Tag Archives: empresa

66_vida privada

no publicat (inèdit!)

Només al cap dels anys vaig arribar a comprendre l’actitud aparentment dèspota i bel·ligerant que el Joan Vilà gastava amb el seu personal —i jo entre ells—. Però a l’entrar de delineant a la seva empresa de fabricació i restauració de maquinaria per a l’industria paperera, certament m’intimidava molt aquell home menut i carregat de tics nerviosos. Amb l’ajuda del seu germà petit, l’afable i cordial Josep Maria, governava amb mà de ferro la companyia, ubicada a tocar d’Igualada, que constava d’una gran nau allargada amb les oficines elevades en un dels seus extrems, adjacents a l’antiga casa senyorial que dominava la parcel·la.
La veritat és que mai hauria dit que aquell parell fossin germans: a part que tenien caràcters ben oposats, físicament s’assemblaven com un ou a una castanya. El primer, el líder natural i viatger incansable, era un solter empedreït i un ‘puteru’ de cal ample que encara vivia amb sa mare, ja anciana, mentre que l’altre era un fidel i convençut home de família, casat de feia anys i amb tres criatures al seu càrrec. També a l’hora de dirigir l’empresa eren antagònics: el Joan treballava de portes enfora, mentre que el Josep Maria ho feia de portes endins. És a dir, el gran s’ocupava de les relacions externes amb els clients (tant nacionals com internacionals, que d’ençà uns anys s’havia autoimposat obrir mercat a l’estranger), i el petit era l’encarregat del taller i els seus operaris. També s’havien repartit el personal d’oficina, disposant d’un enginyer cadascú, però compartint la secretaria (la Lluïsa). Aquesta última tenia despatx propi i la resta ens distribuíem en enormes taules —situades en bateria— al gran espai diàfan que conformava l’oficina tècnica. Al fons, el Josep Maria; davant seu, el llepaculs del Just, el seu home de confiança; a continuació, l’Andreu, el sofert ‘esclau’ personal del Joan i l’únic enginyer superior de la sala, qui no suportava que el trepa del Just tingués més autoritat que ell pel sol fet de portar més temps a l’empresa; i finalment, jo, que exercia d’assistent de l’Andreu en la que fou la meva primera feina de despatx pròpiament dit, un cop finalitzats els meus estudis universitaris. En quant al Joan, solia ocupar la taula de reunions, des d’on ens tenia a tots controlats i en dansa, que ell només vivia per treballar; i molt probablement, havia assumit que els seus subordinats també, doncs malgrat feia tres anys que la majoria amb prou feines gaudia d’una setmana de vacances a l’any i a sobre fent hores extres cada dia, ningú es queixava. D’aquí que tothom al·lucinés quan, als pocs mesos de treballar allí, un dijous li demanés festa l’endemà per poder seguir el Rally de Catalunya amb un amic i ell em respongués amb un sincer “Oh i tant, cap problema!”, visiblement content —i en certa manera, orgullós— de que jo, a diferència d’ell, sí tingués altres interessos més enllà de treballar tot el sant dia.

Anuncis

24_s’ha acabat fer l’indio

publicat el divendres 24 desembre 2010

Aviat farà un any que em vaig veure forçat (per la crisis) a tancar la meva petita empresa, la Sioux Industrial sl, que amb tanta dedicació, esforç i sacrifici havia creat 4 anys abans. Una llàstima, sí senyor. Però de tot s’aprèn en aquesta vida, encara que masses vegades sigui a base d’hòsties. Per això es diu que el valor d’un home es mesura en la seva capacitat d’aixecar-se després d’una patacada, per forta que sigui aquesta, com la meva. I mira que m’havien avisat que ser empresari no és gens fàcil (i a sobre, en aquest país gairebé està mal vist), però he après la lliçó i tinc molt clar que si torno al món empresarial serà com a número 2 de l’organització, és a dir, com a home de confiança del gran ‘jefe’, com a mà dreta del patró, com a braç executor del ‘capo’. D’altra banda, l’experiència de ser emprenedor m’ha permès assimilar una sèrie de coneixements i habilitats força interessants per al meu futur treball, començant per la capacitat d’administrar amb bon criteri els recursos disponibles —per minsos que siguin— i aconseguir la màxima rendibilitat en cada operació. I és que quan ets l’amo et tornes més organitzat, responsable i meticulós, però principalment aprens a solucionar problemes, allò què realment s’espera de tu. També millores la teva capacitat de treballar sota pressió i a sortejar dificultats inesperades amb grans dosis d’enginy, imaginació i flexibilitat. Aprens a actuar amb lògica, amb rigor i, si és necessari, sense escrúpols; alhora que et tornes més racional, fred i calculador. Inconscientment, desenvolupes la intuïció alhora que perds la vergonya i et tornes més expeditiu i decidit. I ben aviat descobreixes la cabdal importància de l’autocontrol emocional com a eina essencial per amagar les teves debilitats, així que t’obligues a no exterioritzar mai les teves inquietuds, dubtes o temors. Per tant, aprens a tractar amb els clients, a negociar amb els proveïdors, a utilitzar els intermediaris i a afrontar —o fins i tot, eliminar— la competència/es. En definitiva, aprens a guanyar-te el respecte dels altres, siguin amics i/o enemics. El caràcter, forçosament, se’t torna resolutiu i sense manies, unes qualitats que et permeten establir amistats interessades, fer nous contactes comercials o aconseguir més aliats. Adquireixes dots de comandament i lideratge basats en mantenir motivat al personal, si cal, embrutant-te les mans i predicant amb l’exemple (o el càstig exemplar, segons la conveniència). Al mateix temps, i gràcies al mutu intercanvi d’informació privilegiada amb d’altres empreses del sector, assoleixes coneixements de comptabilitat creativa i falsificació de documents (que no implica que els hagi aplicat) per pagar molts menys impostos o sortejar traves burocràtiques. En definitiva, he après tot una colla de requisits indispensables amb els que ara, superat aquest diguem-ne any sabàtic, iniciar una més que prometedora carrera criminal. Ofertes? malandandu78@gmail.com

14_ com un pacte no escrit

publicat el divendres 23 abril 2010

A i J es coneixen de fa temps, de quan van cursar el batxillerat al mateix institut, però pel sol fet d’anar en classes separades no van intimar gaire en aquella etapa. És més, durant l’última dècada, en que han anat coincidint esporàdicament en diferents actes socials, el seu tracte amb prou feines ha superat la salutació. Fins avui, que es retroben per casualitat en una festa al piset d’una amiga en comú i per primer cop en tots aquests anys senten la inexplicable necessitat de parlar. Mai abans l’havien tingut, en gran part perquè J sempre s’havia comportat com un antisocial. Però aquesta nit és diferent, s’intueixen un interès recíproc que no poden —ni volen— ignorar. De sobte, es troben conversant com si fossin 2 íntims amics que s’estan posant al dia de les respectives vides, totalment alienats de la resta d’invitats. Mentre enraonen, sorpresos per la confiança i la sinceritat amb que ho fan, descobreixen que tenen més en comú del que inicialment pensaven. Tots 2 han sacrificat la vida personal en favor de la trajectòria professional: J va crear la seva pròpia empresa mentre que A va preferir marxar a viure a Alemanya per progressar en la seva especialitat. I és precisament per aquesta absoluta dedicació a l’activitat laboral que no tenen gaires oportunitats de conèixer possibles parelles. Ell perquè treballa en un món tan industrial i poc femení com el de la construcció; ella perquè exerceix en un país estranger on el contacte social fora de la feina és escàs. Però malgrat la soledat que comporta mantenir el seu estatus i la seva independència, no estan disposats a renunciar-hi per ningú, no després de tot l’esforç que l’hi han dedicat. Sens dubte, l’evident atracció que senten neix d’aquesta empatia, de la comprensió de les pròpies limitacions, del total respecte mutu, del tenir la certesa que si comencen una relació no serà un simple rotllo d’una nit, i sobretot, que en cap cas es recriminaran el fet de prioritzar la feina a la parella. Aspectes que sumats a la circumstancia que no son uns perfectes desconeguts, converteix un a l’altre en el candidat ideal per resoldre les respectives carències afectives. No ho poden evitar, s’imaginen fent l’amor apassionadament i no com un mer exercici aeròbic, gaudint de cada trobada, satisfent amb escreix una necessitat vital que feia temps que no suplien. I és que ambdós han arribat a un punt de les seves vides en que es poden permetre d’assumir una relació per pura conveniència sense l’obligació de justificar-se ni tampoc la d’adquirir un compromís. A més, la distància que els separa no seria problema, al contrari, ho simplificaria tot, ja que n’evitaria l’obligació d’un contacte constant, i a la llarga, feixuc. Així doncs, es veurien només en dates concretes i sempre de previ acord. Total, un altre deliri de la ment fantasiosa, malaltissa i perversa d’en J que es quedarà en res. O potser aquesta vegada no…

03_la caixa negra

publicat el divendres 3 juliol 2009

Sempre que s’estavella un avió i es parla de les famoses caixes negres (que en realitat són de color taronja), em recordo d’un petit projecte personal per al que mai trobo temps. La idea és crear-me una mena de caixa negra pròpia, amb tot d’instruccions i les dades necessàries, a utilitzar en cas que mori d’accident sobtat. No és que m’obsessioni el tema de la mort, però ja és prou complicat dur les teves coses al dia en vida, com per esperar que d’altres se’n facin càrrec correctament quan ja has traspassat. Trobo del tot assenyat prendre’m aquestes molèsties. Particularment em preocupa la cerimònia de l’enterrament: hi ha un munt de detalls que no m’agradaria deixar al criteri d’altres. Qui parla (important), qui calla (més important), on es fa, la música, la frase lapidaria, les últimes paraules… Uf! Son molts temes a deixar resolts, però sens dubte, els més importants son els oficials, com assegurances, testament, voluntats, comptes bancaris, escriptures, subscripcions, drets d’autor, bons, accions, participacions, …, més copies de les claus de la vivenda habitual, també segones residencies, pàrquings, trasters i de tots els vehicles (cotxes, motos, iots, …); una llarga llista que es multiplica si entrem al terreny laboral. Entre els extra oficials, i a criteri personal, tindríem: fills il·legítims, crims no confessats, amants, amors fingits, amors pendents, etc. A part, fora interessant facilitar els codis d’accés als e-mails i comunitats virtuals (facebook i similars), o del contrari, tots els amics-web no sabrien de la meva mort fins passats uns mesos, això si ho arriben a saber algun dia. Seria molt trist. Al mateix temps, em plantejo la realització d’aquesta caixa negra com un exercici de síntesi vital, l’epíleg previ que em pot ajudar a afrontar el passat, entendre el present i enfocar millor el futur, sempre que el resultat no m’acabi deprimint. En resum, que sí, que és una feinada, i precisament per això no trobo mai el moment de començar, però si algun dia m’hi poso de debò i l’acabo, llavors, el gran dubte és a qui donar aquesta caixa (que lògicament no puc guardar jo mateix, a risc que no la trobin). D’entrada penso en un bon amic, però, i si ell palma abans que jo? O pitjor encara, i si morim alhora? En el mateix accident avió, per exemple. L’opció d’un familiar directe també sembla adequada, sempre que sigui més jove; encara que tampoc és garantia de res. L’altre gran problemàtica és que aquesta caixa s’haurà d’anar actualitzant, almenys cada 6 mesos. Ben mirat, sembla una bona oportunitat de negoci: crear una empresa especialitzada en l’elaboració i custodia de caixes negres per a mortals. A part dels serveis bàsics al futur difunt a dalt esmentats, també podria oferir l’escriptura d’unes memòries, la creació d’àlbums de fotos i la realització de vídeos personals, uns complements ideals per a deixar-ho tot lligat i ben lligat.