Tag Archives: egoista

35_la cultura del zàping

publicat el divendres 23 novembre 2012

Vivim en l’època de la immediatesa i la velocitat, absolutament immersos en una carrera d’obstacles infinita que no sabem on ens porta; però sempre amb presses, corrent d’aquí cap a allà, atabalats com gallines sense cap que no saben on van. Però la qüestió és anar ràpid, encara que desconeguis on vols anar a petar… Senzillament perquè no tens temps per parar i raonar-ho bé.
Irremediablement, ens hem convertit en una societat d’immadurs antisocials que no tolera la frustració: tot ho volem ara-i-aquí, sense excuses, sense demores, que els nostres desitjos i les nostres demandes s’han de complir “right now!”, talment com si s’acabés el món. Però alhora, som uns acèrrims procrastinadors, postergant eternament les tasques que ens pertoquen, donat que som incapaços d’assumir responsabilitats: només sabem parlar dels nostres drets i privilegis —i a sobre, amb exigències—, però no en volem saber res dels nostres deures i obligacions. Per tant, actuem com una colla de nens malcriats que únicament saben consumir, però amb l’agreujant que sempre tenim aquella descoratjadora sensació que hi ha quelcom millor, quelcom més plaent o quelcom superior a obtenir. Per aquest motiu, no gaudim mai del present i ens passem la vida canviant de canal amb l’esperança de trobar quelcom més divertit o interessant, contínuament demandant novetats més i més gratificants per saciar els nostres sentits. Però aquesta conducta ens ha convertit en una societat terriblement insatisfeta, deshumanitzada, superficial i d’allò més impulsiva, a part d’egoista i egocèntrica. A més, s’ha acabat imposant el mantra de “¡porqué yo lo valgo!” Fins al punt que ens creiem els reis del mambo pel sol fet d’haver nascut, i en conseqüència, assumim que ho podem tenir tot, que ho hem de tenir tot!, simplement perquè ens pertoca. A sobre, ens creiem lliures i sobirans, però en realitat som éssers purament emocionals que només reaccionem per pur instint, esclaus dels nostres anhels i presoners de les nostres pròpies voluntats, incapaços ja de racionalitzar mínimament el nostre comportament malgrat vivim en l’era del coneixement; paradoxalment, i precisament per culpa d’aquesta incessant sobredosi d’informació que ens envaeix dia rere dia sense pietat, mai abans com avui dia havíem estat tan desinformats i tan desorientats. Una situació que, lamentablement, no fa sinó que empitjorar degut a la cada cop més greu falta de bon criteri i personalitat, dues eines essencials per sobreviure a aquest magma d’incerteses que ens sobrevé cada nova jornada. Per acabar-ho d’adobar, hem caigut al parany de considerar prioritari allò urgent en comptes d’allò important; quan ben mirat, no hi ha res urgent… Si tothom complís la norma de resoldre abans els afers importants que els temes urgents.
Però el més trist de tot plegat és que qualsevol discurs polític és com aquest article: saturat de queixes i lamentacions… Però sense propostes o possibles solucions. Ara: t’ha entretingut, oi? Doncs ja està! Que d’això es tracta!

Anuncis

21_cita a cegues

publicat el divendres 24 setembre 2010

Seguint les indicacions de l’amic en comú instigador del sopar en qüestió, em presento —impecable— a l’hora acordada al restaurant indicat (un de categoria, amb piano de cua a l’entrada i taules rodones amb mantells fins als peus). Travesso el hall i m’acomodo a la barra, a esperar que m’atenguin. Als pocs minuts apareix ella, radiant, espectacular, amb un vestidet curt que no deixa gaire espai a la imaginació. De seguida dedueix que sóc el seu acompanyant, però em mira estranyada. “Merda!”, penso jo, “m’havia d’haver fet l’interessant i arribar, com a mínim, 15 minuts tard”. Afortunadament, ens interromp el maître: donat que la nostra reserva és de 2on torn i encara tenen ple, ens haurem d’esperar una estoneta. “Vaja!”. Sóc tan tímid que per mirar de superar el xoc inicial em demano 2 copes de vi blanc, de les que ella me’n pren una, sense preguntar! Però callo i no li recrimino res. Tot seguit fem les presentacions pertinents i, en acabat, al no saber què més dir-li, l’abandono per anar a tocar uns temes al piano i mirar de relaxar-me. Sí, gran error deixar-la sola a la barra, malgrat que ella dissimula l’enuig prou bé, amb un somriure misteriós. Per sort, ens criden a sopar. De camí a la petita taula que tenim adjudicada m’avanço a enretirar-li la cadira on jo no vull seure, un gest egoista que ella m’agraeix amb un somriure (!). Un cop instal·lats, ens porten la carta —només una—, que jo requiso amb l’excusa que la conec molt bé (mentida! és la 2a vegada que trepitjo aquest local), “així demanaré pels dos”, li anuncio, que la nena sembla de morro fi i no vull que la broma em surti per un ull de la cara en cas que em toqui invitar. Però increïble, el meu atreviment es veu recompensat amb un altre dels seus particulars somriures. Crido al maître i li demano un entrant, dos segons i més vi blanc, que s’afanyen a servir-nos. Com que a mi encara em calen 3 copes més per adquirir facilitat de conversa, li cedeixo la paraula cordialment i em limito a escoltar amb atenció totes les seves explicacions, fent que la vetllada transcorri amb certa sintonia fins que es comença a fotre les meves patates fregides… amb els dits! Però “¡James no comparte la comida!”. Li he d’acabar picant la mà, no me’n puc aguantar, però altre cop em fa un d’aquells intrigants somriures seus. No contenta, la tia, també se’m fot la salsa del bistec, amb el dit… i mirant-me als ulls descaradament! “Que no toquis!”, li dic fluixet. “I ara què?”, penso quan noto un dels seus peus descalços que em palpa la cama, com cercant la seva sabata, primer pels turmells i desprès a l’alçada dels genolls. “Però que busques?”, li pregunto en veu baixa, per no cridar l’atenció de la resta de comensals, abans d’apartar-li el peu amb decisió. Inesperadament, em demana d’anar directes cap a casa seva, sense postres ni cafès. “Casuml’olla! Un altre fracàs!”, penso jo. Doncs no esperis que a sobre t’hi acompanyi, nena. Demano el compte, paguem a mitges i la deixo plantada allà mateix, simulant una sobtada indisposició intestinal. Aaaains… No tinc sort amb les noies.