Tag Archives: economia

75_les vacances són un estat mental

publicat el divendres 5 setembre 2014

Això d’anar de vacances és molt de classe obrera amb ínfules de grandesa. Perquè els que realment tenen pasta, la gent ‘important’ que es dedica a gestionar en comptes de a treballar, l’estiu se’l reserven precisament per practicar el noble art d’estiuejar (ja sigui a la seva finca de la Cerdanya o bé a la casa de la Costa Brava, però sempre allunyats dels habituals nuclis urbans saturats de turistes). I de fet, dedicar el període estival a no fotre res i a descansar com Déu mana, no deixa de ser la cosa més sensata, doncs ells tenen molt clar que els mesos de calor no són pas els més adequats per viatjar, que per això ja tenen la resta de l’any. Però entre la plebs s’ha imposat la creença de que no ets ningú si fas vacances però no vas enlloc de vacances. Doncs què vols que et digui. Per mi no té cap mena de gràcia esperar (gairebé religiosament) l’arribada de l’estiu per poder fotre el camp, i com més lluny millor —que ara que l’economia dona símptomes de que revifa, es torna a recuperar la punyetera mania d’anar cada any més lluny i/o a una destinació més exòtica—, per acabar coincidint amb una gran majoria que ha fet exactament com tu: estalviar la resta del curs per gastar-s’ho tot alegrement en un parell o tres de setmanes. I apa, tots badant davant les mateixes places i monuments, tots amuntegats a les mateixes platges i tots fent cua als mateixos bars, pubs i restaurants de preus indecents en tan concorregudes dates. I per si no fos poca tortura viatjar on tothom i en manada, s’autoimposen un ritme frenètic per veure el major nombre de coses en el mínim temps, com si fos una carrera contrarellotge on guanya el que acumula més activitats i més llocs visitats. Però resulta que en realitat la gent no viatja: senzillament es desplaça. Perquè no gaudeixen del trajecte, donat que només els interessa el destí i aquest s’ha d’assolir en el menor temps possible. Total, que al tornar llavors s’adonen que necessitarien unes bones vacances —de pau i tranquil·litat— per recuperar-se de les vacances a l’altra punta del món. A sobre, trobo que al juliol i l’agost és quan millor es treballa (hi ha la meitat de feina), sobretot si fot un estiu de merda com aquest. Ara, una cosa et dic: no hi ha res més trist que tindre vacances i quedar-se a casa, al domicili habitual.

50_recapitulant

publicat el divendres 23 agost 2013

Escriure no és fàcil; gens fàcil. Perquè si ja és complicat explicar amb claredat i precisió tot allò que et passa pel cap, convertir qualsevol pensament en un text atractiu i coherent… pot resultar un drama! Creu-me, en el trànsit d’abstracte a verbal (de conceptes mentals a paraules pronunciades), masses vegades t’adones que la teva idea no era tan brillant com et semblava; però al posar-la per escrit, sovint, es fa —cruelment— evident que ni tant solts té un mínim d’interès. Afortunadament, la motivació i la il·lusió de veure el teu article publicat i, de tant en tant, rebre el sincer afalac d’un lector agraït, t’ajuden a superar la situació.
En el meu cas, escriure és un exercici que em va molt bé per fer ‘higiene’ mental i ‘ordenar’ el cap, a mode de teràpia, que des de fa 4 anys practico amb assiduïtat i que recomano a tothom: aprens molt sobre tu mateix i t’ajuda a clarificar idees.
En paral·lel, tenim l’acte en si d’escriure. La part positiva és que amb poca infraestructura en tens prou: una taula, una cadira i un portàtil (sense connexió a Internet, molt important!). Però el principal problema és més allò que et sobra que no pas allò que necessites, ja que a excepció que disposis d’un despatxet a casa o una oficina on acudir, et veus obligat a freqüentar bars i terrasses on s’hi solen donar un excessiu nombre d’estímuls externs que dificulten enormement l’art d’escriure, principalment la contaminació acústica del fil musical (en el millor dels casos) o la televisió que funcionen tot el sant dia —a l’interior—, o l’olor del tabac i altres flaires insuportables —a l’exterior—. De fet, fa uns mesos em vaig plantejar d’escriure un article molt similar a aquest per proposar al lector bon samarità que m’apadrinés (a mi, però també a d’altres escriptors emergents sense un ‘espai de treball’ permanent), cedint-me un lloc tranquil i discret on desenvolupar amb calma el meu talent, a canvi de ser el primer a poder llegir els meus textos. Ara bé, és tan molest l’excés de soroll com el silenci sepulcral, que llavors et sents massa aïllat del món i t’acaba donant l’asfixiant sensació que estàs malgastant el teu temps, que t’estàs perdent quelcom més interessant, allà fora, i això et provoca una ansietat que et bloqueja. En fi, que a l’hora d’escriure, massa tranquil·litat tampoc és desitjable ni productiva.
El cas és que t’explico tot això perquè aquest és el meu article número 50 (alguns dels quals, inèdits), i potser ha arribat el moment d’autopublicar un llibre recopilatori amb tots ells (més alguna que altra sorpresa); seria una breu tirada —però exquisidament maquetada i editada— a vendre només sota reserva prèvia (jaumemitjans@gmail.com).
Està clar que no m’hi guanyaré pas la vida, però almenys em podria ajudar a redreçarà una mica la meva esquilada economia. I qui sap, potser sona la flauta i amb el temps es converteix en una petita obra de culte.

04_demanar calés

publicat el divendres 31 juliol 2009

No es pot anar als bancs (o caixes) a demanar diners: és un mal vici que hem agafat els últims anys. I literalment, ara tampoc te’ls deixarien. Un només hauria d’acudir a les entitats bancàries quan necessita una hipoteca. La resta —fins i tots els vehicles— s’hauria de pagar al comptat o a curt termini, i sense interessos! Ens hem acostumat a viure de crèdits, gaudint d’uns diners que encara no hem guanyat —fins a l’extrem de demanar un préstec per les vacances— i això ens ha convertit en els seus esclaus. Però no tota la culpa és nostra: a resultes de crisis anteriors, els successius governs van apostar per anar rebaixant els tipus d’interès —llavors a un 18% (!)—, fins a uns recents mínims històrics, per reactivar el consum (la base del capitalisme, no ho oblidem), però sense preveure el progressiu endeutament, també fins a nivells històrics, d’una població enlluernada pel baix preu del diner. Paral·lelament, la banca va optar per anar ampliant perillosament el nombre d’operacions creditícies —fins i tot a clients de dubtosa solvència— per compensar el menor rendiment d’aquestes i evitar una reducció dels seus beneficis (que malgrat tot, continuen publicant per trimestres donada l’obscenitat de les xifres anuals). Qualsevol amb una nòmina era apte per obtenir una hipoteca, i en molt casos, d’un import superior a la finca, empesos pel mateix banc i unes taxacions inflades. Així també és podia canviar el cotxe i anar de viatge, tot promocionat pel banc, que a part n’obtenia les pertinents assegurances de llar, vida i vehicle. Era tal la demanda de crèdit, que les mateixes entitats financeres van haver d’acudir al Banc Central Europeu i endeutar-se. De sobte, amb el diner fàcil, tothom es sentia inversor, tots érem els més llestos i ningú es volia quedar enrere, quan la realitat és que la majoria no tenim una mínima formació econòmica, amb prou feines sabem gastar i l’únic que hem aconseguit és convertir-nos en simples especuladors. Les grans inversions s’han de deixar en mans de professionals, d’experts en el tema, que tot i ser gent degudament formada, més tard o més d’hora es toparan amb el Madoff de torn que els demostrarà que l’autèntic origen d’aquesta crisi és una preocupant falta d’ètica. Ara, passats tots els excessos, els que realment necessiten líquid per sobreviure no hi poden accedir perquè la banca ha tancat l’aixeta en el pitjor moment i només es preocupa d’eixugar el seu deute. A més, sembla que ja ningú recordi el munt de milions d’euros que el govern els va injectar amb 2 objectius clars: garantir els estalvis dels ciutadans i mantenir l’accés al crèdit a particulars i empreses. Paradoxalment, avui dia només els funcionaris poden obtenir préstecs, mentre que les PIMES, qui realment fa rutllar l’economia del país i manté tots els organismes públics, ni tant sols poden renovar les pòlisses de crèdit o les línies de descompte. És lamentable.