàfecs siguin freds, així puc eixir de casa amb la meva jaqueta llarga, en pla assassí a sou que ha de realitzar un nou ‘encàrrec’, duent l’arm… vull dir el paraigües, com si fos una extensió natural de la meva mà, fortament agafat i amb el braç ben arrapat al cos, sense que es balancegi el més mínim. Però això sí, amb el dit índex estirat al llarg del ‘canó’ per evitar-ne un (impossible) tret accidental, tal com fan els bons professionals, que només palpen el gallet quan intueixen perill imminent.
Doncs aprofitant aquestes jornades de temps incert, a vegades em deixo caure pel despatx del meu gestor sense motiu aparent o causa justificada, sols com a visita de cortesia. Un cop dins, superats el parell de graons del portal, em planto davant del llarg taulell de recepció des d’on pots observar els 5 integrants de l’oficina, 3 d’ells repartits en llurs escriptoris darrera el mostrador i els altres 2 en idèntics despatxos individuals que sempre tenen les portes obertes. Llavors, un efímer somriure maliciós se’m dibuixa al rostre durant els breus instants que m’imagino emprant amb agilitat la meva ‘pistola’ per disparar-los un precís i dolorós tret a les respectives espatlles, començant pels 3 blancs fàcils que tinc just al davant, i continuant desprès amb els 2 inquilins dels cubicles laterals, sent el darrer d’ells el director i fundador de la gestoria; una esbojarrada fantasia alimentada pel ferm convenciment que, tractant-se de tal gremi, qualsevol jutge m’absoldria d’aquest (suposat) crim al considerar-lo un cas clar de defensa pròpia.