Tag Archives: enterrament

52_design management

publicat el divendres 27 setembre 2013

A tu no t’agradaria poder assistir al teu propi funeral? A mi sí; i no tant per comprovar qui hi assisteix i qui no (que també), sinó per escoltar què en diuen de mi —en el cas que fos una cerimònia d’aquelles on tothom hi vol dir la seva— els amics, els familiars i els companys de feina. Evidentment, tinc ben assumit que, al tractar-se d’un enterrament, les opinions vers la meva persona serien molt més benèvoles i suaus que l’habitual, ja que un cop mort sembla que ningú recordi els teus (nombrosos) defectes ni vulgui parlar malament de tu (almenys en públic), i per tant, se suposa que cap dels presents es posaria a ‘rajar’ sense escrúpols. De totes maneres, tinc la sospita que més d’un aprofitaria l’avinentesa per passar comptes després de tants anys aguantant els meus comentaris insolents i patint les meves crítiques descarnades… però constructives!
Sovint, passa que un té una opinió sobre si mateix que no acostuma a coincidir gaire amb la visió que els altres tenen de tu, perquè és evident que per molt que t’hi esforcis, mai aconseguiràs ser imparcial amb tu mateix. Cal, doncs, desconfiar dels suposats guies espirituals que prediquen la meditació transcendental per arribar al complet autoconeixement; en la meva humil opinió, l’únic que s’aconsegueix és fugir d’un mateix, que mitjançant la introspecció amb prou feines arribaràs a la superfície del problema. Perquè tu ets qui ets en relació a un context, i les teves reaccions envers aquest entorn són les que en veritat et defineixen. A més, el propi cervell és especialista a ‘enganyar-nos’, adaptant i condicionant el món que ens envolta segons la nostra experiència. En aquest sentit, sempre et caldrà una visió externa que t’ajudi a (re)descobrir-te, algú que des de fora et reflecteixi el teu autèntic jo (i per a major imparcialitat, molt millor si no et coneix de res).
Si apliquem aquest plantejament al món empresarial, sobretot a les petites i mitjanes empreses (les PIMES), que les grans corporacions ja disposen de prous recursos per ‘estar al dia’, estic segur que hi ha un munt d’empresaris que desitjarien rebre aquesta visió (global) externa per entendre millor el seu negoci.
I aquí és on entra en joc la disciplina del design management, la qual resulta imprescindible per diagnosticar la veritable situació actual de l’empresa respecte el seu mercat i així poder anticipar escenaris de futur (que en temps de crisis encara més, es tendeix a la immobilitat per no saber exactament què fer o cap a on anar). Doncs precisament aquesta és la meva tasca professional com a consultor de disseny o design manager: redefinir empreses per millorar-ne els seus resultats. Perquè ara mateix, més que dedicar recursos (temps, diners i energies) a crear noves empreses, crec que és millor —i més sostenible— redreçar els ja existents per evitar que desapareguin.

http://jaumemitjans.com/

51_pas a nivell

no publicat (inèdit!)

Hi ha ciutats que, depenent de la pròpia ubicació i orografia del terreny, ‘indueixen’ als seus habitants a un o altre mètode concret de suïcidi. Sense anar gaire lluny, a Tarragona disposen d’un esplèndid penya-segat al final de la rambla des d’on llançar-se al vuit és tan fàcil com saltar una senzilla barana metàl·lica de barrots que no t’arriba ni a la cintura. A Vilafranca del Penedès, el meu poble (en veritat, ciutat; però és que per més ciutadans que acumuli, mai deixarà de ser un poble), de sempre que hem tingut predilecció per tirar-nos al tren que travessa la vila. Doncs sí, històricament aquest ha sigut el mètode més habitual per cometre tal insensatesa; tot i que ara menys, arran del cobriment parcial de les vies a resultes de la gran estupidesa de fer passar l’AVE en paral·lel a la línia de rodalies i regionals, majúscula cagada si tenim en compte que, l’altrament dit TGV, no hi té pas parada a la nostra ‘bonica’ estació.
El cas és que, per destí o casualitat, i malgrat haver canviat de residència en múltiples ocasions al llarg de la meva vida, sempre he viscut a màxim 3 carrers de la via (tant en una banda o com en l’altre), així que en les comptades ocasions que he meditat amb la solució més dràstica possible a tots els meus problemes, no és estrany que per inèrcia m’hagi decantant per aquesta opció. Perquè deixar-se atropellar pel tren és ràpid i eficaç, amb l’única pega que físicament et deixa molt mal parat i sense possibilitat de fer un funeral amb el taüt obert. Però consumir una sobredosis de somnífers o tallar-se les venes ho trobo de “nenazas”, mentre que tancar-se al pàrquing amb el cotxe engegat —fins a morir intoxicat per inhalació de CO2— no ho puc fer donat que aquest és comunitari.
No vull alarmar a ningú, però fins i tot he reflexionat sobre quin dia seria l’ideal (un dimecres a la tarda) per tal de donar temps a la premsa local a publicar la notícia i que tothom se n’assabenti just el dia abans de l’enterrament (dissabte), condició indispensable per garantir una funeral reeixit i ben multitudinari. També m’he plantejat que em caldria d’estudiar bé els horaris dels (comptats) trens de mercaderies, que no és qüestió d’estar 2 hores a peu de via esperant el meu últim comboi. I és que els regionals i els rodalies no em serveixen, que tots fan parada a Vilafranca, i per tant, al maquinista li donaria temps de frenar. A part, també hauria de calcular exactament els minuts que trigaria a arribar al tram de via escollit, no fos cas que perdés el meu tren o que arribés massa d’hora, perquè s’ha de tindre ben present que entre prendre la decisió i cometre l’acte ha de passar el menor temps possible, a risc que un se’n desdigui, aspecte fonamental a tenir en compte. De totes maneres, sóc tan desgraciat que, arribat el dia i l’hora, ja a tocar de la via i totalment decidit, estic segur que algú, uns 80 metres abans, se m’avançaria.

03_la caixa negra

publicat el divendres 3 juliol 2009

Sempre que s’estavella un avió i es parla de les famoses caixes negres (que en realitat són de color taronja), em recordo d’un petit projecte personal per al que mai trobo temps. La idea és crear-me una mena de caixa negra pròpia, amb tot d’instruccions i les dades necessàries, a utilitzar en cas que mori d’accident sobtat. No és que m’obsessioni el tema de la mort, però ja és prou complicat dur les teves coses al dia en vida, com per esperar que d’altres se’n facin càrrec correctament quan ja has traspassat. Trobo del tot assenyat prendre’m aquestes molèsties. Particularment em preocupa la cerimònia de l’enterrament: hi ha un munt de detalls que no m’agradaria deixar al criteri d’altres. Qui parla (important), qui calla (més important), on es fa, la música, la frase lapidaria, les últimes paraules… Uf! Son molts temes a deixar resolts, però sens dubte, els més importants son els oficials, com assegurances, testament, voluntats, comptes bancaris, escriptures, subscripcions, drets d’autor, bons, accions, participacions, …, més copies de les claus de la vivenda habitual, també segones residencies, pàrquings, trasters i de tots els vehicles (cotxes, motos, iots, …); una llarga llista que es multiplica si entrem al terreny laboral. Entre els extra oficials, i a criteri personal, tindríem: fills il·legítims, crims no confessats, amants, amors fingits, amors pendents, etc. A part, fora interessant facilitar els codis d’accés als e-mails i comunitats virtuals (facebook i similars), o del contrari, tots els amics-web no sabrien de la meva mort fins passats uns mesos, això si ho arriben a saber algun dia. Seria molt trist. Al mateix temps, em plantejo la realització d’aquesta caixa negra com un exercici de síntesi vital, l’epíleg previ que em pot ajudar a afrontar el passat, entendre el present i enfocar millor el futur, sempre que el resultat no m’acabi deprimint. En resum, que sí, que és una feinada, i precisament per això no trobo mai el moment de començar, però si algun dia m’hi poso de debò i l’acabo, llavors, el gran dubte és a qui donar aquesta caixa (que lògicament no puc guardar jo mateix, a risc que no la trobin). D’entrada penso en un bon amic, però, i si ell palma abans que jo? O pitjor encara, i si morim alhora? En el mateix accident avió, per exemple. L’opció d’un familiar directe també sembla adequada, sempre que sigui més jove; encara que tampoc és garantia de res. L’altre gran problemàtica és que aquesta caixa s’haurà d’anar actualitzant, almenys cada 6 mesos. Ben mirat, sembla una bona oportunitat de negoci: crear una empresa especialitzada en l’elaboració i custodia de caixes negres per a mortals. A part dels serveis bàsics al futur difunt a dalt esmentats, també podria oferir l’escriptura d’unes memòries, la creació d’àlbums de fotos i la realització de vídeos personals, uns complements ideals per a deixar-ho tot lligat i ben lligat.