Tag Archives: drama

62_beneït karma

no publicat, inèdit! (escrit a mitjans 2009)

Un dia feiner qualsevol, a primera hora del matí. Surto de casa, agafo l’ascensor i baixo al pàrquing. Pujo al meu Audi, introdueixo la clau al contacte i desperto els 150 cv del seu motor per dirigir-me a la rampa de sortida. Un cop allí, premo el botó del comandament a distància i espero a que s’obri la porta automatitzada. De moment, cap problema. Però a partir d’aquí, comença el drama de cada dia. Només trepitjar l’asfalt, una furgoneta mal estacionada em priva d’una bona visió per incorporar-me al trànsit i per poc no m’emporto per davant a un ciclista amb sa filla de paquet. Seguidament, un baden de dimensions grotesques m’obliga a franquejar-lo diagonalment per no rascar els baixos del meu estimat GTI. A continuació, segueixo recte fins a trobar la primera de les 72 rotondes que em resten per arribar a destí. Un cop rodejada, m’incorporo a la carretera d’accés al centre de la vila, que malgrat travessar tota la ciutat és una pèssima idea, molt pitjor resulta agafar la sobresaturada variant que no m’estalviaria gaire temps. Abans, però, he de passar per la flamant quatri-rotonda que s’han empescat els de l’Ajuntament. I ara sí, primer semàfor… i primera “L” davant meu!: una mossa que amb prou feines hi guipa per sobre el volant. Però perquè c****** s’han de fotre pel centre en hores punta, els de l’autoescola? A sobre, per culpa d’unes obres, m’he de desviar de la ruta habitual i girar cap a l’esquerra, sense més opció que seguir la “L”(erda). A 20 per hora arribem al segon semàfor, un que ara resulta del tot inútil des de que van tallar un dels carrers de l’encreuament. Però ningú amb ‘competències’ s’hi ha fixat, encara; “¡mucho suponer!”. Per sort, la nena segueix recte i em deixa via lliure per girar a mà dreta i encarar el següent semàfor, el pitjor de tot el recorregut: arran de l’última reforma que s’hi ha realitzat, els carrils —un per girar a la dreta i l’altre per fer-ho a l’esquerra— han quedat massa estrets. Com no, el ‘capullu’ que tinc al costat es pensa que porta un tràiler de 18 rodes i necessita envair gran part del meu carril per girar a l’esquerra amb la seva merdeta d’utilitari; t’asseguro que el dia que descobreixi la tómbola on reparteixen els carnets, l’hi calo foc! Continuo per la gran avinguda, ara semipeatonal i amb passos de vianants cada 50 metres, on has d’anar amb molt de comte amb les molt inconscients mares primerenques que, abans de creuar elles, primer et treuen tot el cotxet al mig de la calçada. Quan finalment enfilo la carretera comarcal que m’ha de dur al poblet on treballo, de seguida topo amb, no un, sinó dos! cotxes d’autoescola, que em priven de guanyar temps prement l’accelerador fins baix (com faig cada matí). Però un a punt d’arribar a ‘puestu’, m’adono que ells precisament m’han estalviat una de les sancions per excés de velocitat que reparteix una parella de mossos d’esquadra a peu de carretera.

Anuncis

50_recapitulant

publicat el divendres 23 agost 2013

Escriure no és fàcil; gens fàcil. Perquè si ja és complicat explicar amb claredat i precisió tot allò que et passa pel cap, convertir qualsevol pensament en un text atractiu i coherent… pot resultar un drama! Creu-me, en el trànsit d’abstracte a verbal (de conceptes mentals a paraules pronunciades), masses vegades t’adones que la teva idea no era tan brillant com et semblava; però al posar-la per escrit, sovint, es fa —cruelment— evident que ni tant solts té un mínim d’interès. Afortunadament, la motivació i la il·lusió de veure el teu article publicat i, de tant en tant, rebre el sincer afalac d’un lector agraït, t’ajuden a superar la situació.
En el meu cas, escriure és un exercici que em va molt bé per fer ‘higiene’ mental i ‘ordenar’ el cap, a mode de teràpia, que des de fa 4 anys practico amb assiduïtat i que recomano a tothom: aprens molt sobre tu mateix i t’ajuda a clarificar idees.
En paral·lel, tenim l’acte en si d’escriure. La part positiva és que amb poca infraestructura en tens prou: una taula, una cadira i un portàtil (sense connexió a Internet, molt important!). Però el principal problema és més allò que et sobra que no pas allò que necessites, ja que a excepció que disposis d’un despatxet a casa o una oficina on acudir, et veus obligat a freqüentar bars i terrasses on s’hi solen donar un excessiu nombre d’estímuls externs que dificulten enormement l’art d’escriure, principalment la contaminació acústica del fil musical (en el millor dels casos) o la televisió que funcionen tot el sant dia —a l’interior—, o l’olor del tabac i altres flaires insuportables —a l’exterior—. De fet, fa uns mesos em vaig plantejar d’escriure un article molt similar a aquest per proposar al lector bon samarità que m’apadrinés (a mi, però també a d’altres escriptors emergents sense un ‘espai de treball’ permanent), cedint-me un lloc tranquil i discret on desenvolupar amb calma el meu talent, a canvi de ser el primer a poder llegir els meus textos. Ara bé, és tan molest l’excés de soroll com el silenci sepulcral, que llavors et sents massa aïllat del món i t’acaba donant l’asfixiant sensació que estàs malgastant el teu temps, que t’estàs perdent quelcom més interessant, allà fora, i això et provoca una ansietat que et bloqueja. En fi, que a l’hora d’escriure, massa tranquil·litat tampoc és desitjable ni productiva.
El cas és que t’explico tot això perquè aquest és el meu article número 50 (alguns dels quals, inèdits), i potser ha arribat el moment d’autopublicar un llibre recopilatori amb tots ells (més alguna que altra sorpresa); seria una breu tirada —però exquisidament maquetada i editada— a vendre només sota reserva prèvia (jaumemitjans@gmail.com).
Està clar que no m’hi guanyaré pas la vida, però almenys em podria ajudar a redreçarà una mica la meva esquilada economia. I qui sap, potser sona la flauta i amb el temps es converteix en una petita obra de culte.

10_el ‘cuentu’ del Nadal

publicat el divendres 24 desembre 2009

Ja hi tornem a ser, altre cop Nadal. I com cada any, l’obligació de comprar regals (per la família, els amics, la parella, els companys de feina, etc…) i sobretot, el drama de rebre’n, fet que em provoca un estrés considerable. Sí, perquè quan un servidor fa un regal, a diferencia dels altres, sempre procura que sigui l’adequat a la persona que el rep, i això comporta un gran esforç. S’ha de tenir en compte els gustos d’aquest algú, el seu estil, les seves necessitats, les seves preferències, les seves obsessions, els seus hobbies, les seves aficions, els seus vicis i les seves inclinacions polítiques, així com quina talla gasta, si és religiós (i de quina fe), com va de salut, si practica algun esport i un munt de detalls més. En definitiva, t’has d’informar molt bé d’aquest algú abans de rumiar el seu regal, abans de començar a mirar i remirar per diferents botigues buscant aquell objecte que no sigui ni massa car ni massa econòmic, i procurant també que sigui un regal útil. A part, un cop ho tens clar, t’has d’informar de si ja el té, s’hi s’ho pensa comprar o si algú altre li vol regalar. És esgotador. Però què passa quan arriba el moment d’intercanviar regals? Doncs que a mi em corresponen tota aquesta dedicació amb el típic regal de compromís, un que molt probablement han comprat a l’híper aprofitant que feien la compra setmanal. I jo, per més que ho intenti, no puc evitar de fer mala cara pel pèssim obsequi que m’han fet, malgrat totes les virtuts i bondats que ells li troben i que evidentment no té. Però a la que insinuo obertament el meu disgust per la caca de regal que m’ha tocat, automàticament se’m titlla de desagraït i a sobre em surten amb la clàssica excusa de que ho han fet amb la millor intenció i que això és el que importa. I a mesura que començo a alçar la veu exigint responsabilitats per la merda de regal que s’han marcat, llavors m’acusen de fer-ne un grà massa, de ser un exagerat i de no saber valorar les coses. Als meus primers improperis vers la cagada de regal que m’han perpetrat, m’he de sentir dir barbaritats com que estic muntant una escena per un simple amic invisible de 5 euros, que no tinc esperit nadalenc, que sóc un insensible i un dèspota. I és clar, quan s’ha trencat el bon ambient de la vetllada, quan la família s’ha dividit i discuteix a crits, quan la parella plora desconsoladament per no sé quina tonteria dels seus sentiments, o quan la majoria dels companys de feina i/o dels amics han desaparegut, llavors és molt fàcil assenyalar-me com el culpable del mal rotllo, tothom s’apunta a dir que el Jaume és una mala persona, tots clamen que el problema sóc jo. Però la realitat és que ningú és prou valent per acceptar el seu error, ningú en pren nota i ningú és disculpa per l’ofensa de regal que m’han donat. I com cada any, ja m’ensumo que aquest també és repetirà la tragèdia.
[somriure maligne] Com ho espero…